Relectures

  Aquest any he fet un experiment interessant. He arreplegat antigues lectures, algunes de quan era un nen, i les he rellegides. Tres en concret. Una ha estat La història Interminable de Michael Ende, que ja vaig comentar sobradament en aquest blog. La segon un vell llibre de la col·lecció dels Grumets de la Galera titula El Rei Gaspar del mallorquí Gabriel Janer Manila, i finalment la trilogia de ciència-ficció La Fundació, de Isaac Asimov. No sé si hagués pogut enllaçar tres lectures més divergents i d'autors tan dispars, tot i que les tres corresponen al món de la ficció. Allò interessant és reviure els passatges que, ves a saber perquè, m'havien quedat incrustats a la memòria. Fins i tot sabia quan els trobaria. Com si retornés a la lectura primerenca. I després desvetllar la impressió, més emocional i abstracta, que aquestes lectures que mai vaig oblidar, havien deixat com un rastre en la memòria. Unes sensacions que en alguns punt són decebedores, com si la meva memòria hagués mixtificat el seu record, o potser perquè la meva sensibilitat i capacitat de sorpresa era major. I al contrari, he pogut apreciar nous aspectes, sobretot la profunditat d'unes lectures que equivocadament havia pres com un simple entreteniment (o, de fet, ni tans sols m'havia para a pensar què eren exactament), i en canvi tenen una càrrega que a mi, necessàriament, se m'escapava quan tenia 10 o 12 anys. Així, El Rei Gaspar és una narració poètica, entranyable i tendra, sobre la migració i el desarrelament. Una història universal en el temps però més punyent avui encara amb els drames de les migrants en temps d'expulsions i xenofòbia. Pel que fa a La Fundació recordo la seva magnètica capacitat de suggerir espais interestel·lars i immensitats galàctiques i que encara revius desprès d'una segona lectura, però més apaivagada. Però sobretot he descobert dos aspectes que no podia tenir en compte. Primer la fabulosa tècnica narrativa que fa que el lector no pugui deixar de girar pàgines, expectant el que passarà tot seguit. I això que recordo molt bé que de La Fundació vaig fer-ne un primer intent quan potser només tenia 9 o 10 anys que vaig abandonar. I, és clar, per sobre de tot l'enginy de Isaac Asimov per construir uns mons absolutament distòpics però totalment creïbles, perquè  no són res més de projeccions en un altre escenari del que ara estem vivint. I esboçant aquesta inquietant idea que només som partícules, gotes d'aigua en un riu històric cabalós que poc més podem fer que provar de surar-hi mentre anem corrent avall. I finalment, tal com em va ocórrer de forma punyent amb La Història Interminable, llegir a la llum de les meves malaurades experiències el que m'expliquen de nou totes aquestes històries i que no hauria pogut  entrellucar fa tants i tants anys. Fa cert allò que ja vaig dir, que els llibres, els bons llibres, et llegeixen i, ara ho puc dir, també et rellegeixen.