Me n'adono que quasi cada any per aquestes dates escric una entrada sobre la candelera. I ara en sé la raó secreta, per mi, i així ho declaro solemnement a qui em vulgui escoltar: l'any comença amb la festa la Llum, la commemoració de la presentació de Jesús al Temple quaranta dies quan es donava per tancada la purificació ritual de les dones jueves després d'haver parit. A més de la reivindicació d'una festa que està caient en un cert oblit (diria que més aviat ignorància), em captiva sobretot el seu senzill però diàfan sentit, i la conjunció del pas dels dies en què s'escau i que no són cap casualitat. Així és. Per aquestes dates es denota ja l'allargassament del dia, hem deixat enrere l'atmosfera moribunda i apaivagada del cor de l'hivern i el sol s'imposa definitivament sobre la tenebra de la nit, els capvespres s'allargassen amb persistència fins cada vegada més tard i les matinades desperten els núvols de rosat fulgurant cada vegada més d'hora. La nit ja recula encara que ens costi veure-ho. És un invencible pols còsmic. L'aire és jove i encara que sigui fred s'amara d'una frescor naixent, anuncia noves olors i nova vida, com si ens portés la llunyana remor de la primavera que cabalga encara lluny, com la mateixa aurora, per atansar-nos. Ja he sentit els primers gafarrons refilant dalt dels arbres. Diminuts ocells emplomallats que més que cantar sembla que vulguin xisclar enfilats dalt d'una branca completament nua, només poblada de borrons amatents per esclatar, per sobre del brogit del trànsit. Els és indiferent que aquest any sigui especialment fred i humit. Ells fan cas de l'avenç de la llum que és indefectible i perseverant. També he sentit el refilar d'una merla contra el blau fosc i metàl·lic que precedeix l'aurora. Un so solitari que navega en aquest espai inquiet i expectant que amb prou feines anuncia el dia. Ambdós ocell senten l'impuls ancestral d'aparellar-se i reproduir-se, perllongar la vida més enllà d'ells mateixos com individus. Richard Dawkins en feia una lectura descarnadament materialista d'aquest comportament en el seu llibre "El gen egoïsta". La tesi era que com a individus no comptem per res, si no és en funció de transmetre els nostres gens que de forma cega volen transmetre's i perpetuar-se. L'organisme és un mer recipient d'una voluntat cega, una voluntat que ni tan sols es pot dir com a tal perquè no hi ha cap consciència al darrera. Tot i així, observant el menut gafarró esgargamellant-se i la merla refilant em preguntava quina necessitat té el gen de crear una estampa tan simple i bella just quan la llum comença a obrir-se camí la llum. I d'on ve l'arrobament que em fan sentir. Perquè aquesta sofisticació (i parlo dels casos potser més vulgars i ordinaris) i la nostra mateixa capacitat d'embaladir-nos-hi fa de mal acceptar que respon a la sorda pervivència de qualsevol gen. Simplement és incomprensible, com deliciosament indesxifrable és la realitat si hom es para a mirar-la una mica de lluny. I que el mateix hàbit d'escriure i donar nom a les coses encén una llum que també s'obre via indefectiblement sobre l'aparent i absurda foscor del món.
Definitivament, no crec que hi hagi cap altra data en l'any com aquesta, on es percebi el grinyolar dels batents de l'any que giren i passen pàgina al pròleg joiós de la primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada