El Hobbit, o la degeneració del cinema

Afortunadament, he vist la pel·lícula El Hobbit en l'avió de Qatar Airways. M'hauria sentit profundament estafat si hagués pagat l'entrada del cinema. Crec que aquesta pel·lícula és un clar exemple de la perversió del cinema quan es converteix en un estòlid entreteniment. El hòbbit havia d'estar basada en el llibre que és la prèvia del Senyor dels Anells. Vaig llegir aquest llibre fa molts anys, i molt abans que no descobrís la famosa trilogia. Era un relat fresc, fantasiós, que enganxava des de la primera pàgina. He de dir d'entrada que l'argument de la pel·lícula trinxa la novel·la orginal. Així com les pel·lícules del Senyor dels Anells respecten la trama i l'esperit dels personatges, l'adaptació de tota la tramoia era molt digna, El Hobbit ha estat reduït a una successió d'escenes que volen ser espectaculars, però que s'acaben en elles mateixes. Adéu a la trama, adéu a l'atmosfera, adéu a tota referència a un valor superior, desig encobert, part fosca. És un producte estrafet, com si no hi hagués cap més interès que aprofitar l'empenta comercial de la primera trilogia i entabanar l'espectador amb aquest esquer. Els personatges inicials, ben reeixits, ara són pures caricatures, apareixen sense solta en la història com putxinel·lis, i surten de nous que són horrorosos clixés que ja hem vist quatre-centes vegades. Passen a un segon pla per encavallar escena efectista rera escena trufada d'efectes especials que no volen portar enlloc. L'ombra que projecta la trilogia posterior encara ho fa més patètic.. Es veu d'una hora lluny que el guionista té l'ull posat en el que els espectadors ja saben, i tot plegat dona un aire ful i sobretot, fa sentir enganyat perquè aquesta pel licula només té un afany recaptatori, està sortida d'una factoria sense cap altre anhel que fer caixa i promocionar el turisme a Nova Zelanda. A més, amenaça en convertir-se en una trilogia allargada com un mal xiclet. No m'hi veuran en el cinema per la segona part. Espero que el Tolkien els pugui perdonar.

Polseres vermelles (2)

 Vaig iniciar aquest blog amb una crítica, molt positiva, de la sèrie de televisó Polseres Vermelles. No cal que la presenti, ha creat adhesions incondicionals. Em va sorprendre l'originalitat i sobretot la delicadesa de com tractava la malaltia i l'amor en la infantesa i en els adolescents. Molt bé fins aquí, però la segona tanda de la sèrie, he de confessar que m'ha embafat ben ràpidament. Ha semblat que els guionistes a partir d'aquesta base exitosa, s'empesquen un capítol rera l'altre facècies cada vegada més inverosímils, furgant en l'emoció etèria, irreal perquè no arrela enlloc, només en un espai amb pocs referents, amb situacions cada vegada menys creïbles, i un context sanitari que sovint frega l'absurd. Aquesta sèrie serà de les que marcarà una generació, no en tinc cap dubte, i romandrà en l'imaginari col·lectiu, i els seus protagonistes, els joves actors, amb més o menys sort provaran de treure's de sobre el personatge amb el que indefectiblement els identificaran sempre. Pot ser una sort, o una desgràcia. És una història coneguda. Espero que com a actors surtin d'aquesta cotilla i es puguin desenvolupar. I sobretot, jo aconsellaria que matessin ja la sèrie.De fet, jo l'he liquidada, ja no la miro. M'ha començat a semblar un pèl grotesca, però respecto i molt a tots els seus seguidors, i ni que sigui comparativament, és un producte català molt i molt digne. Sobretot la primera part, eh?

La immersió lingüística

 Volia compartir les meves reflexions sobre la immersió lingüística en català, ara que s'ha obert la caixa dels trons. El fet que aquest blog s'escrigui en català pot fer pensar que l'opinió sigui esbiaxada. Potser sí, què hi farem. En aquesta vida tot està esbiaixat, si es mira bé.

 L'objectiu de la immersió lingüística és evitar que el català sigui un factor de divisió social, com ocorre per exemple al país basc. És a dir, que hi haguessin sectors de població netament castellanoparlants i d'altres catalanoparlants, i que les competències lingüístiques fossin totalment desequilibrades en ambdues llengues, i que a més això fos un marcador social i per tant la llengua arribés a ser un factor de divisió, no de cohesió.  Aquesta funció està essent especialment important per a integrar la nova immigració que prové de fora d'Espanya, i per tant està jugant un paper d'equilibri social importantíssim. El segon, evidentment, és garantir la salut de la llengua catalana, que pervigui com una llengua viva. Aquests dos objectius, al marge d'ideologies, es fonamenten en la realitat sociolingüística de Catalunya, en la que per diverses raons el castellà és preeminent. Tothom sap que tots els catalanoparlants dominen el castellà, i que això no és ni de lluny cert a la inversa. En altres paraules, tota la població a Catalunya domina el castellà amb correcció, el revés no ha estat mai cert per diverses raons. I que perviu la tendència a canviar al castellà sempre que un intorlocutor s'expressi en aquesta llengua. Se'n diu diglòssia això, i justifica la discriminació positiva vers el català. En altres paraules, si a la resta d'Espanya deixessin de parlar castellà, no tindrien altra alternativa que quedar-se muts. Aquí no, aquí passaríem al castellà i el català per tant desapareixeria. Els límits d'aquesta política són dos, primer que no vagi en detriment de la competència lingüística en castellà. A Catalunya amb excepcions, estem ben contents de poder ser bilingües. Forma part del nostre patrimoni i no hi volem renunciar. El segon, és que no es violin les llibertats individuals.

 Pel que fa al primer punt, ha quedat demostrat després de 30 anys d'immersió que no hi ha hagut cap perjudici pel castellà. Els alumnes acaben l'ensenyament obligatori amb una competència del castellà fins i tot superior a la resta de l'Estat. El segon punt sembla més delicat. Si es considera la violació del dret bàsic d'escollir la pròpia educació, el dret a la llibertat d'ensenyament, imposar el català com a llengua vehicular, entrem en un debat enverinat. Primer, perquè si jutgem que garantir l'aprenentatge d'una llengua als alumnes, viola la seva llibertat, és un raonament inquietant. Tot, absolutament tot, pot ser una arbitrarietat inacceptable. També ensenyar les matemàtiques. Es podria canviar el raonament, i dir que si no fos per la immersió lingüística no es garantiria el dret a aprendre el català. Tot i així, aquest raonament també és reduccionista. La llengua no només s'aprèn a l'escola, es rep i s'aprèn a casa, en l'àmbit social, els mitjans de comunicació. I aquí no hi ha discriminacions positives i també explica que malgrat la immersió lingüística els nens al nostre país neixen amb un domini equivalent del català i el castellà.

 A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic, no es discrimina a ningú per la llengua, és una fabulació que no sé qui es pot haver inventat. Tothom pot anar arreu i expressar-se en català i castellà i ningú li retreu. I si algú ho fa, en qualsevol de les llengües, és un orat com n'hi ha a tot arreu sense rellevància social. Que només 17 famílies hagin demanat una atenció personalitzada per ser ateses en castellà en l'ensenyament obligatori ho diu tot. I és una tonteria suprema creure que no n'hi ha més perquè s'ha establert una repressió social o política. Això només ho pot afirmar algú amb desconeixement de Catalunya, i amb mala fe.

Penso que com sol passar, hi ha posicions prèvies, prejudicis, que converteixen en pedra toc allò que no ho hauria de ser i volen convertir la llengua en un element ideològic, cosa que considero una perversió. I penso que aquest tema hauria de produir un natural consens, i ser d'aquells que uneixen al marge d'ideologies. Crec sincerament que es pot arribar a tenir una estima sincera i superar discussions absurdes,  i considerar una sort immensa poder tenir aquesta finestra al món com és la llengua i la cultura catalanes.

Hivern, primavera...

 Feia anys que temíem que el món s'havia trastocat definitivament. Hiverns que no eren hiverns, sense neu i càlids i primaveres  i tardors eixuts. Aquest any l'hivern ha recuperat el seu nom. Ha fet fred, ha nevat a dojo, i la primavera li està seguint l'estela amb un temps canviant i plujós, una mica llunàtic. La terra conserva un equilibri exquisit, com a mínim en la mesura d'una vida humana, que només podem considerar un miracle. Contemplar la cadència dels dies i les estacions, com flueix la natura, acompassada, una estació rera l'altre, és només la conjunció afortunada d'uns paràmetres delicadíssims, molt ajustats. Per exemple, fa poc vaig llegir que el fet que la terra pugui acollir la vida, es deu a que el Sol tingui la mida que té, i la terra estigui en la distància justa, de manera que la longitud d'ona de les radiacions emeses pel Sol permeten que atravessi l'atmosfera, i arribi a la superfície del nostre planeta, i que es reboti en una longitud d'ona més ampla, tirant al vermell, que sí que és abosrvida per l'atmosfera. Això permet la formació de núvols per exemple, i la dinàmica inextricable del clima. I també la inclinació de l'eix de rotació que marca la cadència exacta de les estacions en canviar l'obliqüitat dels rajos solars.

Semblaria pur mecanicisme , però només produeix una immensa sorpresa en veure la meravella de l'engranatge de la vida. Alguns dirien que, veritablement, és un miracle. D'altres que si no fos així, tampoc hi seríem per constatar-ho i per tant no ens ha de sorprendre. Però també és sorprenent que ens sorprengui. Un refotut misteri tot plegat, però de totes maneres, m'escandalitza davant d'això la frivolitat, la baixesa dels nostres discursos i els nostres petits egoïsmes davant tanta meravella.

Anna Karenina, la pel·lícula

  L'any passat vaig fer una entrada sobre l'obra de Lév Tolstoi, Anna Karenina (www.xaviervalles.blogspot.com.es/2012/05/anna-karenina.html). Ara he anat a veure la pel·lícula, acabada d'estrenar en el nostre país, pel que em sento capaç de fer-ne una recenssió. Vaig anar als cinemes Icària (per principi no accepto veure una pel·lícula que no estigui en versió original), amb l'aprehensió comprensible que sempre em produeix assistir a la posada en escena d'una gran, grandíssima, obra literària. El marge que porta a la decepció és molt i molt petit. D'entrada he de dir que no em va decebre. El recurs que utilitza la pel·lícula de barrejar la tramoia del teatre amb ambientacions realistes, és eficient, aconsegueix crear l'atmosfera necessària i naturalitza les simplificacions necessàries que fan tant difícil una adaptació al cinema. Sinó, estaríem parlant d'un nou Doctor Zivago. I això permet que la pel·lícula sigui àgil sense trair el pes de l'original. I és fidel a la història, sense trair els personatges, amb unes grans caracteritzacions, especialment la de Keila Knighley (Anna Karenina). Tot i recomanar-la, la principal crítica que li feria, és que reflecteix bé  un dels grans valors que vaig descobrir en el llibre és que era un autèntic túnel en el temps, que ens traslladava a la Rússis pre-revolucionària i sentíem el xup-xup social que va permetre la revolució bolxevic trenta anys més tard. Aquest rerefons no està prou assolit, especialment perquè dos dels personatges que feien aquest contrapunt respecte a la sensibilitat social de l'obra, Levin i el seu germà, estan francament desdibuixats. El primer perquè queda com un terratinent enamoradís, un xic bledo en algun moment, que tot i esboçar un cert discurs social, està lluny de la figura més vigorosa, convincent, amb inquietuds reformadores que es presenta en l'obra en contrast amb la vida de l'aristocràcia russa, sense que posi en evidència la injustícia de forma clara, és a dir revolucionària, com sí que fa el seu germà, que ha atravessat la línia de la transgressió i s'ha posat directament del costat de la revolució amb les conseqüències de l'ostracisme i la clandestinitat. El gest revolucionari d'aparellar-se amb una pària, una prostituta, és una bufetada a una societat benpensat, que realça l'actitud de Kitty, la jove esposa aristòcrata de Levin, quan malalt l'acull i el cuida sense remordiments. El film fa una tentativa de mostrar tota aquesta realitat polièdrica tan ben mostrada en el llibre, on es barreja la tirania de les convencions, la tensió social, l'amor en el sentit més pur, la passió amb el germen d'infelicitat que porta intrínseca, la sensibilitat social, la remor històrica que avança com el tren sota el qual acaba morint Anna Karenina...

Vaig trobar a faltar l'escena colpidora, precedent de l'obra, novel·la breu La Mort d'Ivan Ilívitx, del germà de Levin i el destí de Vronsky, però penso que és perdonable quan cal adaptar una obra a un altre format artístic. O això, o entrar en el barroquisme del Doctor Zivago en que David Lane va filar molt prim per poder fer també una obra mestra  a partir d'una altra obra mestra.

Ostracisme

 L'ostracisme (en grec ὀστρακισμός, ostrakismós) l'aïllament d'una persona en les seves funcions públiques i si s'escau privades, per evitar la seva influència o capacitat d'acció en un àmbit concret. L'ostracisme era una pràctica establerta en l'Atenes clàssica, que significava el desterrament de la ciutat . Quan alguna persona començava a acaparar càrrecs, responsabilitats, influències, fins el punt de posar en risc la vida democràtica, els atenencs lliures podien gravar el nom d'aquesta persona en una ostra (ostrakon), o en un tros de terracota que es dipositava en un gerra de ceràmica, en una assamblea anual que es duia a terme els mesos de gener o febrer dels ciutadans lliures. Si hi havia unanimitat, s'apartava a la persona de tot càrrec i capacitat d'influència. Era una pràctica ideada per evitar l'arribisme que de retuc derivava en les tan temudes tiranies. En les ostres gravades que s'han conservat fins i tot s'hi inscrivien insults,  acudits o els motius pels quals creien que aquella persona mereixia ser apartada. Es generava així un moviment espontani de sanejament de la vida pública, que immunitzava la societat contra la tirania. Sembla un exercici molt sa, i de fet tots hem conegut personatges en institucions de tot tipus, que hi han arribat no sabem ben bé com però esdevenen embuts, petits tirans o gent que sovint no fa res, o ho fa malament i fins i tot no deixa fer. Si existís aquest mecanisme entre nosaltres, no només el podríem posar en pràctica de forma efectiva sinó que seria una gran mesura disuasòria.

 A l'Atenes clàssica però es donaven dues característiques que feien possible un exercici d'aquest tipus. Primer, era una societat relativament petita, es calcula que en el seu esplendor hi havia 30.000 ciutadans lliures, ciutadans amb dret a vot. Un petit barri on tots podien comunicar-se, i els personatges més rellevants es podien conèixer. No cal dir que no hi havia mitjans audiovisuals, i la comunicació, la política, el govern, es duia a terme mitjançant la paraula, la seducció per la oratòria. Per això la paraula tenia tant de valor.  I tampoc hi havia lloc on amagar-se, tothom estava despullat davant el judici públic, com ciutadans d'un poble.

 La democràcia atenenca distava molt de ser l'ideal que imaginem. Només tenien dret a vot aquests ciutadans lliures, i de gènere masculí, que se sostenien sobre una piràmide més gran de metecs, esclaus i altres polis sufragànies. Per això tota comparació, en negatiu i positiu, amb les nostres democràcies cal agafar-la en pinces. Per exemple, els grans crítics de la democràcia , estarien d'acord en què el vot i el dret de decisió estigués en mans de ciutadans selectes que tinguin més criteri que la població general per prendre les eleccions encertades.

Quan diem que la nostra democràcia està en crisi, responem amb el tòpic que és el sistema menys dolent. Jo no crec que sigui el sistema el que falli, són les persones les que fallen. En darrer terme, moltes de les decisions i comportaments es reclouen en l'àmbit íntim i personal de qui pren la decisió de fer una cosa o una altra, de la llei que em dono a mi mateix i que considero com la vàlida encara que no en sigui conscient. El problema és que hem fet un pas més enllà, em temo, i ja no val cap norma moral intrínseca que ens donem. És a dir, allò que a més d'honest, calia semblar-ho, ha quedat obsolet. Ara n'hi ha prou amb semblar-ho. Devant d'això, i quan flaquegen els sistemes de control públic, ens quedem sense recursos per evitar la degeneració del sistema polític i econòmic. Els antics grecs ho van entendre molt bé, i van desenvolupar els recursos per modelar el sistema i evitar la degeneració lligada a les conductes personals. Tant l'art, les tragèdies i comèdies tenien una funció catalítica i crítica amb el sistema, com la mateixa pràctica de l'ostracisme. Una cultura, per cert, massa depenent de les subvencions i ara en hores baixes. Ja saben on picar per desmobilitzar-nos.

Deliri col·lectiu

Estic per començar a no prendre'm seriosament aquest país, entenent país per un espai geogràfic amb prou indefinició per a que hi càpiguen tants disbarats. Us proposo un experiment a veure què us sembla. Llegiu el següent text, sinopsi inicial d'un relat de novel·la negra.

 Un home va mantenir una relació sentimental amb una dona durant dos anys. Quan aquesta relació es va trencar, aquesta noia va reunir-se amb una altra dona de certa reputació per explicar-li que el seu ex-amant evadia diners en metàl·lic, fins 400.000 euros en bitllets de 500 i 200 euros, des d'Andorra, fruit de negocis que tenien el centre d'operació a Londres als quals mantenia informada a la seva mare que actuava com a tapadora. Dos anys després, aquestes converses surten a la llum pública perquè uns detectius privats van gravar-les en el bar o restaurant on les dues dones es van trobar.

 Molt bé, resulta un pròleg incitant. Però ara posem noms i cognoms. El suposat evasor és el primogènit de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, la dona amb la que l'amant va mantenir la conversa era l'aleshores senadora Alícia Sánchez Camacho, actual lideressa del PP a Catalunya, i els detectius privats van ser contractats per càrrecs del PSC del moment. Sigui tot inventat, que no ho és, com a mínim l'ara famosa conversa va tenir lloc i va ser gravada, el sol fet que es pugui ordir una trama d'aquest tipus en el cor mateix de la política catalana no és que faci riure, és que provoca un riure histèric que després deriva en plor desconsolat. No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat s'ha convertit en un deliri, sobre el qual encara els polítitics pretenen fer ponderacions serioses! Si el nostre país accepta tanta tonteria és que mereixem enfonsar-nos més encara.  Per escudar-me d'un escepticisme que fàcilment derivaria en cinisme i finalment desembocaria un nihilisme d'on no voldria sortir per por a la decepció que sempre assetja, només em queda no prendre'm seriosament ni els polítics, ni els periodistes ni la mare que els va matricular. Per què no els fem fora d'una vegada? Perquè el més preocupant és que estem normalitzant aquestes coses, com si fossin agents infecciosos que ens han parasitat les neurones. Per cert...Benito...ha muerto!