El pas de les estacions

 Fa pocs dies vaig pujar a Núria i vaig enfilar el camí cap al coll de Carançà. Ha estat un passeig per visitar una primavera generosa. L'abundant pluja i la neu que ha caigut fins dates tardanes ha despertat la terra que ho retorna ara amb una explosió de verds, flors i insectes zumzejant. El camí que enfila la vall enclotada que porta al cim del Noucreus ha estat un passeig a la recerca de l'hivern aculat als cims encara ben coberts de neu. En la part baixa ja se sent un avís de la pesantor estiuenca, la natura exhuberant però cansada de tant d'èxtasi, que es va asserenant amb l'alçada fins que el verd  s'apaivaga en els prats que fins fa quatre dies encara estaven coberts de neu i estan tot just despertant. Fins atansar al límit on la neu reapareix de cop i s'entra, com qui creua un vel, en un estrany hivern on el blanc s'arrapa a les roques i pedres i  i cims es resisteix a fondre's. Una presència moribunda que no té on escapar i que en pocs dies o setmanes només romandrà en les fondalades més alçades i més obagues. És com qui creués tot un seguit d'escenes, una pel·lícula del pas del temps marxa enrere. De la primavera a l'hivern. Només falten els nerets per rebentar-ho definitivament i donar la benvinguda a l'amable estiu de les alçades. Tenen els seus petits capolls a punt que floriran ara pel juny per cobrir com si haguessin plogut pètals rosats sobre els vessants de la muntanya. 

Descendeixo amb les botes molles, la neu és encara ben fonda allà dalt, acompanyat pel so dels rius que baixen alegres, diria quasi que exultants, donant l'esquena a la blancor.  Em provoca una estranya recança aquests serrellets de neu que acaben finant, extingint-se irremeiablement. Crec que és un reflex d'aquesta impotència per no poder retenir res, que tot sembla escolar-se entre els dits com quan enfonso les mans en algun d'aquestes alegres rierols. Però me n'adono que no pot existir aquesta bellesa sense que alhora sigui efímera. És el seu preu. Un físic asèptic parlaria que la inevitable entropia i per crear tot això és necessari un desordre encara més gran. Provar de retenir-ho, com la vida mateixa, és absurd. I ho accepto fins el punt que a voltes no sento cap temor si haig de fondre-m'hi definitivament i deixar-me arrossegar plàcidament com si jo mateix fos una gota més que baixa per un d'aquests rierols. 

 

Sebastiâo Salgado

  No esperava que el Sebastiao Salgado ens anés a deixar (un eufemisme de morir). Fa pocs mesos va estar a Barcelona presentant la seva darrera exposció sobre l'Amazònia. Però és així, un dels principals creadors de fotografies icòniques ens ha abandonat. I dic abandonat amb un sentit ple de la paraula, perquè quan un gran creador deixa aquest món tenim un cert sentiment d'orfandat si  coneixíem i admiràvem la seva obra. Una mirada al món única i irrepetible. Exactament allò que tot creador pretén assolir al marge que se li reconegui o no. 

 Jo no sóc cap expert en fotografia, només un humilíssim aficionat que prova d'aprendre d'aquest art amb un poc de lectures, observació i certa intuició. Però les fotografies de Sebastiao Salgado, molt abans que li posés rostre i ni tan sols en sabés l'autor, m'han acompanyat inconscientment. La seva sèrie dels anys 80 de les fams que van assotar el Sahel són la millor i més tràgica mostra d'una tragèdia humana. Va crear escola, però també va mostrar que no es poden fer fotos així sense  compartir el sofriment que fotografiava. Se sentia interpel·lat i això es nota. I també en les sèries posteriors es nota també que el fotògraf, tot i que no se'l veu, està allí. No deixa de ser el mateix que qualsevol bona novel·la. L'autor desapareix com si la narració es sostingués per sí mateixa, però per fer això ha d'enfonsar-s'hi, dissoldre-s'hi. M'admiren fins l'èxtasi les seves fotos que semblen espectaculars mosaics, plenes de matisos, que quasi transmeten els colors, les olors, les sensacions i sobretot els sentiments d'allò fotografiat i segurament del fotògraf. 

 Més tard ja vaig poder admirar amb més mètode l'obre d'aquest insigne fotògraf. Va començar en aquest art els 30 anys, i a més amb fotografies analògiques. Aquelles en què teníem els carrets amb 36 o poques més fotos comptades. Això feia que la mirada hagués de ser molt més observadora, oportunista i aguda. Després va passar al món digital sense que es notés la transició, sempre fidel al blanc i negre. Però segurament no hauria pogut continuar fent les fotos que feia si no hagués nascut i après l'art de la fotografia amb les eines analògiques i el revelat artesanal de no fa tants anys. És una observació vàlida per a qualsevol art.

Fa uns anys vaig poder veure un documental sobre ell, realitzat pel seu fill, titulat "La Sal de la Terra". A més de ser un resum de la seva trajectòria, també era una utèntica metàfora. Després de pouar en els racons i situacions més miserables de la nostra història recent, va caure en un pessimisme, potser en diríem una depressió franca. Potser un inevitable excés de la seva forma d'aproximar-se a la fotografia. I com va sortir del pou renovant la mirada vers l'admiració de la creació amb els seus dos darrers treballs al voltant de la natura i els paistges més incòlumnes de la terra (Gènesi i la darrera que he esmentat, Amazònia) i sobretot amb la col·laboració amb aquesta creació reforestant la seva petita finca del Brasil per reconvertir-la en un bosc de nou ple de vida. Tota una lliçó de veritable artista. 

 No puc estar més agraït pel do que ha estat el Sebastiao Salgado. 

 

Discòrdia

   Dilluns pel matí. Les set tocades. Vestuari d'una piscina municipal. Dos homes que pel cap baix ronden la setantena s'embranquen en una discussió, motivada pel fet que un d'ells, mentre el segon estava a la dutxa, a mogut la seva bossa d'esport uns centímetres enllà per fer-se lloc davant la seva guixeta. L'escena no cal descriure-la. Es diuen el nom del porc i no falta gaire per a que arribin a les mans. El dia comença amb un regust amarg. Em molesten les escenes de violència, ni que sigui verbal, però en aquest cas dues persones que tindrien altrament la condició de venerable i tenint en compte el motiu, m'ha semblat un bon exemple de patetisme, en el sentit més ple del mot.

 La pregunta òbvia, però per això mateix sembla que mai ens la fem, perquè estem sempre en conflicte, perquè busquem brega, perquè ens discutim, barallem i fins i tot ens matem a petita i gran escala? Tinc una actitud atàvica que ho defuig de forma sistemàtica, però inevitablement el conflicte, l'enfrontament, em ve a buscar quasi sempre de forma inesperada, injusta i fins i tot absurda. Sembla que la nostra natura no conegui cap recurs final que no sigui la violència, i fins i tot que aquesta sigui gratuïta. 

 I si poc tolero que aquesta s'exerceixi sobre meu, encara menys la suporto quan cau sobre algú innocent, que no té res a veure. Penso, sincerament, que tot plegat té l'arrel en la incapacitat per saber veure en l'altre algú sagrat i inviolable, en sentir una empatia sincera que aboca a la compassió autèntica. La base, segons Schopenhauer, de tota ètica. Només quan sabem superar aquest llindar podem perdonar-ho tot, superar tota violència i potser fer allò tant difícil de mostrar l'altra galta. 

Però com deia en una entrada anterior amb el perdó, és tan difícil que molt sovint només aspiro a no tornar-me, evitar la temptacions venjatives i fins i tot tornar amb una moneda totalment diferent si es dona el cas. 

Quan em trobi que mai algú em discuteix uns centímetres de bancada, cediré amb molt de gust, no sé si per evitar el conflicte o per superar-lo. 

Non pudeat dicere quod non pudeat sentire

  Que no t'avergonyeixi dir allò que no t'avergonyeix de pensar. Aquesta és una frase pronunciada per Ciceró, el poeta-filòsof romà de fa uns dos-mil anys, que m'ha fet pensar una bona estona. No sé en quin context ho va dir ni per a quina audiència, però ara que per raons acadèmiques he hagut de buscar una bona colla de llatinades pronunciades per Ciceró mateix, Ovidi, Marcial, Juvenal, Virgili, Horaci i Sèneca m'ha sorprès el ressò que poden arribar a tenir en situacions ben actuals. Donen sentit a conflictes i situacions que ens costen de verbalitzar en escenaris que ells no havien pogut imaginar però que responen al mateix i etern guió que fa que ens hi reconeguem i fins i tot exultem de sorpresa quan som capaços de dialogar amb ells malgrat els segles que ens separen. Riu-te'n els mediums.

 La dita apel·la a la coherència personal entre allò que penso i allò que dic i també a la rectitud del pensament en sí mateix. I ho formula d'una forma molt subtil, perquè hi ha un munt de pensaments que no ens avergonyeix de tenir i en canvi, no ens atreviríem a formular en veu alta de cap manera. El revers seria que no tingui res que em faci por d'amagar o fins i tot expressi amb sinceritat allò que penso o sento. Fent-me un petit i ràpid autoexamen me n'adono que estic ben lluny d'assolir aquest punt. Tinc molts pensaments que m'haurien de fer vergonya, i fins i tot dolor, de tenir,  que mai gosaria d'exposar a l'escrutini ni que fos privat d'un discret confessor. No diguem ja en públic però que deixo campar sense esofrçar-me massa a posar-los un cancell. Inclinacions pernicioses i fins i tot autèntics inferns que cremen sense cesar, ara amb una brassa mig apagada, adés amb un foc abrandat. 

No fa gaire vaig sentir algú molt més il·lustrat que jo que el pensament és una mena de riu que divaga contínuament fent meandres incontrolables, les idees salten i espurnegen, les inclinacions els donen volum i les fan escorar cap aquí i cap allà, com ara mateix que escric aquesta entrada. Quan hom és capaç d'adonar-se d'aquest vagareig continu es té l'estranya impressió d'estar habitat per algú altre, un ens molt més pregon i amagat que escuda els propis secrets i ens condueix per viaranys a vegades estranys, imprevistos o impensables. Els assajos de Motaigné en són un gran exemple, tot i que governats per una ment lúcida i molt ben endreçada. En canvi jo me n'adono del poc domini que tinc sobre mi mateix i temo no ser una excepció, i que si no fos per les convencions o la por al càstig o la vergonya pública o el simple instint de supervivència no mantindríem dins d'una resclosa sòlida.  I que també explica allò de Sant Pau, que faig el mal que no vull i no faig el bé que voldria. El meu pensament és vergonyant nomé de pensar que l'hagués de compartir, i a vegades es traspua en les meves paraules i les meves accions.  Potser de persones que ens infonen enveja o poc respecte, al cap i a la fi les menyspreuem perquè són miralls de nosaltres mateixos, ens emmirallen el nostre petit infern que portem a tot arreu.

 Ho va encertar de ple Sèneca, quan va dir allò que potentissiumus est qui se habet in potestate, és a dir, el més poderós és qui es domina a sí mateix. I dominar-se a sí mateix és aconduir els pensaments cap a la bondat primigènia que sembla que algun dia ens van robar. 

Intel·ligència artificial, o artificiosa?

  En el remake de Blade Runner hi apareixen assistents virtuals femenines creades amb intel·ligència artificial que proveeixen companyia als homes solitaris amb tots els atributs d'una dona real excepte el contacte físic. Són hologrames molt atractius, quan es volen visualitzar, i sinó una presència que controla tots els afers domèstics a la manera d'una Alexia. En una escena de la pel·lícula, per tal de mantenir una relació físico-sexual amb aquesta assistent una prostituta es posar en el seu lloc i sincronitza els seus moviments. Una versió molt avançada de les nines de plàstic que s'exhibeixen en els comiats de solters. Tot bé fins aquí, diguem-ne. Però, una relació d'aquest tipus, pot resultar realment satisfactòria més enllà del plaer espuri de l'acte sexual? Quan  la IA arribi a mimetitzar i en certs aspectes superar les relaciones interhumanes, esdevindrà no només un succedani, sinó un substitut eficaç de les veritables relaciones humanes acompanyades sempre les seves dosis  elevades de frustració i decepció? La veritat és que tot escrivint aquestes línies la idea em resulta temptadora, com si se'ns obrís una Arcàdia feliç on els nostres amics, amigues i amiguis segons ens convingui seran benvolents fins arribar a desenvolupar algun d'aquests desencisos superables que poden fer-nos-los creïbles. Però aquesta idea ens pot resultar des de bastarda fins acceptable com aquell que es va casar amb una nina mecànica.  Que el que compti finalment és el resultat d'aquests ginys, la seva utilitat, no la seva essència ni el que es deixen pel camí.

 A mi l'efecte que em produieix és de certa inquietud que no m'arribo a explicar. Però posaré un parell de paral·lelismes que m'ajuden a comprendre-la. Un de fa uns quants segles. En l'època del barroc es va portar fins l'extrem la teatralització de les arts portant les aparences fins extrems mai explorats. Era un exercici conscient que naixia d'una època amb una percepció fosca i pessimista de la realitat que calia trascendir sense deixar d'arrelar-s'hi per contrast. Per això a mi, les obres barroques, sempre en transmeten un no sé què de fugida melancòlica a vegades punyent. Els drames de Calderón de la Barca ho exemplifiquen molt bé amb allò de La Vida es Sueño. Tot són aparences. Però de les quals despertar és sempre necessari (o inevitable). Una idea ben pròxima a la nissaga de les pel·lícules de Matrix. Vols despertar i reconèixer la realitat tal com és o auto-enganyar-te? Perquè al final l'exercici és aquest mateix, acceptar gat per llebre i donar per bona la relació amb un ens virtual darrera el qual no hi ha cap rastre de consciència, d'algú que sigui un veritable Altre que per ell mateix t'aculli, t'escolti o et defraudi. Perquè, sinó, una de les ferides més profundes que es pot provocar a qualsevol persona és ser abusada o traïda (la traïció pot prendre la forma d'un abús), per qui esperes tota una altra cosa? No diguem els pares respecte els fills, i per això els abusos sexuals són tan escandalosos,  però els exemples més comuns i que tots en tenim algun o alguns a prop són els trencaments de parella o amorosos o amistats que o deixen espai per a cap reconstrucció. La ferida per molt que ens hi entestem resulta insuperable. Només podem aspirar a que no ens sigui una rèmora feixuga o bé ens hi refem en forma de creativitat o aprenentatge. Per això mateix, l'autèntic perdó penso que és quelcom molt poc realista. Per mi el gest de perdó significa simplement no tornar en la mateixa mesura (negativa) amb que has rebut i si pot ser reconvertir-ho en generositat. 

No crec que es dissenyi un ens virtual que es dediqui a ferir-nos d'aquesta manera. I si ho fes, només hauríem de recordar que no hi ha ningú darrera seu com no sigui qui hagi dissenyat l'algoritme. Per la mateixa raó, qui accepti la servitud d'una relació d'aquest tipus també accepta la deshumanització, la renúncia de l'essència que ens és pròpia i que és el reconeixement relacional amb l'altre, sempre confús i conflictiu. No som si els altres no són també, i la IA serà sempre un fantasma inaprehensible. En un nivell més quotidià, tots experimentem aquest disgust més o menys intens (en el meu cas molt intens fins fregar el rebuig), quan ens sentim tractats com coses, com a mitjans o com simples consumidors dels quals se'n pot treure un benefici. Recordo ja fa anys, quan sàviament vaig donar-me de baixa de Facebook que abans de prémer el darrer botó del procés em va aparèixer la imatge de la persona que havia visitat més amb el missatge "aquest amic et trobarà a faltar". La vidriosa sensació que em va produir un algoritme em fent-me xantatge emocional em va acabar de convèncer de fugir corrents d'aquesta infecta plataforma i no tornar-hi mai més

Posaré un altre exemple d'un objecte que tinc ben a prop. De tots els meus viatges he anant acumulant un llarg llistat de rampoines i suposades artesanies. Algunes de gust més o menys encertat. D'altres bagatel·les que pots trobar a qualsevol aeroport d'Àfrica o Amèrica llatina. Amb el temps, només n'he destil·lat set o vuit objectes que realment s'ho valen. Un mirall fet amb ferro forjat reciclat de Madagascar, unes litografies dels San de Namíbia, una tela amb un entreteixit preciós d'ocells de Guatemala, una pintura d'un mercat amb figures fantàstiques d'Haití de la qual encara sento vergonya el poc que en vaig pagar...i una petita gerreta d'argila comprada en un remot indret del Brasil, al Matto Grosso, feta i decorada per un ignot artesà indígena. Em va captivar quan la vaig veure pels seus motius genomètrics ocres sobre un fons negre, la seva forma asimètrica, imperfecta, però que li dona una gràcia única i irrepetible. I sobretot saber que al darrera hi ha els dits, encara els puc intuir, d'una persona que les va crear en un moment precís, pensant-hi sense cap interès industrial, i que serien incapaços de repetir-la exactament igual. Quan contemplo aquest objecte, evoco aquell lloc, aquella persona, en certa manera el que podria dir el petit tros d'ànima irreemplaçable amb qui em sento lligat que ho va crear per ell mateix. No serà mai possible substituir-ho, per molt perfectes que siguin les gerretes de ceràmica que pugui crear una màquina sense consciència, sense emoció ni, en el fons, voluntat. 

La Rosa i el nom

 Miri, vull una rosa, però una rosa de veritat, no sé si m'entén.  No pas una d'aquestes inodores que si a més les haguéssim de tastar també serien insípides i, de tant estridents (sobretot aquestes de coloraines de fantasia groga o blava) les crec  en un cert sentit incolores i tot. Tampoc les vull que siguin transportades dels confins del món. Abans, molt abans que vostè nasqués, es transportaven espècies que tenien el mateix valor que el pes de l'or, en viatges transoceànics de mesos on més d'un vaixell havia naufragat i alguns supervivents se les havien de veure amb antigues tribus caníbals amb poques esperances de retornar. L'origen era una mesura del seu valor. Avui les roses, encara que no ens ho vulguin confessar, provenen de remots hivernacles de l'Amèrica llatina conreades de forma dubtosa (n'hauríem de dir inacceptable si ho poguéssim veure de prop), per inundar-nos amb carregaments portats amb avió les parades de Sant Jordi. Jo vull una rosa de sempre, una rosa com la que recordo que creixia d'una planta argegalosa que havia envaït quasi tot el badiu de la casa veïna on vaig créixer, aleshores abandonada per una velleta de qui ningú recorda el nom. Només en tinc una imatge fugaç de la seva figura arrupida i arrugada amb cabells blancs arrencant males herbes i que va desaparèixer. Oblit de l'oblit, la total desaparició quan jo ja no hi sigui perquè sóc potser el darrer que en té memòria. Com les roses roses que no vull oblidar Ni tan sols he sabut mai com es deia aquesta dona. O fins i tot que no sigui una imaginació de la meva infantesa. Tant és. El que sí que va ser real  eren les roses que poblaven la capçada d'aquell enorme roser que arribava a ajocar-se sobre el nostre pati. Eren roses, però roses roses, no sé si m'entén,  enormes com punys que s'esbatanaven, les sovintejaven enormes abellots zumzejant  i escampaven una penetrant olor que encara la sento i em transporta a un temps innocent i que creia pur. I s'assecaven al sol sense ningú que les podés, els pètals es marcien a poc a poc i es deixaven caure, alguns sobre el nostre empedrat. Si passava un vent esvalotat sembrava una petita catifa. Jo premia els pètals entre els dits i sentia el tacte avellutat i flairava l'olor d'una primavera que no havia de tenir fi. Finalment es despullaven del tot, la primavera s'adormia i pels volts de juny el roser deixava de florir i només quedava el fruit del roser com un petit munyó i la resta tot argelaga, tot punxes. Sí senyora, vull una rosa com aquella, que dibuixi un autèntic laberint i indiqui el camí amagat del seu cor, on els abellots embogits cauen per abeurar-s'hi. Si pogués atravessar el temps i caure-hi també de nou, recuperar aquells instants li ho agrairia. Si, ja ho sé, això no és possible. Però em sentiria content si pogués prémer-les per la tija, ben fort que se'm clavessin les punxes fins fer-me regalimar la sang entre els dits i les gotes caiguessin vermelles, com petites roses que naixin de nou sobre el terra. Un dolç dolor amb  una dolça olor. Que em facin sentir dolorosament viu de nou, oi que m'entén? No, no m'entén, ja ho veig.

Ilhas Quirimbas

  Fa una colla d'anys vaig viatjar a la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic i que fa frontera amb Tanzania. Avui dia seria impossible. La zona està governada pel desori, la inseguretat i la violència crònica provocada per la infiltració de moviments islamistes violents. Tot i que probablement només sigui una etiqueta per classificar una realitat que se'ns escapa. El fet és que aleshores  era un lloc pacífic però gens fàcil d'atènyer. Particularment un arxipièlag d'illes coral·lines que resegueixen la seva costa, les Illes Quirimbas. Allí s'hi van establir, per primera vegada, els Portuguesos. Després es van desplaçar més cap al Sud a Ilha de Moçambique i finalment a l'antiga Lourenço Marques, ara Maputo. Fa un parell d'anys vaig deixar escrit en aquest blog l'episodi abans d'embarcar-me. L'Illa principal, Ibo, no està a més d'un quilòmetre i alguns centenars de metres de la costa que la protegeix de l'onatge del mar obert. Recordo que quan vaig pujar a una barcassa plena de gent, tots locals però pels qui no aixecava cap curiosis. Era el capvespre i l'aigua calmosa reflectia el sol ponent, un taronja que no he tornat a veure mai més, com si naveguéssim sobre una bassa de mercuri. 

 El record de la llum particular de la costa del mar Índic africà encara  m'hi fa somniar, com si em transportés de cop una vella i pentrant olor que a voltes ens assalta inesperadament. Diuen que el sentit de l'olor està connectat amb les estructures més arcaiques del cervell i per això tenen aquesta poderosa capacitat d'evocació.  Ara tanco els ulls i sento el xiuxiueig insomne del vent marítim que no deixava d'assotar la costa, transportat des d'un oceà sempre abrandat, l'abeurador de tots els blaus. Un mar embravit i remogós, que estava condemnat a no trobar mai la calma. I al fons una vela llatina que es balancejava sense por. Qui s'hagi acostat a una costa oberta a l'Oceà Índic sap de què parlo. Només de deixar amarar els turmells a una platja oberta se sent una força vertiginosa, com si l'aigua volgués entrellaçar-los i xuclar-te cap a la seva profundiatat. En canvi, si hi entres amb una barca des d'un port segur, un cop allunyat de la costa té una estranya placidesa de bèstia adormida que balanceja suaument la barca. Això és degut a que les onades, a diferència del nostre mediteterrani, molt més humà, tenen una enorme longitud d'ona. Són petits tsunamis que es desdibuixen en la mar en amples valls i immensos pujols però que transporten una energia esparodindora quan arriben a la costa.  I la llum, la llum, encegadora, sense límits que s'expandeix en el cel i s'arremolina entre les palmeres.

 L'illa de Ibo és la més gran de les Quirimbes. Només queden els fonaments de les antigues cases dels portuguesos, que tot i així varen estar ocupades fins el segle XIX. El lloc més desolat, melangiós és un vell cementiri que vaig descobrir perseguint una particular espècie d'abellerol. Unes làpides coronades per volutes, menjades pel líquen recordaven el nom dels enterrats, tots abans de les acaballes del segle XIX, i proclamaven la saudade, un sentiment que només els portuguesos saben interpretar, per la petita i llunyana terra. Semblaria que aquest poble va voler desarrelar-se precisament per experimentar aquesta intensa melangia per les seves arrels petrificada en aquest vell i abandonat cementiri agitat pel vent i condemnat a desaparèixer. Però encara tenia més sorpreses aquest estrany racó. També hi havia una parcel·la amb làpides escrites en alfabet xinès, però datades dels anys 50 o 60 del segle XX. Em vaig informar i es tractava de pescadors xinesos, de l'època maoïsta, que venien a buscar holotúries per alimentar la peculiar demanda gastronòmica xinesa. I no pocs pescadors hi deixaven la pell, no sé si per la malària o per una mala descompressió en emergir de les fondàries. I encara hi ha una part del cementiri islàmic, només assenyalat per unes humils esteles que indicaven, indefectiblement, la Meca amb la mateixa intenció desarrelada que els morts portuguesos varen morir somniant amb Lisboa o Oporto. Quan soledat  i melangia regnava en aquell cementiri, en aquell vent que no havia cesat mai d'agitar les palmeres, en la llum que ho penetrava tot i el cel blavíssim i en la barca, la vela, que navegava persistent perduda en l'Oceà. 

Obro els ulls, i m'envaieix la recança que segurament no hi torni mai més, també atrapat en la meva particular saudade.