Corrupció

 No és massa original penjar un post sobre corrupció aquests dies, però no està de més fer-ne algunes reflexions genèriques. M'agradaria, parlar-ne de les dimensions i el que se'n pot concloure. Primer, que algú arribi a acumular 22 milions d'euros, mareja. Cal molta voluntat per fer això, i molt d'esforç i imaginació per gastar-los en una sola vida que ja és prou avançada. Jo només puc arribar a la conclusió que cal una mentalitat malaltissa per acumular aquests diners que no donen res, perquè ni s'inverteixen ni s'utilitzen per cap altra finalitat com no sigui criar pols. El tal Bárcenas, pretenia així escudar-se en una falsa seguretat, davant el terror inonscient de la iniquitat de la vida? Sé d'una senyora que va morir passats noranta anys, i que en el moment de desfer-se'n del seu antic pis, els seus parents més propers van començar a trobar diners en metàl·lic amagats en pots de vidre, sota rajoles i en les calaixeres, fins sumar una bona pessigada de milions de pessetes. Era per ella un coixí ful per sentir-se segura contra les terribles certesa de la mort, que tot i així va arribar sense que se'ls gastés. Com a mínim els antics faraons s'ho creien de veritat i acumulaven fastuosos aixovars funeraris. L'afany acumulador pot tenir perfectament aquest origen, fet que denota una manca de solidaritat pels altres que també estem subjectes a la mateixa condició i una fragilitat mortal de la pròpia escala de valors.

L'altre fet és que a més aquests diners estiguin en un compte a l'estranger, on a més de mantenir-los amagats, estan lliures de tributar pel bé comú de tots els ciutadans. Ni civisme, ni res, encara agreujat per ser militant i un responsable notable d'un partit que es caracteritza pel seu patriotisme.

El darrer fet és la manca de vergonya. El tal Bárcenas se'l va veure fa poc dinant en un restaurant de Baqueira, a Urdangarin s'estava a la final de la copa del món de Handbol i l'ex-president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán donava recomanacions d'austeritat als treballadors mentre evadia fons, enfonsava empreses i guardava 150.000 euros en metàl·lic a casa seva. No dic que hagin de caure en l'ostracisme social, tothom, fins i tot ells, mereixen el dret a la rehabilitació, però es dona una imatge de normalitat que es pren primer com insult, segon, com una indiferència que immunitza l'escàndol. Escàndol, paraula aquesta que s'ha gastat, però que caldria recuperar amb tota la seva grandiloqüència.

Dues conseqüències indirectes de tot plegat, són primer l'establiment d'una mena de règim polític que s'ha vingut a anomenar cleptocràcia. Qui no estafa o roba o es fa el pícar, a tots nivells, des de l'abús de prestacions socials al desfalcament de diners públics, és tonto. I en segon terme, que s'esvaieix el sentit de presumpció d'innocència, pel de presumpció de culpabilitat i de retuc en un fonamentat pessimisme antropològic. Tots els polítics estan sota sospita. I això no pot ser bo, perquè sense honestedat, tenim el terreny adobat per la demagògia, la tirania, i  finalment la violència i l'anarquia. Estem cavant  la nostra pròpia fossa com a societat, com a civitas.

La línea de sombra

 La línea de sombra (The Shadow Line: A Confession) és el títol d'una de les obres de maduresa de l'escriptor polac en llengua anglesa Joseph Conrad (1853-1926) conegut sobretot per l'obra El cor de les tenebres. Més que una novel·la, és un relat o conte curt, que amb l'al·legoria d'un viatge en vaixell ambientat en els mars del sud-est d'Àsia a finals del segle XIX, reflecteix el pas de la joventut a la maduresa.

 El protagonista, el alter ego de Conrad, capitaneja el seu primer vaixell quan de fet es disposava retirar-se de la vida de mariner però de manera irracional es troba empès a fer el pas del que sabrà després que és l'edat adulta. Cal agafar les regnes de la pròpia vida, amb el carregament que ens han posat a sobre l'haguem volgut o no, si algun dia ens volem reconèixer-nos com a homes. I tot just sortir de port es troba pres per una calma asfixiant de la mar que només li permet navegar a la deriva, i amb la tripulació esquilmada per la malaltia. El jove capità ha d'assumir la responsabilitat de conduir el vaixell en aquest viatge espectral fins al port, lluitant contra les pors, la desesperança i el derrotisme. En aquest procés, no li manquen ajuts que l'empenyen a donar el pas, o el sostenen en la gravetat del moment, per després deixar-lo anar ja sol.

 És interessant que contra el que es podria esperar d'un relat iniciàtic, no es topa amb cap tempesta, sinó amb una situació absurda i desesperant, com acostuma a passar en la vida mateixa. Aquí Conrad utilitza un dels seus recursos més originals, dotar de personalitat l'entorn, la natura, en la que es reflecteix l'estat anímic dels protagonistes i els mateixos protagonistes semblen projectar-se en un entorn opressiu. Les descripcions de la calma, l'obscuritat que regna en el mar, l'ambient a bord transporten al lector dins l'atmosfera angoixada del relat.

El tema del viatge com un trànsit cap a una nova etapa de la vida és un fet recurrent des que es va escriure l'Odissea. Un veritable viatge es mesura en el que ens canvia en profunditat. En això es diferencia en el simple transportar-se, que és el que més sovint fem. El capità en surt victoriós, al preu d'assumir la joventut que queda enrera, que ja res no podrà ser igual i assumir les regnes de la vida quan descobrim que hem pres un nou grau consciència del que és impossible renunciar. És inútil provar de repetir una etapa que no tornarà, i si bé no l'envegem, si que reconeixem un melangia per un temps en que semblava que tot era possible, però que érem més ignorants.  Us deixo amb una cita del llibre, que en resumeix l'esperit:

Llenos de ardor y de alegría, caminamos, reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tal como se presentan la buena suerte y la mal—las duras y las maduras, como suele decirse—, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para el que las merece, cando no simplemente para el afortunado. Si; caminamos, y el tiempo también camina, hasta que de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera juventud.

La pensió de jubilació, una estafa programada?

 Sóc de la generació del baby-boom, és a dir, aquells que formem part de la franja més ampla de la piràmide d'edat d'aquest país. Som nosaltres, amb el nostre treball, que paguem la merescuda pensió de jubilació dels nostres avis i també ja dels nostres pares. Tot i així, encara que la base de la piràmide de la població en edat laboral és prou generosa, el sistema ja presenta problemes de viabilitat, com ho demostra les noves disposicions del govern (augmentar l'edat de jubilació i tenir en compte els darrers 25 anys de cotització). 

 La qüestió és que només cal fer una ullada sota la nostra franja en la piràmide,  per adonar-nos que el sistema serà insostenible. Nosaltres no tindrem una pensió pagada pels nostres fills i nets. És impossible com no passi alguna cosa imprevista, un afany reproductor sobtat de les properes generacions, una onada immigratòria com mai s'ha vist o un canvi biomèdic que ens faci jovenots als vuitanta-cinc anys. Xavier Sala i Martí comparava el sistema de pensions actual amb les estafes piramidals. I a mi m'ha fet pensar si no serem nosaltres, els que estem entre els 35-45 anys, els estafats finalment. Hi ha també una qüestió de fons. Tindrem dret d'exigir als futurs joves, que ens paguin la nostra pensió? A mi me la fa ballar aquesta solidaritat imposada, tot i que afirmo que sí, que de bon grat contribueixo, avui per avui,  i no escatimo. Crec que és un deure cívic i que a més em dona el dret d'exigir als meus representants. Però la càrrega serà exageradament onerosa amb els plantejaments actuals, per les generacions futures. 

 La pensió de jubilació també juga com un esquer ful, crec. A mi m'esgarrifa trobar-me raonaments en que posen com a horitzó vital la cotització a la seguretat social. No tenim prou present que aquests diners, en el moment que els entreguem, ja no hi són, i no es pot assegurar que ens retornin un dret que ens sembla adquirit d'aquí a dues, tres o més dècades. 

 Penso que com a generació, ens toca reflexionar solidàriament en aquests termes. Per mi hi ha dos plans, el primer és com es gestionarà tot plegat en un futur, tornant per exemple al model d'estalvi clàssic: allò que tinc, en bens o diners, representa una riquesa real, no una especulació com els plans de pensió privats. I per tant també comporta que visquem tots plegats amb més austeritat com una acció responsable de futur, per no hipotecar els nostres descendents. L'altra reflexió es refereix al mateix sentit de tot plegat. Darrera l'esquer de la cotització s'amaga el fracàs de la mentalitat positivista, que al final no pot obviar la pregunta, perquè vivim? Perquè, com deia Nietzsche, un cop resposta, segur que trobarem la forma de viure, amb o sense pensió de jubilació ni miratges estranys.

Una reflexió sobre el gran Recapte d'Aliments

 Jo sóc dels que crec que un gest té valor per sí mateix, i per tant honoro tothom que generosament fa un esforç per compartir els seus recursos per a que d'altres, sovint uns desconeguts en necessitat, se'n beneficiïn. Per tant, no em val allò que l'infern està ple de benintencionats. Dit això, em permeto fer una crítica constructiva al gran Recapte d'aliments i de retuc a la Marató de TV3.

 Penso que la seguretat alimentària és un mínim d'entre mínims que tot estat o administració ha de garantir. Si en el nostre cas ja ha fracassat en el tema de l'habitatge, i fins i tot n'ha estat còmplice,  cal esperar que com a mínim garanteixi que cap dels ciutadans d'aquest país no passi gana sense haver de recórrer a la FAO. És per això que no entenc això del gran recapte d'aliments, en dos sentits. El primer ja l'he esmentat. L'administració ho hauria d'assumir i a preu de cost dels aliments.  Em sembla una obvietat. En segon lloc, el sentit mateix de fer una donació d'aliments per part de ciutadans particulars, quan a més s'han comprat als supermercats que al final són els més beneficiats: és allò de donar peixos sense ensenyar a pescar, i ni tans sols els hem pescat nosaltres mateixos. No és més intel·ligent i eficient, per exemple, fer aportacions per microcrèdits o microfinançament, per engegar projectes que poden ser l'embrió d'empreses o idees viables, i que ajudarien a engegar l'economia real i crear riquesa i llocs de treball?

 Em sembla correcta la idea que la societat civil arribi on no arriba l'administració. Seria el sentit de fer-nos tots en certa mesura microcreditors o microfinancers, ara que el crèdit no raja. És un dels grans tresors que tenim, sobretot a Catalunya, la societat civil, però això ha de servir per empènyer a l'estat i el govern a posar una fita on està obligat a respondre, no a que s'inhibeixi. És a dir, l'acció social ha d'empènyer l'acció política, perquè si ni tan sols ens pot garantir l'aliment, de què ens serveix un estat, una administració? Així, el gran recapte d'aliments, tot i la bona intenció, pot tenir un efecte pervers perquè normalitza una situació de la que temo que en surten beneficiats sobretot els grans supermercats.

 El mateix es pot aplicar a la Marató, però enlloc d'aliments, posem-hi la recerca. Deu milions d'euros continua essent la xocolata del lloro, ho vaig escriure fa un any aquí mateix, si no va acompanyada d'una pressió real per atiar la despesa en recerca per part de l'administració que és qui realment té els recursos. Si no, l'únic que acabarem promocionant és un cofoïsme buit, que a mi, francament, m'ofega.

Fèlix Rodríguez de la Fuente ens recolza

                                                        Ens recolzaràs tu també?

                                      http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca

                                         

Després de les eleccions

     Apunto quatre observacions, totalment subjectives, sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, ara que semblen tan estranyament llunyanes. I m'hi poso amb els candidats.

Artur Mas. La primera decepció va ser l'estil messiànic del cartell electoral. Pensava que era murri, que ho tenien tot ben trabat. Va ser un símptoma. Les aigües del Mar Roig no es van obrir, pels seus interessos com a mínim, i ha decebut a propis i estranys. No m'havia convençut mai amb aquest estil  i a pilota passada, quan és ben fàcil de fer aquests judicis, tot plegat dona la impressió que la gent de CiU van caure en la temptació d'agafar-se a les faldes de la Deessa Fortuna que semblava acaronar-los i els hagués empès cap a la història. Una mica ful tot plegat, i pretenciós.

Alícia Sánchez Camacho. Com ningú, quan l'escolto només sento la veu reverent submissió cap al partit, amb un tint fins i tot religiós. És un tret comú a tots els partits, que confonen l'afiliació al pensament únic i mancat de crítica. Així s'entén la constant contradicció que proven d'amagar amb la dialèctica de qualsevol partit que estigui en el govern. Li admiro la feminitat enmig d'una contesa de mascles, i que és més fàcilment víctima de les crítiques d'imatge. Però no me la crec. I a més pinten d'èxit el que ha estat un fracàs, cosa que palesa la mentalitat patitocràticament grisa d'aquesta gent.

Albert Rivera. Té la postura del perdonavides, com si acabés d'aterrar en aquesta terra i el seu tratge impol·lut no hagués tingut ni temps per enfangar-se. Des d'aquesta poltrona de pulcritud llença el seu discurs tan diàfan com irreal. És el luxe de la minoria que només pot fer oposició. M'ha anguniejat el cofoïsme amb que han rebut la seva pujada en escons, amb un punt de xuleria que ara s'ha accentuat i donen lliçons a tort i a dret. Quan s'arremanguin de veritat ja en parlarem, perquè amaguen la intolerància que veuen a tot arreu. I no sé si estan més contents del fracàs, relatiu, dels seus adversaris o de la insuflació de egos que pateixen. 

Joan Herrera. No m'agrada el seu posat d'enfadat perpetu. Ferà una llaga d'estòmac. Ni tampoc aquesta mena d'autoconvenciment com si hagués estat inspirat per no sé quin esperit diví, que el sembl omplir de raons inapelables. Al seu costat, la resta de polítics deuen ser pobres sense llums, perquè no s'entén la vehemència del Joan Herrera sense una lucidesa fora del comú. I tampoc m'agraden els trets de comissari polític que a voltes exhibeixien els de ICV.

Oriol Junqueras. Massa rodó, en tots els termes. El cartell electoral per mi era el més artístic i rotund, com una escultura de Botero que reposa en el paisatge idí·lic del país independent. Quasi com un teletubi. És el simpàtic de la pel·lícula amb arguments per tot i potser l'únic a qui costa trobar un defecte, com no sigui la càrrega de disbarats que té el partit a les esquenes. Té l'avantatge de la presència mediàtica prèvia, l'enorme bagatge cultural que demostra i que ha vingut immaculat des d'Europa per rellançar el seu partit. Per mi, és l'únic vencedor de les eleccions. És qui més donarà que parlar, i els analistes tendenciosos que han signat la fi del sobiranisme no s'ho han mirat prou bé això.

Pere Navarro. Grisor. Grisor més submissió dialèctica incoherent amb les dictats cada vegada més erràtics de pertànyer de facto al PSOE. Ningú es pot creure les seves teories del federalisme, tretes del calaix dels bons records per fer de contrapunt original a les altres opcions. I temo que seguint amb aquest perfil no tornarem a sentir a parlar de federalisme en molt de temps, potser mai, perquè ja no ho necessitarà, ni ell s'ho creu, ni tan sols els que l'han votat, pocs, que ja sabien de què anava el joc i per això són uns incondicionals. És un manual sobre com es pot maquillar un declivi estrepitós. 

Apa, ja m'he quedat a gust. Si a algú no li agrada probablement tindrà raó.

La darrera actuació de Manolo Escobar

 No he estat mai un seguidor de Manolo Escobar. Potser perquè com un acte reflex no m'hi he interessat mai, com no m'he interessat mai pel Raphael, sense que això vulgui dir que faig cap comparació que només podria pouar en la ignorància.
 El fet és que és una de les figures que poblen de forma inconscient el meu imaginari des de sempre sense que hi hagi parat mai atenció. El seu tupé clenxinat, patilles i somriure postís.  Les seves cançons que han format part del patrimoni col·lectiu (qui no ha taral·lejat mai allò de ...mi carro me lo robaron....). I tot i així, ara reconec que m'és un desconegut. Tot això m'ha vingut al cap perquè ahir per la nit quan tornava cap a casa, al costat de l'Auditori, em vaig topar amb un regiment de dones entrades en anys, diguem entre 60 i més de 70 anys. Alguna en cadira de rodes, que francament sobrepassava de llarg els 80. No poques vestides com si vinguessin d'una gala folklòrica. Vaig aturar un grup que sortia de l'ascensor del metro.
         -¿De qué concierto vienen?
    Una dona, amb les parpelles pintades de blau, vestit de setí verd i que agitava un ventall em respon vivaç..
         -Del concierto de despedida de Barcelona, de Manolo Escobar, hijito.
         -¿Manolo Escobar se retira, que está enfermo?-responc, ingenu.
         -Que no, hombre, su enfermedad es la vejez, ochenta y un añitos, si ha cantado sentado y tenía que salir del escenario con bastón.
      Aquí m'he sentit enganxat, i alhora me n'he adonat de la trascendència del moment. Per aquestes dones, ni un sol home he vist, era el punt i final del mite de la cançó dels seus dies, de qui havia posat fil musical des de la seva joventut fins ara a la seva vida. I aquestes dones, sospito que eren majoritàriament filles sofertes de la post-guerra, mestresses de casa que no en sabem la història, probablement moltes d'origen immigrant.
       -Bueno, y que tal el concierto, pues-insisteixo.
       -No llegaba el chorro de antes, pero quien tuvo, retuvo-em respon amb gràcia, mentre les seves companyes ens escolten divertides.
        Ens hem despedit, no sé si s'han cregut que abans d'això, jo hagués tingut un interès real en el Manolo Escobar. Després m'he creuat amb la dona en cadira de rodes, arrupida amb una parpella quecaiguda que li entelava l'ull dret. Per ella potser era com anar a un enterrament.
        Potser és un prejudici, vers totes aquestes dones en la seva vida no han tingut cap altra veu amb les que parlar o expressar-se com no fos la del Manolo Escobar. I ara la veu s'apagava i es quedaven una mica més soles, i una mica més incompreses enterrades sota clixés injustos.