Poliomielitis

  Jo he conegut els darrers afectats per la poliomielitis (la "polio"). No sé perquè, més sovint homes, tocats per aquesta paràlisi flàccida provocada pel poliovirus cap finals dels anys seixanta del segle passat quan eren nens. No es van poder beneficiar a temps de la vacuna que ja existia. Els darrers no-vacunats. Ara ronden la seixantena. Tots eren nedadors (per això els vaig conèixer), un esport molt recomanable per la discapacitat típica de la polio. La paràlisi flàccida significa que un grup de músculs, molt més sovint les extremitats inferiors, perden la inervació, són inerts. Sense l'estímul d'un múscul sa a un nen en creixement se li atrofia tot el membre. Són aquelles cames que tots hem remarcat en algun moment, curtes, esprimatxades, a vegades autèntics penjolls.  En països del que abans anomenàvem eufemísticament en desenvolupament es pot veure encara gent molt més jove amb aquest estigma (estigma en sentit de senyal diferenciadora, remarcable). He arribat encara a veure'n nens. I autèntics casos extrems amb totes les extremitats retorçades perquè no hi havia la panòplia de sistemes de recuperació, fisioteràpia ni piscines per mitigar-les. Abans de la vacuna oral desenvolupada pel Dr. Sabin, era  una autèntica plaga. Era una visió habitual la de  generacions de nens i nenes coixos, alguns amb les dues cames afectades i en casos greus fins arribava a afectar els músculs respiratoris i no hi havia més recurs que els anomenats "pulmons d'acers" per ajudar a respirar de forma més o menys natural en una càmera de pressió negativa de només deixava sortir el cap. No fa gaire que als Estats Units va morir, ja gran, el darrer pacient que necessitava viure a prop d'una d'aquestes maquinotes. Aquestes tràgiques visions, afortunadament, s'han esvaït. No faltarà gaire temps per a que fins i tot es perdi de vista els darrers "poliomielítics" autòctons. I el record del sofriment, especialment insuportable quan es tracta de nens, que tot això provocava. No és un cas únic. Els metges joves, per exemple, pocs coneixen de primera mà un cas avançat de Sida, quan allà pels anys 80 i 90 poblaven les plantes dels hospitals. 

 Hi havia tres sub-tipus de poliomielitis, del 1 al 3. Tots perfectament coberts per la vacuna oral. Elk 2 i el 3 han estat eliminats, formalment. Només queda el 1, del que es declaren poc menys d'un centenar de casos cada any exclusivament en la regió fortenerear entre pakistan i Afghanistan. Aquesta reculada espectacular d'una malaltia que provocava centenars de milers de discapacitats fa menys de cent anys ha estat gràcies a la vacuna oral i també la injectable. Una és un virus atenuat, l'altre mort. Però la primera té l'avantatge que immunitza a nivell local i per tant evita la transmissió. La segona no. I com que no hi ha res perfecte la oral té la capacitat de poder sobreviure, fins i tot evolucinar i circular com un virus selvàtic. Són les anomenades variants vaccinals que es poden manifestar si hi ha una baixa cobertura de la vacuna. Però no en podem prescindir mentre hi hagi risc de transmissió, per baix que sigui. 

Des que tinc memòria com a epidemiòleg que sento la cantarella que la poliomielitis està al caire de l'eradicació, aquesta paraula màgica que sembla que hagi d'obrir a una nova era lliure d'una malaltia concreta. Paradoxalment, l'esvaïment del record que era el drama de la poliomielitis porta també a la manca d'apreciar el progrés, el benestar i el sofriment evitat que això significa. És com quan algun fill de la post-guerra, de qualsevol post-guerra, ens explica què era allò de passar gana. I fred per les nits.  I dutxar-se amb aigua freda o no saber si menjaria prou avui i menys demà.

De fet, no sé exactament perquè m'he posat a escriure sobre la poliomielitis. Segurament  per fer-me el llest amb un spóiler de la wikipèdia. O potser perquè m'evoca el temps estèril que passava a la piscina i que associo a aquella colla de tocats per la polio amb els que nedava i que secretament van maleïr que precisament ells en fossin les darreres víctimes. També com excusa per reflexionar sobre la pèrdua de la memòria de les coses, que ens fan perdre la perspectiva. O donar més voltes sobre la perversitat intrínseca de plantejar qualsevol problema de salut en termes d'eradicació. I la complexitat d'aconseguir-ho quan fins i tot se'n tenen les eines com el cas de la polio. I encara la manca de grans pandèmies contra les que lluitar amb un invent simple com les vacunes Salk i Sabin. I per tant la mort de l'èpica i el fals enyor d'una època on tot era tant simple com clavar una llança a un drac i passar així a la història. I que potser m'agradaria haver estat epidemiòleg i microbiòleg en una època més terrible, però on tot era més clar i transparent, se sabia què calia afrontar i es feia sense pretensions de vedette.  Ara el progrés sembla més una Hydra a qui li tallem un cap i en neixen deu més. I finalment som massa vells per un món massa jove o a la inversa, massa joves per un món massa vell. No ho sé ben bé.