Sierra Leona II

 Sempre que visito per primera vegada un país, després de conèixer-lo una mica i informar-me, faig un interessant exercici. Provo de recordar la percepció que en tenia abans de trepitjar-lo, i així puc adonar-me del prejudici, concepcions que poden habitar en el cap de qualsevol altra persona. Per exemple, si esmento Sierra Leona avui dia, quan torni a Barcelona, vindrà al cap automàticament la paraula Ebola i la imatge de moribunds, sagnant per tots els orificis, vagarejant pel país. Després potser algú li suggereixi la pel·lícula Diamantes de Sangre, amb Leonardo Di Caprio, seguidament li suggerirà una guerra interminable i cruel sense que arribi a posar cap nom concret als bel·ligerants, i finalment pobresa, mangos, tròpic, o amb prou feines la podria localitzar en el mapa. 

 Això del Ebola ho tractaré en una altra entrada, perquè hi ha molt per explicar. La pel·lícula Diamantes de Sangre té un rerafons real, però tampoc hi entraré. Això de la guerra, tot i que el coneixement que se'n deu tenir sigui molt general, imprecís, és ben real i ha marcat la història recent del país. Ho explicaré d'una forma clara com van anar les coses:

L'exècit liberià del NFPL va ajudar els rebles del RUF a lluitar contra el SLA, del qual es va escindir el NPRC i el AFRC, mentre la població civil es protegia de tots ells mitjançat les CDF, i en algun moment van entrar en joc forces mercenàries pagades pel govern per foragitar no se sap ben bé si el RUF o el NPRC o tots plegats, encara que, això si, tothom defensava la renovació democràtica del país. I també els unia el fet que, sobre el terreny, enrolaven nens soldats, i mostraven una crueltat gratuïta contra els civils als quals pretenien redimir (excepte les CDF, que es defensaven precisament de tot això). M'heu seguit? Només és una síntesi de tretze anys atroços que els més doctes historiadors encara proven d'entendre-ho, com qui vol desentortolligar un fus que s'enfonsa fins el temps de la fundació de la colònia, però el que és cert és que pel país encara vagaregen mutilats, persones a les quals alguna de les faccions amputava de viu en viu un braç, una cama, o ambdós, i que ens recorden. Tornant de Bombali, un home en l'edat d'haver viscut la joventut durant aquesta guerra civil, entre el 1991 i el 2004, s'ha apropat a la finestra del cotxe. Vestia una gavardina polsosa, un gorro de llana trenat amb els colors de Jamaica i una samarreta negra. S'aguantava sobre dues crosses, la cama dreta tallada per sota del genoll. Li he donat una llauna de foie de vaca que acabava de comprar, s'ha apartat, ha deixat les crosses al terra i s'ha assegut per llepar-ne el contingut amb els dits. I he pensat que al cap i a la fi, no hi havia res tant real com l'absència d'aquella cama. 

Sierra Leona

Si l'aeroport del prat està sobre un delta, el de Freetown reposa al mig del mar. De fet, es troba a l'extrem de la península que tanca la badia on està la ciutat, separat per un ample braç d'aigua. Per tant, per arribar-hi, després de recuperar l'equipatge, cal prendre una llanxa motora durant uns trenta minuts. Com que he arribat de nit, tot plegat tenia un aire fantasmagòric. L'aprehensió per l'Ebola ho feia tot més amenaçant, el mar que ronronejava en la penombra, la lluna aclaparada darrera uns núvols, l'esquitx de l'aigua tenebrosa. Algú podria pensar en una versió africana de Caronte conduint les ànimes en pena a través de la llacuna Estigia. A l'arribada, no hi ha res que faci pensar en un infern epidèmic. No hi ha tocs de queda, ni malalts de Ebola llanguint sobre l'asfalt. És una urbs tropical més, aterida per la calor i l'humitat, anellada per un cercle de muntanyes de verd esclatant, i ara, època de pluges, amb gropades de núvols amenaçants que solquen el cel. L'únic que recorda l'Ebola és l'enquesta epidemiològica en arribar a l'aeroport, el ritual de rentar-se les mans amb aigua saturada de clor i els rètols i avisos en els murs amb missatges preventius. Cosa que no entenc, hauria de ser a la tornada quan féssim tot aquest cerimonial. Per la resta, la gent està fent a aquestes alçades la seva vida normal, enfonsades en el tumult insomne de la ciutat.

 Quan s'ha alçat el Sol i he pogut anar a prendre un cafè, ha creuat l'avinguda principal de la ciutat el sèquit presidencial, a tota velocitat. He comptat 15 vehicles, entre fastuosos 4x4 de color negre, un parell de cotxes de luxe també negres i amb els vidres fumats i una ambulància que tancava la comitiva. És un fenòmen que definitivament uneix tots els països subsaharians. Els presidents tenen tots el costum de moure's amb aquestes corrues, sense miraments pels seus súbdits que sovint són atropellats a una velocitat extravagant. He vist exactament la mateixa escena,  a Angola i Moçambic, i me l'han explicada a d'altres països. Potser és el vestigi més viu del panafricanisme.

Us deixo una foto panoràmica de Freetown com la veig des de l'edifici on sóc.

Quina foto us agrada més?

Hola estimats i nombrosíssims seguidors d'aquest blog, us proposo un exercici: escolliu d'entre aquestes fotos la que més us agradi i us l'enviaré. Són fotos fetes a l'inici de la primavera a la Segarra, als voltants d'un llogarret que es diu Montfar. Tenia ganes de compartir-les. A tots els participants, com a premi, els enviaré la foto escollida per a que l'utilitzin com a salvapantalles.

"En la propera vida, vull ser vaca suïssa"

 El títol és una frase de llibre "El hambre", assaig del periodista argentí Antonio Caparrós publicat fa poc per l'editorial Anagrama. Sona a boutade, broma o ocurrència daliniana. Però és l'afirmació seriosa d'un camperol indi feta a aquest escriptor. L'assaig és un recorregut actual i històric sobre el fet de la fam al món i les seves causes, i conseqüències. Una idea central, per entendre com cal el fenòmen segons el llibre, és que no cal confondre una gran crisi humanitària, una "hambruna", amb un estat continu de malnutrició, que és el cas més freqüent. És a dir, el més freqüent no és que hi hagi una situació puntual en un lloc del planeta que faci que centenars de milers de persones de cop i volta es vegin abocades a la fam, sinó que milions viuen en una penombra, un llindar que les exposa contínuament sota el límit de la desnutrició, i ho paguen els més sensibles a aquest eufemismes que s'ha anomenat inseguretat alimentària, els nens. Això és més difícil de gestionar, i de pair també, perquè sol tenir causes diferents. En un primer cas hi ha una situació relativament excepcional d'origen climàtic, polític, bèl·lic sovint local que esclata abruptament. El segon, té unes causes profundes i estructurals que arrelen en tot un sistema planetari pervers.

 Per entendre'ns, el planeta produeix suficient menjar per sostenir tota la població actual, però la fam no ve determinada per la disponibilitat o no d'aquest menjar, sinó per la possibilitat d'adquirir-lo. Per un costat, hi ha la tendència a imposar el monocultiu de conreus orientats al mercat mundial, que destrueixen la suficiència alimentària de les comunitats de camperols (per dir-ho clarament, difícilment podran viure només de canya de sucre o oli de palma), els fan extremadament dependents de les oscil·lacions de la demanda i preu d'un sol producte i dinamita l'estructura social i cultural tradicional (a més de rebentar els paisatges i altres desastres ecològics). Jo ho he vist directament a Moçambic i Angola, com les extensions de canya de sucre creixen sense límit. Per un altre costat, tota la producció de menjar està subjecta al sistema especulatiu de futurs que té tendència a inflar els preus (per això dona beneficis), i a més com que es tracta d'un producte que en termes econòmics es diu "poc elàstic", i que simplement vol dir que ningú pot prescindir-ne gaire temps, dona uns rendiments sempre interessants. El preu és empènyer a milions de persones a aquest llindar sòrdid, gris, que ens produeix un certa desafecció, com si ho acceptéssim un mal necessari. El fet és que ens costa imaginar el que deu ser viur en un estat continu de prostració per la fam, de no saber, literalment, què menjarem demà i pitjor, què menjaran els nostres fills. D'això se'n diu, literalment, malviure. És una situació atroç, desesperada i desesperant que en el fons també està darrera de les migracions massives a través del mediterrani que només han donat una resposta tant patètica per part dels països Europeus. El problema, de veritat, és que tot plegat posa en qüestió un model econòmic que volem arreglar amb tanques i ajuda humanitària. Com reflexiona el mateix Caparrós en un capítol del llibre, fins quin punt té sentit tractar els desnodrits amb papilles i productes molt eficaços, però que un cop donats d'alta dels hospitals de campanya, tornaran al llindar habitual. Hi ha riqueses, plans de pensions, fons d'inversió, que se sostenen sobre una muntanya de cossos famèlics. 

 Tornant a la frase inicial, l'indi que va pronunciar-la es referia a que les vaques suïsses són probablement els éssers amb una major seguretat alimentària del planeta. El valor de la seva carn i llet les fa prou preuades per tenir la dosi de farratge diària necessària, i que en valor de calories alimentaria una bona colla de nens indis. Voldria acabar aquest post amb una crida a canviar el sistema, però passo, que cadascú prengui les decisions que cregui convenient. 

El documental de Sense Ficció sobre els germans Roca

 La setmana passada vaig veure el programa Sense Ficció, en que projectaven un documental sobre la recerca artístico-experimental dels germans Roca, que regenten el que es considera el millor restaurant del món. S'explicava el seu esforç per poder elevar la cuina al rang d'expressió artística, al mateix nivell que la música, el teatre, l'òpera, les arts plàstiques. Amb aquest propòsit van construir una mena de "performance", no sé definir-ho millor, que combinava tots aquests ingredients. En paraules seves paraules seves, la seva ambició era portar al límit les emocions, els sentiments, a través de la cuina, de la degustació, acompanyada per l'obertura màxima de tots els sentits canalitzats per l'experiència gustativa, olfactiva, visual i auditiva. 

 No sóc cap expert culinari, aviso, però d'entrada, i des del punt de vista d'un llec en el tema culinari però crec que amb una certa sensibilitat artística, a mi el documental em va deixar un rastre de vidriosa inquietud. Primer, perquè tot plegat (al marge de les dots culinàries que no jutjo de cap manera), em va semblar un vulgar exercici de sofisticació que no feia referència a cap realitat tangible. M'explicaré. A mi això de l'abstracció per l'abstracció, de deslligar sentiments, emocions, sensacions, d'un punt de referència, d'un marc que trascendeixen però alhora expliquen millor que qualsevol altra expressió (per mi més o menys aquesta és la definició d'art, discutible si voleu, un viatge d'anada i tornada), em fa d'entrada basarda i en segon lloc em pot arribar a repugnar. No crec en un tal deslligament, i em sembla un enrevessat exercici de bombolles de sabó, tant elaborades com vulgueu, que només deixen un rastre d'incomprensió i en el meu cas perplexitat que finalment desemboca en buidor. Un art sense transformació interior, i de retuc, sense ambició de transfigurar (i potser transformar), la realitat, no sé exactament que és. En aquest sentit, em va semblar un simple embotiment dels sentits que no porta enlloc, una banalització suprema i alhora sofisticada. No res més. Jo m'acontentaria amb menjar i prou, francament, i això no és un judici contra l'habilitat culinària dels germans Roca, no la sé valorar però segur que compartiria l'admiració mundial.

 Si algú té una altra opinió, estic disposat a corregir-me. 

La WWII, vista setanta anys després

 Fa setanta anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Els veterans més joves toquen doncs els noranta anys. No fa ni deu anys que va desaparèixer el darrer veterà de la primera guerra Mundial, i ara veurem com s'esvaiex ràpidament la memòria viva del conflicte. Així passa la Història, i ja ningú la podrà reviure. Només ens queda la literatura, la bona literatura, que fa el miracle de ressuscitar el passat (a diferència dels llibres d'història).
 Em sembla que era Ortega y Gasset, o  no sé qui, o potser m'ho invento, que la història de veritat era el que anomenava la intrahistòria, no els grans fets, batalles, dates. Sinó les biografies concretes, els sentiments, sofriments i emocions dels que s'hi han trobat embolicats. La major part de les vegades sense controlar-ne les circumstàncies que els han dut a, per exemple, viure de ple aquest conflicte bèl·lic. Paul Beevor, en el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial combina les grans dates i fets amb apunts biogràfics, concrets, de persones reals que donen sentit a aquests grans fets. I de passada desmitifica, mostra les misèries humanes dels grans referents morals, que no ho eren tant sembla: Churchill, Roosvelt, McArthur. Fa particular incís en demostrar com els egos i dèries personals varen passar soving per sobre de qualsevol raonament i varen costar vides i provocar destrucció innecessària. Poc ressò es fa de la catastròfica i inútil campanya de destrucció de les ciutats duta a terme per la RAF britànica.
 Fa temps em va caure a les mans un llibre, Un extraño para mi mismo, de Willy Peter See . Es tracta del diari d'un jove soldat de la Werhmacht, que lluitava al front de l'est, que passava a net quan tornava de permís fins que va desaparèixer i no se'n va saber res més, l'any 1944. El manuscrit es va recuperar d'unes golfes l'any 2002. Llegir-lo trenca l'estereotip del soldat alemany, despersonalitzat a les pel·lícules, com si no tingués rostre sota el típic casc que tots recordem.
 D'aquest, n'hem tingut la sort de conèixer-ne els pensaments, les emocions. Però de la majoria no n'hem sabut res més però és precisament aquesta intrahistòria que fa real la història dels fets. Llegida des d'aquesta perspectiva pren una altra dimensió. Penso ara en un dels episodis més foscos, les violacions sistemàtiques, massives, comeses per l'exèrcit roig, desinhibit pels seus mateixos comandants. En menor mesura, sabem que també va ocórrer al front de l'oest, i Norman Lewis deixa testimoni de les atrocitats sexuals de les tropes colonials franceses a Itàlia. Curiosament, atesa la magnitud de la tragèdia, es calculen en centenars de milers les dones violades, no he conegut encara cap relat en primera persona publicat d'alguna d'aquestes dones. La majoria ho varen enterrar, i ara també elles són mortes.

Mare Mortum

 Aquesta és l'ocurrència que circula per internet i alguns manifestos, per referir-se al Mare Nostrum, el Mar Mediterrani, després dels darrers naufragis, tragèdies, de vaixells amb immigrants. El joc de paraules és tan fàcil com apropiat. El vaixell que es va endur al fons del mar unes nou-centes persones venien de la banya d'Àfrica, inclosa Somàlia. Quan hi vaig ser aquest mes de març, m'explicaven que no hi havia família que no tingués algun membre desaparegut després d'iniciar el viatge per arribar a Europa. No saben què se n'ha fet. I encara explicaven que el pas en vaixell per l'estret de Sicília és  només el darrer pas. Quan arriben al Sudan, els esperen les màfies, carronyaires humans, que literlament els segresten i extorsionen la família d'origen per a que paguin sumes que les acaben arruïinant. Després continuaran seguint els avatars d'un viatge incert, del que ningú sap quants es perden pel camí. Els que creuen el mediterrani, o es queden a mig camí, són només una part indeterminada del total que van iniciar aquest èxode.

 He sentit amb sorpresa alguns plantejaments, que dir-los frívols em sembla poc. Bombardejar les barques, abans no salpin, em sembla una monstruositat que a més planteja molts interrogants. Primer, com es pot saber que una barca està buida quan se la bombardeja des de l'aire? I en segon lloc, només agreujarà el problema. La marea humana, com l'aigua desbordada, buscarà una altra via per obrir-se camí, o persistirà fins poder sobreeixir en un moment o altre.

 On està l'origen del problema? Un conegut activista ho exemplificava molt bé. Creuar l'estret de Gibraltar per un sub-saharià significa guanyar automàticament 30 anys més d'esperança de vida. Això també explica l'abundància de nadons a mans de les seves mares que fan aquest viatge. 

 Més motius. L'actual guerra del Iemen, que ens sembla tan llunyana, té un efecte directe sobre les economies dels països de la banya d'Àfrica, especialment Somàlia, Somaliland i Putland, aquests dos darrers autodeclarats estats independents. El port d'Aden, al Iemen, és el principal destí del comerç d'aquests països, i que ara estigui enfonsat en el caos, significa més pobresa, menys perspectives, més persones que es plantegin fugir, emigrar, buscar una vida millor o simplement amb oportunitats. Només és un exemple de com d'intrincat pot ser tot això.

 No es pot respondre que el problema no és nostre, ni quedar-se en les operacions de rescat. No sé les solucions, potser les imagino, però implica un canvi de paradigma tant profund que s'entén que algú, entre altres al ministre Margallo, plantegi sense vergonya solucionar-ho a canonades (en la seva versió més políticament correcta anomenada bombardeig aeri selectiu).