Laura a la Ciutat dels Sants

  En una casa d'estiueig reposa una col·lecció bellament enquadernada de l'antologia de la novel·la catalana. Perfecta per una funció decorativa fins que cada any, quan hi arribo, escullo un dels llibres i el llegeixo. Aquí he descobert (reconec que em fa vergonya no haver-los llegit abans) La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda  i Solitud de Victor Català. I aquest estiu que avui sembla apagar-se amb les seves sufocants calors, Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. Fins ara pensava que la nostra Madame Bovary, l'arquetip creat per Flaubert, era la Mila de Solitud. La Colometa (el seu nom real és Natàlia, però només es revela a l'inici de l'obra de Rodoreda), té caràcter i personalitat pròpia que no la fa hereva de cap obra prèvia. I ara penso que la Mila també, l'antonomàsia del drama rural.  Ara crec que és la Laura de Miquel Llor on es fa més evident el llegat flaubertià. Però com tots els arquetips, es reencarnen en crostes originals que també els fan únics. I m'ha meravellat la riquesa descriptiva i la profunditat del llenguatge, poètic i eficaç, de Miquel Llor. I, de nou, m'he preguntat com he pogut ignorar una obra així tan de temps. En fi.

 Laura fa una viatge als inferns a partir del seu matrimoni amb un terratinent i benestant fadrí i hereu d'una ciutat que és fàcilment identificable amb Vic. La boira és, en sí mateix, un personatge que entela tot l'escrit i reflecteix l'estat d'esperit, el fat ineluctable que no es pot controlar quan puja, baixa, deixa lluir l'horitzó o ho amara tot sense que els protagonistes es puguin desprendre-se'n. Retrata amb vigoria una societat ordenada i pietosa però que és només cruel i despietada contra una noia de Barcelona amb un concepte ideal i idealista sobre l'amor i les persones. Persones que estan finalment més condicionades pels seus baixos instints disfressats de convencions tàcitament acceptades que deriven vers una hipocresia  assassina que respon amb decisió i violència psicològica contra qualsevol agressió a l'ordre establert com el que representa la Laura. L'obra és un paradigma de la diferència que hi ha en mostrar o explicar. I en alguns capítols jo vaig tenir la sensació de llegir un precursor de Stephen King, de tan terrible, tenebrós, absurd i claustrofòbic. Gent honorable, respectada i apacible, d'ordre i concert com el Tomàs, el marit de la Laura, i la cunyada, la inefable Teresa, esdevenen monstres sense que deixin de ser honorables i respectats per una societat que s'apunta al joc.  Jo mateix tenia una sensació d'ofec quan ho llegia. M'ha semblat molt innovadora, preludi del terror psicològic més modern i un meravellós exemple de com mostrar les ombres dels personatges. Al final, Miquel Llor juga amb la idea del comprensible suïcidi en una Laura que bandejada de tothom i perseguida per la mateixa boira passeja perduda i s'atansa a un pont desesperada. I com a lector ho estava esperant amb cert espant. Però no arriba a emular a la Bovary, com si la seva ploma dubtés i el mateix autor hagi tingut un deix de pietat per la seva filla literària i la salva amb una fugida de la boira i de La Ciutat dels Sants per redimir-se i recomençar la vida sense perdre el seu idealisme. Potser va ser una concessió al tabú del suïcidi d'aquella època o bé va decidir que el llibre seria més acceptable amb un final un xic més dolç. Una dolçor que s'estalvia sense embuts des de les primeres pàgines. 

 Definitivament, fins que no descobreixi una nova perla, la Laura és la nostra Madame Bovary.