Santiago Carrillo

   El meu blog comença a semblar un obituari, però no volia deixar escapar l'ocasió per fer quatre pinzellades sobre Santiago Carrillo, ara que tot just hem sabut que ha mort, als 97 anys d'edat, fent la migdiada. No és el final previsible per un lluitador i un fumador empedreït.  Se'n va definitivament, doncs, un altre personatge d'aquells que de tant en tant, quan en sentíem alguna cosa pensàvem allò de, encara és viu? I fa molts anys que ho diem. Semblava un immortal que a més ha fet un bon favor, sense voler, a les empreses tabacaleres perquè des que era jove fins al final ha estat un fumador contumaç. Ni càncers, ni bronquitis ni res. Ha mort plàcidament fent la migdiada i amb el cap claríssim i sempre de bon humor, amb el posat murri habitual i la cigarreta sempre entre els dits o entre els llavis. Ateu declarat,  ni tan sols temia la mort. O no ho semblava. No fa massa que encara el vaig poder sentir i mantenia la ment i la parla ben clara i lúcida. 

 Què en sé d'aquest personatge? Desapareix potser el darrer  gran protagonista viu de la segona República i la Guerra Civil. Era dirigent de les Joventuts Socialistes, ja amb vint-i-un anys, i l'artífex que aquestes es fonguessin amb el Partit Comunista cosa que va suposar un autèntic xoc enre els militants d'esquerres de l'època. Dirigent de la República també durant la guerra, no s'ha pogut treure mai de sobre l'ombra dels crims de Paracuellos, quan van haver d'evaquar els militars i falangistes de les presons de Madrid quan l'exèrcit nacional els assetjava. Eren una patata calenta  i un perill que no li van trobar millor sortida que afussellar-los pel camí. Més de cinc-mil, diuen. A Carrillo, encara fa poc en alguna aparició pública, no li faltava el grup de falangistes que encara l'increpaven per aquests fets. Ell sempre ho ha negat amb una vehemència que no sé si volia dir que acceptava el fard tan si era fals o vertader. No se n'ha tret l'aigua clara. 

 Des que sóc nen que n'he sentit parlar i el veig als mitjans de comunicació. Famosa és la seva tornada clandestina de l'exili amb peluquí.  Protagonista destacat de la transició espanyola,  va saber reconduir el comunisme espanyol cap a la democràcia, amb algunes concesions que haurien semblat impossibles. Dirigent del PCE, diputat, víctima de la partitocràcia. Ha estat sempre allí, per desesperació d'aquells que fa temps que el volen veure mort, sobretot els nous nostàlgics que no volien oblidar allò de Paracuellos.

 D'ell n'he llegit dos documents prou il·lustratius. Un és l'entrevista que li va fer a l'exili la periodista italiana Oriana Fallaci, recollida en el llibre Entrevistas con la Historia. Per cert, probablement és el darrer entrevistat que quedava viu, inclosa l'Oriana Fallaci. Dels vint-i-escaig entrevistats, protagonistes de la història contemporània dels anys seixanta i setanta, ell i el biste de Recife Helder Camara, són els dos únics que impressionaven per la seva lucidesa, un cop llegides les entrevistes més de trenta anys després que es realitzessin, i per tant amb la perspectiva històrica. Aquí vaig començar a trencar el prejudici. Santiago Carrillo, ja advocava per l'eurocomunisme i el comunisme democràtic, en un temps en què la Unió Soviètica mantenia les seves postures totalitàries i semblava que encara podia menjar-se el món. La seva anàlisi de futur s'ha mostrat molt encertada o com a mínim ben orientada, comparada amb d'altres personatges inclosos en el llibre que ara fan quasi riure, benevolament. 

 Més tard em vaig llegir la seva autobiografia. Molt sucosa, plena d'anècdotes del període de l'exili i les facècies del comunisme internacional, tot i que hauria pogut ser escrita amb una mica més de qualitat i en alguns fragments es notava un intent auto-justificador que potser reflecteix una consciència no tan tranquil·la com semblava. Abans de l'estiu encara el vam poder veure en una recepció amb el Rei, junt amb el que es pot considerar el seu antagònic, Manuel Fraga Iribarne. Ell amb una crossa, el Fraga ja en cadira de rodes. Tots dos ja han marxat d'aquest món. Un creia que no n'hi havia cap altre, l'altre pensava que sí. Què s'explicarien si un dels dos estigués equivocat, i es retrobessin  de nou nets de prejudicis? Hi ha qui encara creu sincerament que Carrillo deu estar rostint-se en algun foc etern. En fi.

 A La Vanguardia digital han publicat la Contra que li van fer l'any 1999. Fa algunes afirmacions que mostren una duresa de sentiments notable, per exemple el repudi del seu pare que va trair la República. Crec que una de les claus per entendre els de la seva generació, és que ve d'una època en que la militància en un partit, i especialment en el partit comunista, subordinava totalment l'individu, de manera que els militants consideraven natural donar la vida, i a fe que la posaven, per la causa i pel partit. Aquesta mentalitat avui ens sembla incomprensible. No és que fossin inhumans, simplement l'ideal col·lectiu passava per sobre de tota altra consideració. Cal entendre l'exageració d'aquesta actitud com l'origen d'algunes barbaritats del segle XX. Afortunadament, tothom reconeix que Santiago Carrillo va saber superar aquesta forma de concebre l'ideal i va tenir, quan va convenir, una veritable alçària de mires que només tenen els grans personatges, i que va contribuir no poc a la transició democràtica. Va saber entendre's amb el Rei i amb Tarancón i va fer un paper imponderable.

 La mort li ha arribat com un sospir,  mentre dormia sota les darreres calors d'aquest estiu que s'escola sense remei. 

Miquel Batllori

 Ahir, ben sàviament, vaig idecidir quedar-me a casa i mirar al canal 33, no podia ser en cap altre, el documental L'agudesa d'un savi, sobre el pare Miquel Batllori, jesuïta i historiador. Ja coneixia el personatge, Josep Pla li va dedicar un dels seus homenots,  un home que durant molts anys que feia una feina solitària i fins un cert punt només coneguda en els cercles especialitzats, però que al final de la seva vida (va morir el 2003, als 93 anys d'edat) finalment es va reconèixer la seva extraordinària tasca i es va difondre la seva obra. Va ser un estudiós extraordinari de diversos períodes de la història europea des de la perspectiva catalana. O millor, la projecció catalana en la cultura Europea durant més de vuit segles. Va donar llum definitiva a personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Baltasar Gracián, el cardenal Vidal i Barraquer, la família Borja. A partir d'aquests protagonistes dels seus temps, va donar les claus per entendre i interpretar-los, a ells i al període en que visqueren. Fou un pioner tenaç que es va amarar d'una saviesa i erudició aclaparadora. Veure'l disgredir, ja nonagenari, en la pantalla, deixa bocabadat per la seva loquacitat i lucidesa. I transmet  a més una humilitat gens fictícia, gens impostada. Al final, ell mateix es reconeix com un humil historiador que no dona massa importància a la seva obra i encara recordo que una de les seves darreres declaracions va ser que si una cosa li sabia greu, és no haver estat més generós. La seva obra , més de mil escrits i volums, va ser compilada per iniciativa i insistència d'Eliseu Climent, l'activista cultural valencià. Dos dies desprès d'acabar aquesta tasca, com si tingués consciència que ja havia posat el colofó a la seva vida, el pare Batllori ens va deixar. I cada vegada que un savi ens abandona, ens sentim vertiginosament sols.

 El documental combinava entrevistes i intervencions dels arxius de TV3 del pare Batllori, veus en off que citaven escrits seus, entrevistes i declaracions d'entesos i col·laboradors seus i pinzellades sobre les seves troballes i aportacions historiogràfiques. Tot plegat crea un mosaic molt encertat, lluny de la simple biografia, que mostra l'home i l'obra, quan de fet són una mateixa cosa. A mi em va aixecar una admiració reverencial, una vida que es consagra a un propòsit, recorre el camí fins el final i deixa un llegat que quedarà per sempre.

 D'aquest llegat, el que n'he pogut extreure és la immensa riquesa que amaga la història del nostre país. No tenim necessitat de reivindicar-nos, francament, i podem quedar-nos ben tranquils davant les veus que volen creure's i fer-se creure que som fruit d'una mena de quimera històrica. I en segon lloc, com fa empal·lidir una figura d'aquesta magnitud, la mediocritat que entravessa la nostra societat. Emmirallar-s'hi, ben humilment, no pot fer res més que estimular-nos i empènyer-nos a donar el millor de nosaltres mateixos.

 El documental acaba amb una imatge zenital de la tomba, una petita làpida al terra amb les dates de naixement, entrada a la Companyia de Jesús i la mort, que es troba al cementiri dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. La pedra ja està coberta de líquen. Què en queda de tota aquesta saviesa? L'obra, l'exemple, i n'estic segur que la persona, no sé com, que ha mort per donar fruit.

P.D: Sempre he trobat tonta la afirmació aquesta que la gent viu mentre se'ls recorda o l'obra perdura, però certament, des d'aquesta perspectiva aquest home ha aconseguit el més semblant a l'eternitat.

Incerta glòria

   El 2012 és el centenari de l'anomenada collita del 1912, en l'àmbit de la cultura catalana. Aquell mateix any van néixer els escriptors Pere Caldres, Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Joan Sales i Vallès. De tots tres, el que conec crec que molt bé com a lector, és en Pere Calders. Però la publicitat d'aquesta efemèride m'ha empès a interessar-se pel darrer, Joan Sales i Vallès. La primera cosa que m'ha cridat l'atenció és que a més de compartir el cognom, en les fotografies té una fisomia molt i molt semblant a alguns familiars meus. Tot plegat em fa suposar que som parents, llunyans i no sé a través de quina branca, però parents. Ho hauré d'investigar.
Joan Sales ha deixat dues obres, a part de la seva tasca com a editor i activista cultural, Incerta glòria que acabo de llegir i les cartes amb el poeta Màrius Torres.  Incerta Glòria transcorre durant la Guerra Civil, que l'autor va viure com a soldat republicà. Està escrita en un format a voltes epistolar, a voltes en primera persona com si fos un diari o com a narrador en primera persona, directament. Cada una de les tres parts en que està estructurada canvia el punt de vista però amb una seqüència cronològica, dels personatges protagonistes. El Lluís, un tinent al front d'Aragó d'ideologia anarquista, crec que el alter ego del Joan Sales, la Trini, companya del Lluís que es queda a la reraguarda de Barcelona amb el fill que ambdós tenen, i l'Agustí Cruells, ex-seminarista enrolat en l'exèrcit republicà en la mateixa brigada que el Lluís. Pel mig, hi ha un personatge una mica enigmàtic i desconcertant, però potser el més lúcid i que dona el contrapunt a tota l'obra, també soldat en la mateixa brigada, en Soleràs. L'obra té una quarta part, que els editors d'aquesta darrera edició que vol commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, han decidit posar-la a part com una altra obra (Viatge d'un moribund). El fet és que en Joan Sales, des de la primera edició de la novel·la fins les darreres modificacions introduïdes el 1981 (va morir el 1983, si mal no recordo, igual que la Mercè Rodoreda), va estar prop de quaranta anys traginant-la, donant-li voltes, reescrivint-la. La primera tenia dues-centes seixanta pàgines. La darrera, més de nou-centes. Podríem parlar d'autèntica obsessió per digerir i abocar tot el que la Guerra Civil va significar per ell, i potser per això dona la impressió de ser un enorme llenç inacabat. S'ha qualificat Incerta Glòria com l'obra més russa de la literatura catalana. I és cert que en llegir-la a mi m'ha recordat força l'obra Vida i Destí, de Vasili Grossmann, feta de retalls de la Unió Soviètica durant la segona guerra mundial. Incerta Glòria a voltes també sembla feta de retalls, de fragments que no s'acaben d'obrir, d'altres perfectament tancats. Diria que suggereix i amaga molt més del que explica, però alhora explica molt,  moltíssim. Com totes les obres sobre un conflicte armat, escrites amb sinceritat i des de dins, dona la veritable mesura i les contradiccions, i per tant la tragèdia humana, d'aquest període. Si a més, en som capaços de posar el marc històric, el dels fets mal anomenats objectius, l'obra s'alça imponent. Un historiador, i ja ho vaig afirmar en una anterior post (Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, 06/06/2012), a més dels fets, no es pot perdre aquestes obres que entren en l'ànima del conflicte, que reviuen l'atmosfera, l'ambient, les emocions, la tensió entre ideals i realitat. I sobretot, donen llum a una cosa que aprecio moltíssim i són les contradiccions internes de qualsevol conflicte que fan que el judici, que sempre vol tendir al maniqueïsme i la simplificació, deixi de tenir en certa manera sentit. Millor escoltar amb respecte aquestes veus que gràcies a Joan Sales, ens arriben de lluny Us obsequio un fragment del pròleg:

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves (...). Un fosc afany ens mou durant anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor ¾ i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa (....). La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats (...). Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat.

P.D: Curiosament, vaig sintonitzar Catalunya Ràdio que emetia en directe l'acte institucional de la Diada, en el moment precís que llegien un fragment d'Incerta Glòria, de la que tot just acabava de llegir-ne la darrera ratlla.

Per què no aniria a la manifestació de l'onze de Setembre

 La inèrcia popular, i el bombardeig mediàtic, m'empenyen a assistir a la manifestació del 11 de setembre per la independència de Catalunya. Com si temés que d'aquí a una colla d'anys em sabés greu no haver dit "jo hi vaig ser". I al marge d'aquesta motivació discutible, m'he preguntat  què penso i vull realment. 

 En primer lloc, la independència en sí mateixa no m'importa massa si no sé quin model de país hi ha al darrera. Es mantindria la partitocràcia? Continuarien els càrrecs públics sense por a que es passin comptes a la seva gestió? Quina economia s'imposaria, la llei del mercat i l'especulació o la que posa la persona en el seu centre? Perquè hi ha algun polític independentista que si arribés a governar aquest país, temo que amigraria. Dono per fet que la vocació de Catalunya seria la de ser un país Europeu, que Europa alhora, sigui de veritat i també faci una mica més absurdes les fronteres, però en fi. Per quan els Estats Units d'Europa?  I marxar d'Espanya em sap greu. Primer perquè seria la història d'un fracàs, un malentès mutu.  A mi, la idea del federalisme em seduïa. Segon, perquè tinc molts amics espanyols i quan penso en això, no li trobo del tot el sentit. Tercer, em sap greu deixar de banda aquells de l'altre riba de l'Ebre i d'aquesta que creuen sincerament que som una mateixa pàtria. Sóc un sentimental, què hi farem. A Rupit, on sóc ara, l'ajuntament ha trufat els carrers de banderes estelades. Si hi ha algú en aquest racó de país que se senti legítimament espanyol, es pot sentir exclòs, violentat. I no m'agrada. 

 Si ho mirés des del costat més utilitarista, tot i les guerres de declaracions i xifres, tendeixo a creure'm això del dèficit fiscal. El silenci tàcit dels dirigents del govern espanyol en aquest sentit em fa suposar que no tenen arguments per sostenir el contrari. Però és una pena que la independència tingui per motor motius pecuniaris.   Altrament, cal reconèixer que molts sectors espanyols han abonat amb ganes l'independentisme. Porto temps  llegint la premsa d'àmbit estatal, i sovint supura un menyspreu que només fa agafar ganes de tancar la porta i dir aquí us quedeu. I finalment també em sento incòmode en els esdeveniments massius. En tot cas, si algú que em conegui m'hi veu, que m'ho torni a preguntar.

Cabrerès, bell Cabrerès

   El Cabrerès és un dels indrets del nostre país que es pot dir que té màgia, com es ve a dir darrerament d’una manera francament fada. Es pot creure que ha estat tocat per un orfebre tel·lúric, i esdevé de froma natural un referent de l’ànima. Per a qui hi visqui, o hi estigui arrelat d’alguna manera, fa boa la cita de Lluís Llach i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors dels secrets del cor. El Cabrerès, subcomarca d’Osona, està aculada entre els límits de la Garrotxa i La Selva. La serra de Cabrera, com una vella  i ciclòpia dentadura, estén les ombres dels espadats característics sobre les rouredes i fagedes del seu redós. Quan s’hi arriba ocorre el mateix de qui intueix un  llunyà un perfil i familiar que ens saluda de lluny. Fa relativament poc temps vaig estar a Nàpols, i encara que en una mesura més imponent, la presència llunyana, amable i alhora amenaçant em vaig adonar que el Vesubi imprimia la mateixa sensació als napolitans i fins i tot imprimia caràcter. Al Cabrerès passa el mateix. I s’hi pot llegir la història geològica, el vel verd de vida que hi  ha estès la natura i l’acció, encara harmoniosa, de l’home. Els pobles propers semblen emanats directament de l’entorn, integrats: Cantonigròs, L’Esquirol, Rupit… Un geòleg en feria una lectura més prosaica. Citaria forces que han estat devastadores, la falla d’Amer que és la responsabled’aquests cingles i en època històrica encara de terratrèmols devastadors com el del 1428. Però tot plegat es conjura en una harmonia que emociona, pacifica l’esperit, com si tots els milers i milions d’anys d’història que han donat aquest fruit, només m’haguessin esperat pel breu instant que jo els he pogut contemplar (en el sentit més profund del terme).

El Arte de Volar, de Antonio Altarriba

 Una de les coses que em captiva de Bèlgica és com n'està de desenvolupada la cultura del còmic, de la bande dessinée o BD, com en diuen allí. No es podia esperar menys de la pàtria del Tintin, però es que a més del Tintin i el seu autor Hergé, hi ha una plèiade de dibuixants i guionistes llarguíssima, i no d'historietes, sinó de còmics i sèries de còmics de molt alta qualitat.En comparació, la nostra cultureta i indústria del còmic és més aviat pobra.

 El còmic ha estat inconscientment menystingut aquí, com un art de segon nivell (cal salvar l'entranyable i simpàtica astracanada que eren Mortadelo y Filemón, amb els quals alguns hem après a llegir), quan caldria considerar-lo el setè art, després del cinema. A mi em fascina la combinació d'imatge i diàlegs, a mig camí entre la novel·la i la cinematografia, entre la foto i la literatura, i a voltes, entre la pintura i l'escriptura. Recentment, ha començat a tenir un cert èxit el format de la novel·la gràfica. Un volum tan extens com una novel·la fet de vinyetes i diàlegs. La més coneguda és Maus, de Spidzmann, la primera novel·la gràfica guanyadora d'un pulitzer i traduïda a no sé quants idiomes. Els recursos expressius que permet el dibuix i el diàleg alhora no poden juxtaposar-se sense més a la novel·la simple o al cinema. En aquestes obres es palpa realment que es tracta del setè art que encara té molt de camí per ser explotat a fons.

 Recentment, el 2010, es va publicar una novel·la gràfica espanyola que per la temàtica té certs paral·lismes amb Maus. Es tracta de El Arte de Volar, d'Antonio Altarriba com a guionista i Kim com a dibuixant. L'he hagut de descobrir precisament a Bèlgica en la traducció al francès! Del Kim només en coneixia el seu personatge de El Jueves, Martínez el Facha. No m'agradava. Però en aquest cas, el seu estil peculiar i el guió de la novel·la, una història viscuda i per tant en la que hi ha sentiment genuí, funciona de meravella. El Arte de Volar és una mena d'homenatge a la vida del pare de Antonio Altarriba, que recull les vicissituds d'un espanyol del segle XX, la descarnada contradicció entre utopia i realitat, i finalment dona sentit en forma d'obra d'art a una vida que s'hagués pogut considerar un fracàs. L'epíleg del llibre escrit per Antoni Altarriba, és una autèntica declaració del sentit que té l'art, molt més enllà del simple divertimento en que tendeix a convertir-lo la industrialització i la banalització. A mi m'ha captivat, pel que us l'aconsello, us ajudarà a volar una estona.

La festa del cel

L'agost és un bon moment per veure amb tranquilitat reposicions de programes interessants. Ahir va ser el torn del documental de TV3 La festa del cel. La primera vegada  vaig ser presa d'una indignació que ara s'ha revifat. Aquest documental descriu la disbauxa dels aeroports que han crescut com bolets per la geografia hispànica, seguint l'estela del totxo. Dels reporters que l'han realitzat n'intueixo un certa mala llet, però la mala llet sembla que estigui justificada per realçar, pausadament, l'aberració col·lectiva, de manera que sense que hagin de fer cap comentari tendenciós explícit, l'espectador ja se sent prou escandalitzat, i d'una forma per tant, ben efectiva. Mostra amb murrieria els disbarats en ordre creixent, començant per l'aeroport d'Alguaire, continua pel de Osca, Castelló, Ciutad Real i Albacete. En el primer exemple ja em vaig posar nerviós, però els casos següents augmenten la indignació com si fos la trama d'un bon llibre de terror que et sap sorprendre amb un crescendo d'ensurts. Aeroports inspirats pel provincianisme més ranci, mancats de plans d'empresa i negoci, basats en expectatives il·lusòries o directament d'al·lucinacions esdevingudes en el despatx d'alguna diputació. Alguns, com deia un enginyós tweet, tenen menys tràfic aeri que Mart, ara que hi ha arribat la sonda Curiosity. És el cas del de Castelló, on no hi ha aterrat, ni enlairat, un sol avió. A Albacete fins i tot es van poder permetre el luxe de fer el disbarat per duplicat, i a Osca, tenen un aeroport que anomenen internacional, en una ciutat de 50.000 habitants i on preveien quasi la mateixa xifra de passatgers a l'any. L'espant davant tanta estultícia, a mesura que avança el documental, arriba a cotes perilloses per qui pateixi dels nervis, ja que els guionistes del programa, crec que també amb una sana alevosia, acompanyen els exemples amb les justificacions d'alguns dels responsables dels que no dic els noms perquè no m'agrada i ja estan retratats per la posteritat en el documental. Són tan obscenes, pornogràfiques diria, que fereixen la sensibilitat i tot. El televident queda amb la boca oberta i es pregunta si li estan prenent el número.Tots fugen d'estudi. Cap sap justificar amb una mica de racionalitat el disbarat. Un diu que si Valladolid no és rentable, perquè ho ha de ser el de Lleida? El cafè para todos, en versió cutre, més aviat trista. El d'Osca, un antic senador del PP, comenta com a sortida el turisme taurí que vindrà de Catalunya on s'han prohibit les corridas. D'altres reconeixen obertament la manca de previsió, l'adjudicació d'ajuts per atraure companyies que paguen sota mà com a promoció turística per complir amb el destí d'aquests pressupostos, i fins i tot, en el de Ciudad Real que era simplement una obra que les empreses adjudicatàries duien a terme pel sol fet de cobrar i fugir. Estafa, pura i dura, a l'erari públic reconeguda públicament i que jo sàpiga sense que cap fiscal hagi mogut un sol dit. Un altre no s'està de reconèixer els motius electoralistes per llençar una colla de milions d'euros a l'aigüera. Què diran els meus votant si aturo les obres? I no parlem del cas de Castelló, només justificat per programes megalomaniàtics d'urbanitzacions, ciutats de vacances i camps de golf que mai s'arribaran a dur a terme i que havien d'atraure una riuada de turistes. 

Vàries coses se m'acudeixen després d'haver vist això, amb tots els matisos que calguin. Per un costat, la trista visió de desenvolupament que impera, basada en l'augment del trànsit de tantes persones com sigui possible i que com més consumeixin, millor. No sabem, encara, que això no porta enlloc? O potser sí, a l'abisme social, econòmic, ecològic i afegeixo que espiritual. Cal redefinir el concepte de desenvolupament, la reforma més profunda i necessària de totes les que es proposen. En segon lloc, la malentesa vertebració de l'Estat, que cerca un igualitarisme absurd mancat de mires i grandesa. Cada capital de província vol el seu aeroport internacional, a voltes sense justificacions més vàlides que el simple perquè sí. I després de veure tanta malversació confessada, mala gestió i tot plegat, com no pot ser possible passar comptes als responsables, que aquests encara es justifiquin, i que no hi hagi mecanismes democràtics que permetin bandejar-los de cap responsabilitat pública la resta de la seva vida? A això cal afegir una manca de vergonya que em sembla patològica. Temo que el nostre sistema està corromput, quan no podem fer res més que mostrar una indignació estèril i penjar comentaris com aquest en els nostres humils blogs. Si aquest país té els governants que es mereix, potser és que mereix enfonsar-se.