Fa un cert temps glossant l'indòmit i verborreic president dels Estats Units vaig treure a passejar el concepte de lletgisme, una mena de corrent artístic que utilitzava la lletjor de les seves obres com a mitjà d'expressió artística. No entraré en la valoració i apreci que això pugui generar. En tot cas feia la funció provocadora que buscava i per segons qui no cal anar massa lluny per trobar algun exemple. De forma discutible es pot considerar com un cert lletgisme les escenes en què alguns protagonistes salten pels aires en la lloada pel·lícula Sirât. Però en aquest cas jo podria objectar que es tracta d'un discurs narratiu inserit en una envolcall estètic de so i fotografia que li dona una coherència fora del que algun crític ha titllat de provocació gratuïta.
A diferència d'aquesta recerca explícita de la lletjor, el Trump i el seu entorn practiquen un lletgisme igualment explícit però sense cap consciènca i que deriva necessàriament en una banalitat i un kitch que primer pot arribar a fer riure però que esdevé sinistre i glaça el somriure. Té una clara analogia amb les expressions suposadament artístiques que van néixer a recer del nazisme. No ha sobreviscut res i qui mira les processons i fastos nazis de l'època, el mateix disseny de les seves posades en escena, no pot fer res més que esgarrifar-se per la manca de sensibilitat artística, d'una mínima bellesa o gust que el temps molt sàviament ha posat en el seu abjecte lloc. I ara només és objecte d'anàlisi pel que és sense que hagi llegat res de profit a la posteritat. Només allò que va néixer a redós i com a reacció a l'immens patíbul que va significar el nazisme però que no es pot identificar com expressió artística del mateix. Una cosa semblant es pot dir de l'època soviètica, productora d'un kitsch a voltes ridícul, massís, orgànic i despullat d'ànima. Però en tot cas la utopia comunista sí que va permetre créixer no poques manifestacions magnífiques en el món de les arts pictòriques (Kandinsky), la música (Prokofoiev) o el ball (Nureyev, però que va acabar fugint de la llossa soviètica). Tot fa sospitar que tot això va sorgir no gràcies, sinó malgrat el comunisme soviètic.
I pel que fa al nazisme hi ha una notable excepció, crec que l'única, en els documentals de Line Riefensthal, El triomf de la voluntat on va filmar el congrés del partit Nazi a Nuremberg el 1935 i el documental Olympia sobre dels Jocs Olímpics del 1936 a Berlín. Ambdues obres van revolucionar el cinema encara que ens pugui semblar repugnant, sobretot el primer com a eina de la propaganda nazi. Però tot i així, la visualització actual permet trascendir aquest objectiu primari i de fet arriba a retratar tot allò que de terrorífic anunciava el naixent règim hitlerià. En aquest sentit El triomf de la voluntat s'ha trascendit a ell mateix i en certa manera ha redimit la Riefensthal (un personatge que a mi em fascina) a més del llegat artístic que en sí mateix representa. Jo penso, en benefici d'aquesta dama, que es va centrar en l'aspecte purament artístic de l'obra sense reflexionar sobre el que estava realment filmant. Si el mireu ho entendreu enseguida.
Em queda el dubte si Leni Riefensthal era conscient que anava a llegar una imatge tan crua i abassegadora del que anava a esdevenir l'alemanya nazi. El que sí tenia aquest propòsit va ser el pintor Francisco de Goya y Lucientes. Els seus retrats de la família reial espanyola, els borbons de finals del XVIII i primeres dècades del XIX són d'una crueltat que podria qualificar d'exquisida. Que ell mateix es permetés de reflectir amb tanta lucidesa la buidor, lletjor i estupidesa d'aquests personatges reials i ells mateixos el paguessin i pengessin aquests quadres ja dona una mesura de com d'ignorants i orfes de llums eren. Només els infants se'n salvaven, en un acte de respecte i honestedat de Goya amb ell mateix i el seu art que és el que el fa gran, tan gran, en tota la seva obra.
Tornant al Trump i companyia, no hi ha cap posada en escena, manifestació verbal, o qualsevol cosa que facin que no estigui amarada d'aquest lletgisme inconscient i, per tant, pertorbador. Proliferació atapeïda de banderes, posades en escena que busquen la pompositat i esdevenen xarones i ridícules, una pobresa d'expressió verbal feridora que no té embuts d'exposar una ignorància aclaparadora fins i tot pels no anglòfons. Si hem de considerar que el llenguatge és un reflexe del món mental ja diu tot el que no és capaç de dir. El daurat s'aplica tot arreu (edificis, sistemes de defensa, construccions, decisions) i l'imatge d'òliba enfadada que aprofita per penjar on sigui. Tinc la certesa que si Goya visqués en faria una obra d'art múrria com la dels Borbons que el mateix personatge penjaria alegrement a la seva sala oval i restaria pels segles com a testimoni de la seva profunda estultícia.
Una estultícia que arriba a promoure un engendre tan infecte des de tots els punts de vista com el documental de la seva dona, que alguns qualifiquen de misteriosa i críptica però que jo simplement penso que no hi ha res més que una façana no gaire diferent del cartró pedra. Sembla que ho amagui tot perquè no hi ha absolutament res a amagar. Només servirà per llegar una mostra més de l'horror estètic que representa aquesta trista etapa on no falta la submissió més llepaculs d'elements de tots els estaments polítics, socials i, evidentment, econòmics.
Com ha ocorregut a posteriori amb el documental de la Leni Riefensthal, tot això ens podrà resultar inquietantment premonitòria amb una mirada retrospectiva d'aquí uns anys, segons com vagin les coses. El que no hi ha cap dubte és que el llegat artístic serà, no cal ser profeta, absolutament nul i estèril.
Qui ignora la història, no sap llegir el present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada