Col·lapse

  La setmana passada vaig assistir a la presentació del programa 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. No comentaré res del contingut, a part d'un lleuger tuf de cofoïsme totalment subjectiu sobre la intrèpida oferta cultural que el nostre país ofereix. Després es va convidar als assistents que quasi omplíem la sala gran del TNC a un piscolabis a l'ample vestíbul envitrallat del teatre. Una copa de cava, vi o aigua, i unes safates de pizza, truita de patates amb aires de "nouvelle cuisine", croquetes i pedaços d'esponjosa pizza que servien quatre cambres que sortien de la cuina esquivant comensals. Perquè així que n'apareixia un es creava un remolí somort de braços i cossos i fins i tot alguna corredissa per encalçar-lo i emportar-se un bocí de les menges que oferien. L'espectacle era fins un cert punt contingut pel decòrum, però no deixava de cridar l'atenció que entre la munió de lletraferits i amants de la cultura es generés un ansiós rebombori que traspuava un individualisme menys pregon i presentable del que ens podria semblar. Aquest lleuger i extemporani tumult cada vegada que sortia un cambrer bonhomiós i, en contrast, comprensiu, es va anar apaivagant a mesura que marxava el públic però no cessaven de sortir els canapés i les pizzes. És a dir, quan es calmava la íntima ansietat de quedar-se d'un mos gratuït a expenses de perdre un tros de petita, humil, potser supèrflua, dignitat. 

 No és que passés res gaire rellevant, però tot plegat em va fer recordar la petita o gran bèstia que tenim amagada en els racons menys reconeixibles del nostre esperit que es deixa flairar quan se li dona l'oportunitat. És a dir, com no en som prou conscients, aquestes parts més o menys vergonyoses, obscures o fins i tot les més nobles i autèntiques en tots els sentits (el positiu i el negatiu), només es donen a conèixer en circumstàncies extremes. No sabràs mai qui serà capaç de trair-te fins que les circumstàncies el convidin a fer-ho. Tant si és per supervivència com per pura oportunitat maliciosa. Ni qui romandrà al teu costat buscant-te un lloc en un bot salvavides en un vaixell que s'enfonsa.  Així no m'és excepcional i sé de què parlo, que a vegades he tingut l'ensurt, i la profunda decepció, de reconèixer un estrany a algú que creia conèixer i fins i tot apreciar. Aleshores la reconciliació esdevé especialment feixuga. I no m'excloc que jo mateix haig produit la mateixa reacció. Com deia Pascal, som àngels i bèsties alhora, tot i que temo que la bèstia té tendència sa ortir amb molta  més facilitat.

 La facècia del TNC m'ha fet recordar episodis històrics que he llegit en què la situació d'extrem perill o fretura empeny tota una població al col·lapse moral més absolut. Les cròniques de la pesta negra a Europa expliquen com un fet habitual que les poblacions abocades a la desesperació derivessin de l'instint de fugida, ja percebut com a inútil, a la disbauxa bacanal i la deixadesa més absoluta per qualsevol consideració del pròxim. El mateix fenòmen es va donar en els darrers estertors del III Reich, al Berlín assetjat per les tropes soviètiques. I les mateixes tropes soviètiques, i tots els cossos armats de tots els bàndols, es van desfermar en una orgia d'abusos i violacions per allí on passaven. Quan tota restricció s'esvaïa i la proximitat del perill i la mort sotja de prop s'esdevé allò impensable.

Imagino ara els milers, milions de secrets vergonyosos que van quedar enterrats en el més profund silenci i secretisme un cop passada la contesa. El silenci dels nostres avis i besavis que han viscut una guerra, una cosa sorprenentment habitual, pot obeir no només a un record dolorós sinó també a fets inconfessables dels quals se n'ha estat testimoni, protagonista o víctima. 

Per això mateix, la por en tots els seus graus, des de la simple percepció que no em quedi sense un bocí d'ufanosa pizza fins perdre la pròpia vida, és el motor més eficaç per controlar una societat o col·lapsar-la. I la desesperança, una tònica habitual dels nostres dies, no deixa de ser-ne una versió somorta, larvada i insidiosa.