Doctor Strangelove

  Fa poc vaig visualitzar d'una tacada tres pel·lícules que poc tene a veure entre elles. El último Rey de Escocia, Último Tango en París i Doctor Strangelove. Per cert, la famosa escena de la mantega i les natges entre el Marlon Brando i Maria Schneider, avui dia provoca un condescendent somriure de pensar que motivés aleshores  una peregrinació a la veïna Perpinyà.

Parlaré però, de Doctor Strangelove:How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, de Stanley Kubrick, traduïda de forma incomprensible a l'espanyol com Teléfono Rojo, volando hacia Moscú. El gran protagonista de la pel·lícula és l'incommensurable Peter Sellers que dona vida a tres personatges, un coronel anglès agregat a una base Nord-Americana que controla els estratègics bombarders B-52 preparats per llençar bombes nuclears quan s'escaigui, el mateix president dels Estats Units i l'inquietat Doctor Strangelove, nazi reciclat en la debacle del Tercer Reich i assessor científic del president. Es tracta d'una de les millors comèdies negres que s'hagin fet mai i potser la millor sàtira de la Guerra Freda. En termes cinematogràfics, la pel·lícula és una obra mestra com quasi totes les dirigides per Kubrick. Els primers plans contrapicats, com es desplaça la càmera  des de plans estàtics a moviments per realçar l'actitud i psicologia dels personatges, els contrapicats i crea una atmosfera a voltes còmica, a voltes claustrofòbica o ambdues alhora. D'aquí va sorgir la inspiració de la icònica imatge del cowboy cavalcant una bomba atòmica en ple descens. Si Senderos de Gloria és potser el millor manifest anti-bel·licista cinematogràfic que s'hagi filmat mai, Doctor Strangelove és un dard contra l'estupidesa humana i que esdevé, més de cinquanta anys després (es va rodar el 1964), de trista i absurda actualitat. No cal gaire esforç per veure-hi emmirallats els personatges que avui per avui acaparen l'actualitat informativa, simples personalitats piscopàtiques, incapaces de fer raonaments empàtics i que semblen més sovint governats per estranyes neurosis que els fan creure que les seves decisions responen a designis divins, destins manifestos o genialitats que escapen a qualsevol judici moral que no sigui el propi. I al final només queda un rastre de profunda estultícia i destrucció absurda i  inútil. 

 A l'inici de la pel·lícula s'avisa que tot el que es conta (addenda imposada probablement per imposició de l'exèrcit Nord-Americà en aquella època)  està lluny de ser real, i que la cadena d'esdeveniments que porten a la catàstrofe nuclear amb que acaba el film estan fora de qualsevol previsió. Vaja, que allò és només una ficció. Però com passa sovint, la realitat supera aquesta ficció i fa fins i tot còmic aquest preàmbul de d'una perspectiva actual. Posaré alguns exemples. Quin tipus de raonament pot portar a l'actual secretari de Defensa dels USA, Peter Hetsegh, a sustentar moralment de continuar el bombardeig de l'Iran perquè les famílies de les quatre víctimes americanes no esperen que les seves morts siguin en va? O que la justificació per enfonsar un vaixell militar Iranià en aigües internacionals que no era cap amenaça directa, enlloc d'assaltar-lo o immobilitzar-lo, era que així era més divertit? Afirmació seguida d'unes condescendents riallades. Com si el centenar i mig de morts escopits a les costes de Sri Lanka no tinguessin pare, ni mare, ni muller ni fills que els ploressin. Quan es perd l'empatia, s'abandona tota moral. I així un llistat cada vegada més increïble de dits i, malauradament fets, mancats de tot sentit. Ni tan sols del mínim decòrum que els salvi d'un futur ridícul.  En els ulls d'aquests personatges (Trump, Hetsegh, Vance, Rubio, Netanyahu, Putin, Kim-Jong-Un...), s'hi pot llegir l'esguard orat dels personatges estrambòtics i absurds de l'obra de Kubrick retrata amb tanta precisió, sorna i crueltat.

 L'obra de Kubrick és intel·ligent, creativa, agosarada. Però per desgràcia  els personatges actuals són ben reals, no tenen res d'intel·ligència entesa d'una forma ampla i integrada, són destructors i tenen el poder de dur a terme els malsons que pot provocar la raó que Goya anticipava en les seves pintures tardanes. No són visionaris com diuen, sinó al·lucinats i la visió que diuen tenir és només una  al·lucinació perniciosa que esdevé un vidriós malson col·lectiu.  Només Kubrick i Goya eren autèntics i malaurats visionaris i em faig la pregunta recurrent de quina obra mestra els hauria inspirat el panorama actual.

 

Sexe transaccional

  Fa unes setmanes va ser notícia l'expulsió de Sudan del Sud d'una dotzena llarga de treballadors de Metges Sense Fronteres perquè s'havien aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals de dones refugiades de la terrible guerra que assola aquest país, a canvi de menjar. El fet  és doblement vomitiu per la condició de vulnerabilitat de les víctimes i perquè els perpetradors, treballadors humanitaris, estan considerats en l'imaginari col·lectiu com estandards de la nostra moral. Penso però que aquest comportament, justament qualificat com execrable, no és res més que el cimal d'un continuum molt més complexe. Si hi ha una dotzena de tipus que han arribat a aquest límit (igual com fa uns anys també hi hagué un escàndol de la mateixa magnitud en treballadors Oxfam a Haití) vol dir que aquesta realitat reposa en una piràmide d'abusos més o menys flagrants o a voltes tant subtils o en una atmosfera de permissivitat que es fan acceptables. Quan la misèria entra per la porta, la moralitat acostuma a saltar per la finestra. I això és vàlid tant pel o la miserable que no hi pot fer res més, com per l'estadant de la casa a qui se li ofereix un marc on fer allò que, a vegades, no hauria ni somniat que seria capaç de fer. En la seva manifestació més anodina s'estableix quan hi ha relacions asimètriques, i en les més repugnants quan són molt asimètriques. No importa qui pot tenir accés a favors a canvi d'un simple sopar compartit, una coca-cola, un cap de setmana, i fins i tot arribi a auto-enganyar-se per entrar en un joc que voreja la prostitució sense que cap dels que hi participen arribi a considerar-ho com a tal. Aquest és el concepte de sexe transaccional. Una pràctica poliforme, molt sovint acceptada a nivell social, fins i tot inconscient i que es disfressa d'amor romàntic si cal. Hem de convenir que no és res nou. Les relacions de parella com intercanvi més o menys explícit d'un benefici són molt antigues, tant com l'humanitat mateixa, i si s'examina amb acritud no és estrany adonar-se que aquestes es poden basar en la compensació de carències, en la recerca d'estabilitat emocional o econòmica, en el desig de tenir fills. La reciprocitat pot ser més mercantilista del que pensem i l'amor genuí queda barrejat, enterrat o fins i tot exonerat en alguns casos. Si aquesta dinàmica no és estranya en un lloc benestant posem-nos en un escenari d'inseguretat alimentària, precarietat econòmica o fins i tot risc existencial. I en un marc cultural que discrimina la dona i la fa d'entrada més vulnerable. I si a més estem en un estat de guerra o violència social que col·lapsen els estàndards habituals ja tenim un còctel perfecte per qualsevol aberració. Posem pel mig uns treballadors anomenats humanitaris que viuen en la tranquil·litat de tenir un sou, menjar, allotjament, la certesa que podran marxar d'allí quan vulguin i a més a més gestionen l'ajuda que proporcionen a aquestes dones i els seus infants. Infants pels quals les mares estan disposades a fer qualsevol cosa. Jo he conegut no poques prostitutes que viuen exiliades dels seus països per poder guanyar els diners necessaris per pagar el menjar i els estudis dels fills que han deixat a casa. I que no saben res de l'ofici de sa mare. Responen sense vacil·lar que aquest és el motiu pel que es dediquen a això. La temptació encara és més forta si no hi ha un marc punitiu creïble o fins i tot es considera acceptable quelcom que a casa, al país d'origen, no ho seria de cap manera. Creuar el límit i caure en el pendent de la degradació és molt fàcil. En molts indrets hi ha una autèntica "caça" de l'home blanc per part de joves locals perquè significa una benedicció ni que sigui temporal. fins el punt que les famílies encoratgen aquest comportament entre les seves filles. Els destins d'aquest tipus són ben coneguts. Els treballadors de ONGs no n'estan exempts. No entraré en valorar  contradiccions d'altra mena.

Evidentment, el sexe transaccional també es dona entre les societats locals seguint els mateixos esquemes. I explica en gran mesura l aparticular epidemiologia d'algunes infeccions, com el VIH, on la seva incidència l'Àfrica Sub-sahariana és 8 o 9 vegades més elevada entre les noies joves de menys de 25 anys comparada amb els homes de la mateixa edat. En aquesta franja d'edat el control de l'epidèmia és especialment refractari. Aquest fenòmen és objecte d'estudi i ja fa un temps que es considera aquesta població com la clau per controlar el VIH a l'Àfrica Sub-sahariana. A Goma vaig comprovar com el sexe era una moneda d'intercanvi corrent. En les mateixes escoles que haurien de ser refugi els mestres són coneguts com una població de risc d'adquirir al VIH en regions amb elevada prevalença, perquè tenen la terrible combinació de poder i autoritat (aprovar exàmens, donar títols i certificats) i accés fàcil a les víctimes. En altres marcs més llunyans tots sabem el que ha ocorregut durant anys en la indústria cinematogràfica i de ben segur en altres arts escèniques. O més subtilment amb l'eclosió del fenòmen del sugar dating o sugar daddy en el nostre entorn. 

Tot plegat pot donar lloc a un conúndrum de situacions vidrioses, on allò que està bé o malament esdevé fluid fins i tot en les  més vergonyoses circumstàncies. Jo he vist quasi de tot, des de les prostitutes que malviuen pels seus fills (han de ser les primeres en entrar el Regne del Cel, si parléssim en termes evangèlics), homes blancs en la seixantena i setantena acompanyats amorosament de noies adolescents, (i també la situació inversa encara que aquesta em mereix molta més condescendència), treballadors humanitaris alliberant la seva llepolia sexual amb permissiu llibertinatge, noies embarassades per turistes passavolants dels quals no en sabran mai més res (i el turista tampoc del seu fill), prostíbuls sòrdids que tenen per clients aquests mateixos turistes, i abusos sistemàtics a noies menors d'edat que viuen al carrer per part de locals, expatriats i agents d'agències humanitàries internacionals. I entremig tot el ventall de relacions transaccionals molt sovint inconscients que us pogueu imaginar.  Allò comú és que esdevenen acceptables, facilitat per l'anonimat relatiu, la seva normalitzaicó i tot plegat fa que emergeixin petits i grans monstres dintre nostre. És molt fàcil entrar en una deriva moralment dubtosa en que s'exposen les contradiccions del suposat alliberament sexual. Però la perdedora, la vulnerable és quasi sempre la dona.

Tot és possible (?)

Llegeixo la notícia de la mort de l'alpinista britànic-nepalí Nirmal Purja que va batre el temps esmerçat per assolir els 14 cims de més de vuit-mil metres sense oxigen suplementari. Ho va fer en 189 dies, set (set!) anys menys de qui ho va aconseguir en un lapse més curt. Em sap greu la seva desaparció, encara que he de reconèixer que només tenia una vaga noció d'aquest notable escalador. La seva gesta em portava a reflexionar sobre l'allau de rècords i fites extraordinàries que presenciem de forma, paradoxalment, ordinària. Sempre m'ha semblat grotesc que Rafa Nadal hagi guanyat 12 Roland Garros i proeses per l'estil. Ahir mateix vaig llegir que la nedadora de natació sincronitzada Iris Thió va fer una execució del seu exercici en els campionats Europeus "que passaria a l'eternitat". Ni més ni menys que l'eternitat....Anem justos de superlatius, amb prou feines signifiquen res de tant gastats i, com ocorre amb les estadístiques del futbol, ens cal trobar noves combinacions inimaginades (tants gols, tant jove, tant ràpid, tant aviat), que inventarem nous rècords i fites històriques, universals i eternals per mantenir encesa la capacitat de sorpresa i viure flaixejats sens repòs. El mateix ocorre amb les crítiques a les pel·lícules o llibres. Ja no sé quantes m'han de tallar l'alè, és imprescindible que vegi o llegeixi i les obres mestres es succeeixen una darrera l'altra. I aleshores he topat també amb l'epitafi digital del Nirmal Purja que resa: 

"El món ha perdut un dels millors escaladors de muntanya; un líder que va inspirar milions de persones a través del seu coratge, humilitat i ferma convicció que el potencial humà està molt més lluny del que sovint imaginem. Més enllà de les seves extraordinàries fites, ell volia mostrar al món que tot era possible quan t'atrevies a somiar en gran, creies en tu mateix i refusaves a acceptar les limitacions".

 No sé, potser això era vàlid pel Nirmal, però pel comú dels mortals aquest escuet panegíric em sembla més aviat tòxic. Que el potencial humà està molt més lluny del que imaginem el poso cada dia més en dubte. En tot cas és vàlid però en una  deriva cap el costat fosc i auto-destructiu. Tampoc em val això que quan t'atreveixes a somniar en gran els somnis es fan realitat. En general no, i més sovint en resulta un malson. Tenim el biaix inexcusable que s'expliquen les històries acomplertes, la dels vencedors en diferents disciplines, els èxits consumats. Però l'aclaparadora majoria dels mortals vivim capejant amb la sensació de fracàs i evitant la sordidesa  sense plantejar-nos sortir de  l'anonimat.  Prou feina tenim per gestionar les vicissituds més vulgars i de les que ningú n'escriurà res. I això que a alguns no ens manca imaginació. A més a més, què és exactament això de creure en tú mateix? L'experiència ensenya que la major part dels nostres condicionants ens venen de fora sense que poguem fer gaire per evitar-los, que molt sovint es tracta de tenir una sort immerescuda i amb prou feines arribem a gestionar tant d'avatar, navegar en la intempèrie del món, provar de sobreviure i crear llaços, sempre fràgils, amb els nostres amics i germans tant grisos, obscurs, obstinats però finalment dignes com nosaltres mateixos. Encara que no batrem, ni ten tenim  ganes, cap record.

P.D: Només estaria d'acord, i amb molts matisos, que és cert que a voltes els límits ens els posem nosaltres mateixos de forma condicionada i absurda, i canviar el discurs interior fa redescobrir capacitats desconegudes però en general, sense sortir de l'amable i bella ordinarietat.