Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.

Immersió lingüística

 Estic llegint una biografia de Claude Lévi-Strauss, i afirma ja des de molt  jovenet que s'aplicava en passar tota opció política o creença o suposat coneixement pel sedàs de la raó. Si es fes un exercici sincer de portar tots els temes controvertits a aquest terreny, i es discutís amb honestedat i respecte es podria arribar a entendre's en conflictes que avui per avui semblen irressolubles.
Al tema de la immersió lingüística el volen portar cap el terreny de l'irracional amb intencions malèvoles. No s'explica de cap al tra manera. Fa feredat que tot un ministre afirmi que la intencio de segregar per llengua es basa en la llibertat individual de les famílies, i que com a partit amant de la llibertat ho ha de protegir. A mi se m'han posat els pèls de punta i les orelles alçades com una llebre de sentir-lo aplicar amb tant obscena parcialitat un concepte de llibertat pervertit. És la mateixa lògica amb que es pretén criminalitzar una opció política o subvertir la lògica de les lleis per convertir les víctimes en botxins o a la inversa. Així, només cal respondre's les següents qüestions respecte a la immersió lingüística del català. La política lingüística a Catalunya impedeix que alguna de les dues llengües oficials quedi relegada en el seu ús i la competència? No. Tots els nens surten amb un domini anàleg o superior en castellà als nens de la resta de l'Estat.  Si això és així, on està el problema? El problema és, precisament, que no hi ha problema i es tracta d'una estratègia a llarg termini per reduir el català a un fet folklóric, com van fer els francesos a la Catalunya Nord. El castellà des d'un punt de vista sòcio-lingüístic sempre serà guanyador, especialment en un món globalitzat. Fa temps ho vaig llegir expressat d'una forma clarivident. Si un català deixa de parlar en català, podrà comunicar-se en castellà. Un castellano-parlant monolingüe com no es torni mut, no té necessitat d'utilitzar el català. Aquesta realitat socio-lingüística tan simple és la que justifica que el català estigui al centre del sistema educatiu per tal que no sigui un factor divisor de la societat (al qual tendiria espontàniament sense una política proactiva), sinó tot el contrari, un factor de cohesió social. No hi ha res de més dramàtic que poguem imaginar que una Catalunya dividida entre castellano-parlants i catalano-parlants. Una altra afirmació perversa que he sentit és que l'escola ha de ser el reflexe de la societat. Ara sí que anem bé! L'escola ha de ser el reflexe de la societat que volem, no fotem! No entenc com és tan difícil acceptar una realitat tant òbvia com no sigui per interessos espuris que freguen la malvolença. Quan una formació política diu que el que cal és una educació trilingüe o un altre que cal abandonar aquest debat que forma del "pitjor passat" per parlar de temes educatius de veritat, quan són ells mateixos que han obert el debat (obscè exemple de tirar la pedra i amagar la mà), no entenen o no volen entendre un fet tant bàsic que la llengüa no és només un codi de comunicació utilitarista, sinó que forma part de la manera com veiem i ens relacionem amb el món i que el bilingüisme real, que majoritàriament practiquen els catalano parlants, és una riquesa envejable. O potser, precisament, el que volen és una societat feta de zombis amb un pensament homogeni i acrític al servei del sistema productiu capitalista. La llengua i el seu ús s'arrela en forma íntima en el nostre pensament, tocar-la i voler-la manipular és agredir el més íntim del que som.

L'estafa de les Galàxies

He comès l'error d'anar a veure la darrera entrega de la saga de La Guerra de les Galàxies, El darrer Jedi, induït per les que ara em semblen sorprenents bones crítiques que havia llegit. Sens dubte, ha estat una burda operació de marketing perquè aquesta pel·lícula és una estafa. Desvirtua com cap altra entrega ho havia fet abans tota la magnètica saga de les Leia, Lukes i tots els éssers que poblen l'imaginari aquest serial. A  mi em va semblar que el guionista s'havia limitat a imaginar un seguit d'escenes d'acció i cosir-les amb una trama tonta, poc imaginativa, poc creïble i en alguns moments estúpida i utilitzant recursos absurds. Arriba fins i tot a trencar tota la magnificiència que transmetien les tres pel·lícules inicials, la capacitat de suggestió que tenien, per convertir-la en una sèrie d'aventuretes sense sentit on ni tan sols s'aprofundeix en els personatges i els seus conflictes. Un bodrio, vaja, que no mereixia la Carrie Fisher en la seva darrera aparició a la pantalla abans de dinyar-la. En aquest sentit, la pel·lícula ha perdut una oportunitat d'or de jubilar-la definitivament i que fos ella la que es sacrifiqués enlloc d'una comandant nouvinguda que no aporta res. Hauria a més lligat misteriosament el seu propi destí en la vida real. Però el tonto del guionista no se li va acudir aquesta obvietat. I encara pitjor, llença per l'aigüera els interessants personatges nous que van aparèixer en l'anterior entrega, que per mi sí que havia contribuït a que la sèrie agafés l'antiga volada i, junt amb una seqüela paral·lela (Rogue one), em retornés l'esperança de gaudir d'unes quantes tornes més. Fins i tot els éssers alienígenes semblen tot sovint simples teleñecos. Però no ha estat així i, francament, el que més m'ha molestat és que la maquinària publicitària hagi aconseguit la complicitat de suposats crítics de cinema per colar aquesta merda. Sort  encara que vaig anar-hi el dia de l'espectador.

Les benignes

Les benignes és un títol que feia temps que tenia al cap de llegir, com unes quantes desenes més de llibres que amb horror recordo que voldria llegir algun dia, i me n'adono que la vida és massa curta per donar a l'abast a tant d'interès (és com si hi hagués un desequilibri entre les nostres ànsies i el temps que s'ens ha donat per viure, tanco el parèntesi).

 Com és habitual, és l'atzar el que me l'ha portat als ulls. El vaig veure exposat en la biblioteca en la seva versió original en francès, Les Benveillantes, de Jonathan Little (curiosament, un escriptor Nord-americà). El lliber no m'ha decebut, és un fascinant recorregut de la segona Guerra Mundial, centrat sobretot en el front de l'Est, a través dels ulls d'un oficial de les SS. Per tant, massa acostumats a llegir la història i les pel·lícules amb els ulls dels guanyadors, això fa el llibre molt interessant. El personatge és imaginat, però no irreal, i l'autor el fa passejar pels escenaris reals d'aquell període que ha pogut reconstruir a través d'un immens treball de documentació que fa que els detalls contextuals siguin tots certs i sobretot, creïbles. Qui conegui una mica en detall els fets clau i hagi llegit per exemple els llibres de Paul Beevor se n'adonarà de la vericitat de la multitud de detalls amb que pinta aquest immens fresc. I el que l'allunya definitivament d'un llibre més historiogràfic és que crea un personatge, Max Auer, que és qui explica en primera persona tot l'horror i les atrocitats que veu i ell mateix comet. És un intent, penso que sempre impossible d'assolir totalment, de provar de comprendre la ment del botxí. El més inquietant és que en certs moments podem arribar a empatitzar amb Auer, i aquest és un altre mèrit de l'obra. Construir un personatge creïble, dotant-lo d'un passat, i conflictes és l'altre clau del llibre.  De totes maneres, m'atreveixo a fer algunes crítiques. En primer lloc, hi ha uns quants passatges onírics que per mi no aporten gaire a l'obra i són sobrers. Es podrien resumir o alleugerir. En segon lloc, he tingut la impressió que al final de l'obra l'autor volia acabar ja i els fets s'acceleren, el protagonista actua d'una forma més automatitzada, incomprensible i indiferent que el fa semblar un autòmat. També deixa alguns fils argumentals oberts o mal tancats que deixen el lector en l'aire. Finalment, el Max Auer també sembla una mica contradictori. Per un costat és capaç de fer disgressions que mostren un sentiment de culpabilitat, una humanització i empatia vers la víctima, i fins el final defensa abrandadament el nazisme, quan el més natural és que mantingués o derivés cap a un cinisme aclaparador. Els passatges més impressionants són les matances de jueus dutes a terme pes Entzankommandos a l'Ucraïna ocupada (aquí hi ha una precisió de detalls i una vividesa que no pot aconseguir cap crònica històrica per si sola), o l'episodi a Stalingrada i la fugida cap a l'Oest per escapar a l'exèrcit Roig. 

 Tampoc és un llibre que aconsellaria de llegir a qualsevol, ha d'atraure el tema, però si m'atreveixo a afirmar que en resultat i ambició és una gran obra i ha de figurar entre la bibliografia de referència de la Segona Guerra Mundial. 

Pare

Un camí ben fressat. Un arbre esquelètic i vigorós alhora, com un adolescent que hagués tingut pressa per créixer el voreja com un vigilant. L’herba és tan alta que em cobreix més enllà del cap, arbustos amb flors vermelles com esquelles, palmeres que s’estremeixen al vent que sospira. Bateguen  onades, però no veig el mar. Verd i palmes em tapen l’horitzó que vull atènyer, com un misteri. La platja amagada que m’espera. Busco el corriol, el camí gira  terra endins i s’allunya del batec, del vent, de la mar. Mates de flors vermelles com esquelles, les vorinegen, enormes vespes i mosques acolorides. Un ocell s’atura dalt l’arbre adolescent, mira a un costat, a l’altre, i surt volant. Segueixo el pas que m’assenyala. Les flors, les esquelles mudes, tremolen lleugerament. Em sembla veure un camí fressat, pot ser una imaginació només i l’ànsia de veure quelcom com qui creu veure fantasmes, com qui vol que existeixin fantasmes, l’irreal i l’inexplicable. Quin horror un món sense misteris. Surto de la pista, l’herba és humida. Em retorna la cançó de les onades. No trenquen en  roca, sinó en sorra flonja que les apaivaga. El sender que potser invento s’endinsa entre uns arbres retorçats de fulles amples, i palmeres ertes, enfilades com colls de girafa i carregades de curulls de cocos. Veig la mar, entre troncs i branques, i una onada que s’adorm als meus peus al final d’un pendent de pedra, baixo de cul, faig un salt i caic dempeus sobre la platja. També me la dec haver inventat, com el camí. Sé que estic sol. La vegetació la vol envair i les copes dels arbres la cobreixen. Ningú la deu veure ni des de l’aire ni des del mar. Les onades em llepen els peus. Sol com si hagués creuat la línia. Ara sortiria el papà, amb la seva escafandre de calça curta d’adust cautxú, les ulleres de vidre, el vell respirador de plàstic resclosit i encintat amb els ploms. A la mà una xarxa amb un grapat d’ostres, en l’altre un rasclet rovellat. Obre una ostra per menjar-la, la mira, la mirada trista i abaixada i se sorprèn de trobar una perla. Me la mostra. Per tu, Xavier. La prenc, la nostra pell no arriba a tocar-se, em somriu, es posa la màscara i s’entela la mirada i recula, no pot avançar amb les potes d’ànec cap endavant, d’esquena entra a l’aigua i comença a respirar. Fa un cop d’esquena i com un petit cetaci, s’enfonsa de nou en l’oceà. Miro les onades, respiren al compàs dels meus sentiments. Escric a la sorra humida i flonja, el teu nom, papá i abans no acabi l’onada l’esborra. Ho torno, s’esborra, torno a fer-ho més ràpid, i finalment es queda un instant. No és un epitafi. I ara sí, espero que vingui l’onada i l’engoleixi.

Níger, Haití i Nicaragua com a paradigmes

 Aquests darrers dies m'han ressonat, per diferents notícies, tres viatges recents i que per tant m'han suscitat aquests comentaris, ja que m'hi he sentit directament interpelat.

 La primera és la intenció de l'administració Trump d'expulsar uns quants milers d'haitians (30 o 60.000, tan se val), que van ser acollits a Estats Units a rel del terratrèmol del 2010. Aquesta acollida s'ha anat prorrogant perquè el país, Haití, continua enfonsat en el jou de la misèria, en la seva maledicció atàvica que no el permet deslliurar-se de la tutela internacional i la dependència externa, i de la qual alhora n'és depenent. Diria que és un país ionqui, en aquest sentit. Els estats i agències de cooperació no semblen ser capaços d'anar-hi injectant recursos en forma de cooperació a sac, i el país no se'n pot deslliurar creant una dinàmica perversa.  Doncs bé, el Trump i els seus acòlits han decidit que això és un problema pel seu país i aquests exiliats, que ja deurien haver començat a refer la seva vida, bastir un horitzó més afalagador que el que els esperava a la seva terra d'origen, ara els volen expulsar. No té cap mena de sentit, ni hi ha cap necessitat. En un país extremadament ric aquesta gent no representaven cap problema ni nosa, més aviat se'ls podria donar l'oportunitat de bastir una nova vida i enriquir la societat Nord-americana. La decisió no té cap fonament econòmic ni de cap tipus. Simplement vol mostrar amb un gest obscè que amèrica és pels americans i prou. No hi ha commiseració per aquesta gent que se'ls tornarà a un forat sense perspectives i a un país que simplement, no els pot tornar a acollir. No vull ni imaginar els drames particulars que suposa aquesta decisió estúpida, però reflecteix una manca absoluta de sensibilitat, d'empatia, de misericòrdia. Encara més obscè quan es pren aquesta decisió des de l'opulència i l'ostentació. 

La segona és Níger. Ha saltat la notícia que a Líbia fan tracta d'immigrants com si fossin esclaus. Jo ja ho sabia, m'ho havien explicat els immigrants retornats a Agadez, a Niger, el lloc de pas abans d'arribar a Líbia. A Líbia els segrestaven literalment, els tancaven en condicions calamitoses i extorsionaven les famílies d'origen que fins que no pagaven una quantitat estipulada no deixaven que continuessin el seu viatge cap a la costa mediterrània. Això havia creat una mena de mercat especulatiu, en que els traficants venien els immigrants a segons o tercers, que guanyaven una plusvalua a través d'aquesta extorsió. I Europa, que s'ha esforçat en que Líbia esdevingui un tampó per tota aquesta gent i només ha aconseguit atiar aquest pervers mercat. No voldri saber per exemple, les condicions en què ara es troben els refugiats sirians a Turquia. El que és cert és que ens és molt còmode deixar de sentir-ne parlar, de veure'ls.

La tercera és a Nicaragua, i m'ha vingut al cap precisament ara que ha passat la jornada mundial contra la violència de gènere. El que vaig veure a la Miskitia, la zona de la costa del Carib d'aquest país, va ser d'esglai. La naturalització del maltractament, massivament de l'home vers la dona, era alhora escandalós i alliçonador. Escandalós perquè allò difícil era trobar una dona que no hagués patit maltractaments, de tipus físic (ja no parlem del tipus psicològic o la prostració social), i alliçonador per la normalització d'aquest fet que permetia l'existència de casos realment extrems i que els joves no donessin importància a que la seva mare rebés una plantofada de tant en tant. 

Quins fets, avui dia, ens poden semblar normals i de fet no són res més que obscenitats?

Un antic ritual

 Dissabte per la nit vaig tenir l'ocasió de contemplar un dels espectacles més fascinants de la naturalesa, encara que sigui el més vulgar del que participen els éssers vius. El desig inherent de la vida de reproduir-se i perpetuar-se. En aquest cas, el de les tortugues marines. L'espècie concreta era la tortuga verda. Sao Tomé és un lloc privilegiat per a que les tortugues, de fins a cinc espècies diferents incloent la tortuga llaüt, la més gran però rara, posin els ous. La temporada abarca des del mes de setembre fins l'abril. Vaig anar amb aquest propòsit a la platja Jale, a l'extrem sud de l'illa. Hi ha uns guardes, sostinguts per una associació portuguesa, que fan guàrdia tota la nit per recopilar sistemàticament el nombre de tortugues, dimensions, nombre d'ous, i sobretot, recollir-los després de la posta per posar-los en un tancat sota les mateixes condicions que han estat enterrats i quan eclosionin les petites tortugues, dos mesos més tard, deixar-les al mar. Es tracta d'assegurar el màxim èxit reproductor.

 

Les estimacions diuen que només una de cada mil tortuguetes arribarà a l'edat adulta. S'entén l'estratègia reproductora. Posar tants ous com sigui possible per a que la probabilitat jugui finalment a favor i arribi a haver-hi per cada tortuga, una prole suficient per mantenir l'espècie. La d'ahir a la nit en va posar 123. Me la vaig topar literlament. Tornava de portar dues senyores al poble veí i ja s'havia fet fosc. Conduïa amb cura per la pista i em vaig topar amb la tortuga al bell mig, davant els meus fars. La pista en aquell tram discorria al costat de la platja. No hagués imaginat mai trobar un animal marí conduint amb cotxe. Vaig baixar. Panteixava, arrossegant-se pel terra dur com si l'hagués llençat un pescador. Però havia sortit per pròpia voluntat, empesa per un pregon instint. Les tortugues, qui les ha vist dins l'aigua, es mouen amb la gracilitat d'un ocell, però a fora són extremadament feixugues. No tenen cap adaptació específica i malgrat tot  a partir de l'edat reproductiva les femelles, només elles, hi tornen cada dos o tres anys. Passen fins a 30 anys que no atenyi la maduresa sexual. I acostumen a tornar a la mateixa platja on varen  néixer, sempre de nit. La meva tortuga estava buscant un lloc d'arena tova, humida i prou fonda per excavar. S'havia excedit. Vaig avisar els guardes de la meva descoberta. Em van dir que calia tancar els llums. Només es podia utilitzar llums vermells per no ferir la mirada i no desorientar-les. Es guien pel contrast d'ombres i blanc que produeixen les ones en esclatar contra la sorra. Va desistir, va girar cua, semblava que volia tornar a l'aigua, però va tornar cap a la pista. Altra vegada la terra dura. Torna enrere, troba un lloc que sembla adient, topa amb les arrels de la palmera, enfila camí cap a la mar, hi torna, de nou les arrels. Han passat dues hores i mitja. Finalment torna a excavar. Ara sembla la bona. Amb les aletes del darrera fa uns moviments que semblen galdosos però són summament efectius. Com el seu moviment per terra, feixuc però constant arriba on vol. Fa un forat de mig metre, i comença a dipositar els ous, de la mida i aspecte de les pilotes de golf. Cauen, un darrere l'altre i s'agombolen al fons del forat. Quan acaba comença a sacsejar les potes del davant i del darrera

empenyent sorra cap al forat per tapar-lo. Altra vegada sembla un moviment espasmòdic, imprecís però altament efectiu. El forat queda ben cobert i després ve una estona en que sembla catatònica, abosorta com si s'adormís. I finalment comença a bellugar feixuga buscant les onades, el mar, per retornar al seu medi.

 Em sembla fascinant i corprenedor aquest ritual que es repeteix invariable des de fa milions d'anys. Han passat eres geològiques i no muda. És un vestigi del seu passat terrícola del que no se n'ha pogut desfer, l'única emprempta del seu comportament que l'obliga a tornar a terra per posar els ous. Quin extraordinari equilibri amb l'entorn, creuant les eres geològiques, per aconseguir la pervivència fins avui

Poc després, en el lloc d'incubació ha nascut una tortugueta que he agafat delicadament amb les mans. Com pot emergir d'un ou de la mida d'una bola de ping-pong un ésser tant complet? L'he deixat en la sorra, que busqués per ell mateix la mar. En aquell moment d'alguna manera estava gravant la memòria per retornar-hi, si és que era femella. Un ésser tan gràcil, petit, indefens, que la seva probable curta vida només tenia com a sentit augmentar les probabilitats que algun germà seu sobrevisqués per reiniciar l'antic ritual.