Hi ha un retrat que ara ens sembla obscè del darrer exemplar reproductor de foca monjo de les nostres costes (Monachus monachus, l'única foca endèmica del Mediterrani), abatut a trets a l'illa de Menorca a mitjans anys 50. Està ajaguda sobre una taula amb tres pescadors, un d'ells agombolant un infant, amb posat triomfal. La bèstia fa respecte, sembla majestuosament adormida, però el fet és que des d'aleshores pels nostres encontorns no se n'ha vist mai més cap.
Era una espècie abundant fa poc més d'un segle. Fa temps vaig llegir en una vella crònica de la Vanguardia datada la primera dècada del segle XX que els Guàrdies Civils foragitaven les foques de la platja de la Barceloneta a cops de fussell, sembla que complint ordres. Perquè hi havia la creença que exhaurien els recursos marins. Ens sembla un testimoni inversemblant ara, però vaig tenir un tast del que podia ser en aquella època la nostra mar quan vaig estar a Escòcia i era fins i tot vulgar veure les foques (no pas la nostra espècie mediterrània), campar indolents entre els molls de pesca de Inverness. Però els pescadors del nostre país sembla que les odiaven i van ser protagonistes actius del seu extermini perquè tenien el costum de posar el morro dins les nanses de pesca. No podem blasmar-los de la manca de consciència ecològica. Precisament l'existència d'animals en la cúspide de la piràmide alimentària és un indicador de salut d'un ecosistema i, paradoxalment, el seu extermini pot provocar exactament el contrari, el seu empobriment i col·lapse. La mateixa història va passar amb l'ós, el llop, el linx en el nostre país. La plaga de senglars i conills no n'és indiferent.
La foca monjo se la coneixia com el Vell marí, cosa que fa suposar que se li havia tingut una certa simpatia, i també com a Llop de mar, que sí suggereix una certa animadversió. La costa catalana està sembrada de topònims que recorden la seva presència, llocs on deuria criar i on estaven establides colònies que podien ser molt nombroses: El cau del Llop, la platja del Llop, la Cova del Llop....Encara més remotament se la cita en l'Odissea i de ben segur que estan darrera les llegendes de les sirenes. Avui mateix hi he topat en un fragment en què Menelau, que no pot sortir d'una illa prop les costes Egípcies, es disfressa de foca i es camufla entre el corifeu d'aquests mamífers que acompanyen el déu Proteu, a qui s'anomena el Vell del mar, podem suposar que personificació de la foca monjo, per encalçar-lo. Fins i tot descriu amb un realisme gens heroic la pudor que feia la pell d'aquests animals amb que es varen envolcallar i que van solucionar amb un cataplasma d'ambrosia entaforat el nas proporcionat per la nimfa Idotea.
Avui dia no estem per mixtificacions. D'aquest esplèndid passat, una mar rica i plena de misteris, nomes queda una darrera colònia populosa que queda està en un remot cap del Sahara Occidental en la frontera amb Mauritània, on viuen uns 200 exemplars. I a part d'aquests, queden un grapat d'individus que es mouen entre les illes gregues, la costa de Turquia i s'endinsen per l'Atlàntic fins tocar Madeira. En total uns 600 que es belluguen de forma erràtica fins deixar-se veure recentment a les Illes Balears. Les noves tècniques de seguiment mitjançant la detecció de DNA ambiental demostren que són visitants habituals, però molt discrets. Crec que també ho havia deixat escrit per aquí, un dels drames del col·lapse ecològic, de la desaparició d'espècies i l'empobriment del medi ambient és que perdem la referència del que havia estat el nostre entorn. Un món poblat de paneroles i coloms roquers ens semblarà normal. És per això que els parcs naturals són importants, per recordar que no eren l'excepció, sinó la regla. I fins sembla que hi ha una iniciativa seriosa per introduir la foca monjo al Cap de Creus. Però això també susciten un debat interessant, fins quin punt fem que aquestes espècies que vam eliminar amb tanta eficàcia, ara depenen de la nostra tutel·la per sobreviure.
