Una tarda a Llançà

Vam començar a caminar pel camí de ronda que va des de Llançà a el Port de la Selva. Un fragment de Costa Brava prou preservat, sense cap desastre urbanístic estrident i fins i tot amb fragments lliures de construccions que aclaparin el paisatge.  La llum de setembre era melosa, podria dir que  decadent, com el mateix regust dels fruits de la temporada. El raïm i les figues. Però el cel es va encapotar i va esvair aquests colors. En el primer revolt, després de la platja del cau del Llop (segur que hi havia viscut una colònia de foques monjo, qui ho diria), una senyora asseguda en un banc de fusta ens pregunta si falta gaire pel port de Llançà. Vesteix unes sabatilles d'espart, falda i mitges camisa senzilla, i aguanta unes bosses de paper amb les mans. El cabell tintat entre blau i negre li cau sobre un front arrugat i una cara entre cansada i una mica esbalaïda. Diria que una senyora que ve del mercat. Però ens explica que ha sortit va unes 3 o 4 hores del Port de la Selva. I que està cansada. Que els vuitanta-tres anys li pesen. "Quan era jove això ho feia com qui res, però ja no hi ha miracles". Calculem, entre la seva feixuguesa i els revolts enganyosos de la costa, que li deu quedar una hora ben bona. Ens ho agraeix i ens desitja bona caminada. I es queda allí sense cap gest de posar-se en camí de nou, mirant la mar que no deixa de respirar, sempre inquieta.  Començo a pensar com descriuré aquest paisatge. Que si les figues i el raïm penjant de les figueres i els pàmpols cansats i ja disposats a desfullar-se i adormir-se fins la propera primavera, tot aquest  anunci de  dolça decrepitud, el voltant de l'any i el temps que s'escola llànguidament. I la remor de la mar indiferent. Però el cel s'ennegreix i fins apareixen aquesta mena de bubons grisosos penjats del cel contornejats de llum. Com mugrons a punt de desprendre's. Però continuem camí enllà, esperant que si cau el xàfec ens podrem arrecerar en alguna de les galeries obertes dels xalets que voregen el camí de Ronda. No hi ha senyals de vida en cap. Un tro, i les Alberes es desdibuixen darrera una cortina d'aigua. Tenim el Port de la Selva a la vista, però ens enganya. Cal salvar tota la fondalada que dibuixa la Vall de la Santa Creu, la que baixa dels Monestir de Sant Pere de Rodes que si no t'hi fixes sembla un penyal més de tant mimetitzat com està amb la muntanya. Arribem a un fanal. El mar rugeix, com si s'hagués encomanat dels trons que encara ens cauen lluny. Cauen quatre gotes però no arrenca i veiem el cap de núvol que desprès d'esborrar el paisatge que enfila entre la mutanya i la frontera amb França s'endinsa dins del mar com si volgués morir-hi. I darrera seu, un arc de cel blau que permet veure perfectament el vent, potser tramuntana, que empeny els núvols cap el mar. Quasi imaginaria un déu eòlic amb les galtes inflades amagat darrera les Alberes. La tempesta s'endinsa mar endins amb rapidesa i passa davant els nostres ulls amb una sorprenent rapidesa fins plantar-se davant del Port de la Selva. Girem cua. Arribant al cau del Llop la terra està ben molla. Fins han nascut alguns pèlags al terra. La dona no hi és. I penso si l'haurà atrapat la pluja i li haurà desfet les bosses de paper.  En tot cas, nosaltres l'hem esquivada. I el mar continua remugant, indifernt mentre les Alberes, a la llum de la posta de sol i amarades per l'aigua llueixen sorprenentment.  

Tornem a Llançà, al centre de la vil·la. Una plaça aixoplugada sota un immens plataner (no he vist mai cap amb una capçada tant enorme) i penso què passarà el dia que se'ls mori.  Entre setmana, quan els turistes i visitants ja han desaparegut, en gran mesura, i dona a aquests pobles de la Costa Brava un aire una mica desolat. Estan preparats per acollir riuades de visitants i quan aquests desapareixen tenen un aire un xic fantasmagòric, d'abandonament. Ha quedat molt enrere quan la seva font de vida era la pesca i el cultiu d'oliveres i vinyes que s'enfilaven muntanya amunt. Encara es poden veure els bancals quasi verticals sobre les faldes de la Serra de Rodes i les Alberes. Potser algun dia reneixen i podrem cantar de nou el deliciós vers del Segarra i dins del cep, s'adorm la tarda.

Sirât

  És la darrera pel·lícula que he anat a veure, del jove director gallec Oliver Laxe i que ha estat guardonada pel premi del jurat en el darrer festival de Cannes. I que compta, com a única cara reconeixible, amb l'actuació de l'actor català Sergi López. Vaig entrar al cinema sense fer-me massa idees preconcebudes. I el cert és que la pel·lícula sorprèn, desconcerta i fins i tot descol·loca en un sentit agre del terme. No pas perquè sigui una mala pel·lícula. Tot el contrari, és tota una obra d'art profundament trasbalsadora. No deixa indiferent a ningú que la vegi. Una lectura potser superficial, com apunten algunes crítiques llegides a posteriori (que fins i tot tenen un to indignat), és que el director juga amb l'espectador tot fent-li una mala passada calculada traïnt totes les expectatives que en la primera meitat crea la cinta. Una road movie vital on tota una sèrie de personatges desarrelats (un pare i el seu fill menor d'edat buscant la filla gran i un grup de hippies-punks assidus a raves clandestines), inicien un viatge al·lucinat i al·lucinant cap a una esperable remissió que l'espectador espera amb candeletes. I lluny d'això, la pel·lícula sense prevenir-nos deriva cap a una mena de malson en un paisatge desèrtic hipnòtic que esdevé un personatge en sí mateix, abassegador i claustrofòbic (cal assenyalar el magnífic treball de fotografia). Tempta qualificar a l'Oliver Laxe de traïdor i pervers amb una plantofada cinematogràfica que deixa l'espectador esbalaït en la seva butaca quan ja havia empatitzat amb els personatges i els mateixos personatges (als que la majoria fa saltar literalment pels aires) esclafats en una realitat sòrdida fins l'extrem. Una broma de mal gust, diria algú. Tot i així, una lectura més ponderada de Sirât permet aprofundir-hi molt més. És de fet una al·legoria humana en un món desballestat i que s'està desfent, on uns personatges marginals dels que no sabem gaire res de com arriben on arriben, descobreixen que només es tenen a ells mateixos i els llaços d'afecte que esclaten quan ells mateixos desapareixen barranc avall o trepitjant una mina. Alguns dels joves els falten una cama o un braç, potser amb la pretensió de manifestar les mutilacions visibles i invisibles que tothom té. Per a mi, la pel·lícula queda sintetitzada en una escena en què el pare-que-busca-la-filla i pel camí perd el seu fill petit (Sergi López), es perd pel desert i queda llençat en la nit però tot i així els pseudo-punks-raves el van a buscar i el recullen d'entre un paisatge erm. Ell remuga, lapidàriament "aquí solo hay polvo". No troba salvació, però tot i així unes mans impensades l'han rescatat tot i que en pagaran un preu molt alt. Una metàfora d'un cert concepte d'humanitat, pròxim però més realista que la saga de Mad Max que el paisatge a vegades evoca. Per mi una descripció molt eficaç del que significa el desarrelament més absolut. Per això cal reconèixer-li tot el mèrit de trasbalsar i fer pensar, a més de la impecable factura tècnica. No cal buscar-li relat, que queda esbocinat a mitja pel·lícula, sinó meta-relat. El temps dirà si es tracta d'una peça excrable, un experiment fallit o una genitalitat encara incompresa. He llegit crítiques per tot i, com sempre, jo només jugo en el sentit literal a fer de crític cinematogràfic. 

Ara, no l'aconsello a ningú, si l'aneu a veure ho feu pel vostre propi compte. No vull responsabilitzar-me tot i que estaré encantat de comentar-ho un cop s'hagi comès aquesta imprudència. 

L'experiència de viatjar amb 3000 llibres a la butxaca

  El recent viatge a les illes Açores em va deixar un pregon desassossec al qual no sabia donar paraules. No és amb el viatge mateix, també el sento  quan aquests dies dono consells a "viatgers" que se'n van com a molt durant 15 dies a Tailàndia, Indonèsia, Colòmbia, Costa Rica...queda llunyana l'època en què viatjar era un esdeveniment vital, transformador i que acompanyava a un viatge també interior. Era necessàriament així si només per baixar d'un poble del Pirineu a Barcelona, com feien les velles trementinaires, ja s'esmerçava una setmana o més. En aquest sentit, hem derivat cap a la banalitat i hem confós viatjar amb transportar-se, com també hem confós informar amb comunicar i tot un llistat de metamorfosis semàntiques que descriuen molt bé el temps i espai que ens ha tocat viure.

 Ho explicaré amb una anècdota personal. Fa temps em van regalar un ebook que permet carregar llibres en format digital i llegir-los còmodament en una pantalla sense estridències, amb la lluminositat que donaria una lectura qualsevol. Deia el prospecte que em permetia carregar a la meva butxaca 3000 llibres i portar-los on volgués. Però quin sentit té tenir tota una biblioteca de 3000 llibres a la butxaca? Sobrepassa tota escala humana. No estem fets per tanta lectura ni que la llegíssim amb avidesa malaltissa. En els meus viatges en porto dos o tres i sempre m'acaben sobrant. No podem pretendre el que no som, tenim una psique adequada per unes escales temporals i espacials que no tenen perquè estar correlacionades amb els paràmetres físics d'aquestes dues dimensions, que limiten la capacitat d'assimilar no només informació (per posar un exemple), sinó comunicar-nos o convertir aquesta informació en un teixit connectat, narratiu, inteligible, comprensible i, sobretot, original que sí que respongui a la realitat subjectiva (l'única accessible) que és la que val.  

Afortunadament els bons llibres sempre ens venen al rescat, ni que sigui per posar paraules a aquests petits i insolents fantasmes, petits corcons que ens rosseguen per dins i si com temo és el meu cas, tinc una excessiva lucidesa per afectar-me per tota aquesta insensatesa però una mancança emocional per gestionar-la adequadament. Els fantasmes al final són això mateix, quan se'ls arriba a donar nom, se'ls "emparaula" seguint l'argot dels antropòlegs, s'esvaeixen. No perquè haguem canviat res, simplement ens podem explicar la realitat tal com la percebim i aleshores donar-li un sentit estructurat.

El llibre que m'està permetent donar nom a aquests fantasmes és de l'antropòleg Lluís Duch (també, i no és poc, monjo de Montserrat), i es titula Vida cotidiana y velocidad (Editorial Herder). La tesi, si és que l'estic entenent bé, és que els darrers dos-cents anys però de forma exageradament accelerada els darrers decennis, s'ha esdevingut una transformació de la percepció del temps i l'espai vital, aquell que de forma subjectiva habitem i que no té perquè estar coordinat amb les dimensions purament físiques. L'espai i el temps antropològic, que va donar lloc als calendaris arrelats en la realitat quotidiana, al compàs de les festes i tradicions, la contemplació litúrgica de la realitat donada com a garantida. Se li ha imprimit una velocitat que pot derivar en una deshumanització, en el sentit que no respon a la nostra naturalesa feta d'una recerca de sentit, expressada a través dels símbols on el llenguatge és el gran operador. L'acceleració i la velocitat creixent no permeten teixir una realitat comprensible, empesa pel desig de voler-ho tot, ara i aquí, fins i tot elevant-ho al nivell d'un dret i per tant una exigència. Evidentment, el llenguatge es fa ressò, és a dir, es modifica i per tant també redibuixa o posa nous límits al nostre món. Aquí és on pren sentit l'afirmació de Wittgensteien que "el meu llenguatge és el límit del meu món", i el que abans eren viatges interiors, descobertes, ara són només "experiències" que prenem com efímeres píndoles.

El contrast de tenir tota una biblioteca a la butxaca enfront de gaudir de la lectura física, directa, del paper imprès i acuradament editat ho exemplifica. També el fet de tenir quasi tota la música a l'abast d'un click amb Spotify o qualsevol mercaderia a través d'Amazon. També és un exemple que l'existència es redueixi a una concatenació d'aquestes  "experiències" on el centre és l'individu i res més. Per això em fa angúnia la gent corrent per la muntanya convertida en un mer escenari de la seva "experiència".  I el mot experiència ha envaït tots els àmbits, des de la visita a un museu, assistir a un dels centenars de concerts que proliferen durant l'estiu o, d'una forma més grotesca i global, les autèntiques migracions planetàries que provoquen els grans concerts de les estrelles musicals del moment, els elcipsis solars o acomplir am bun llistat de fites icòniques en un sentit reduccionista de la paraula: veure tots els ocells del món, pujar tots els tres-mil dels Pirieneus, o tots els vuit-mils, o córrer les maratons de les principals capitals mundials, veure el llistat d'obres d'art més populars...També és tot un símptoma, que ho sintetitza a la perfecció, la proliferació de tirolines a qualsevol punt del planeta que sigui un destí turístic. Les he vistes a Montenegro, Namíbia, les Açores, Brasil...sobre rius, boscos i muntanyes. Una experiència ràpida, veloç i fugaç abans no ens transportem a algun altre racó de món. 

És un fet en els viatges actuals que quasi tothom va a buscar la imatge popularitzada per les xarxes, de manera que fem fotos que han estat fetes milers de vegades abans i milers després, amb la diferència que si es tracta d'una selfie el protagonista anirà canviant.  I produeix una mena de sopa anònima on ens dissolem tots plegats, on res té un continuum narratiu, no hi ha rastre de particularitat i tot esdevé gris i anodí encara que estigui contemplant el paisatge més bonic del món. 

Perquè la mirada en profunditat, l'expriència transformadora exigeix un altre tempo i, sobretot, una actitud més d'acord amb la nostra pròpia naturalesa. Igual que no té sentit tenir 3000 llibres a la butxaca, tampoc ho té pretendre d'abraçar amb immediatesa totes les "experiències" que el món ens pot oferir amb la pretensió de convertir-nos en anònims consumidors de porqueria. 

Açores o l'experiència de viatjar

  He tornat de les illes Açores. No en faré un pangíric turístic. No li cal a aquest arxipèlag d'origen volcànic nascut enmig de l'Oceà. Fascinen per si soles les enormes forces tel·lúriques que van alçar per sobre les aigües aquesta plèiade d'illes. Vuit en total. I la bellesa que semblava esperar l'arribada del turisme de masses per ser admirada amb una repetició exhalada. Afortunadament, aquest turisme ha arribat prou tard a l'arxipèlag i amb prou saviesa per part dels que ho gestionen per no deixar que l'urbanisme sense escrúpols destrueixi l'encant d'aquestes illes, ni el seu paisatge. Per contra, la lloable cura que hi han posat dona a tots aquests bells paisatges (antigues calderes volcàniques que encara fumegen, escolades de lava, cons de basalt esampats arreu coberts d'una herba amorosa, cascades d'aigua que es precipiten al mar...), un cert aire repentinat. M'explicaré. Tot sembla tan ben cuidat i arreglat per aconduir els visitants que m'ha ressuscitat la mateixa sensació de quan vaig estar a la Ciutat Prohibida de Beijing. Estava tan restaurada i impol·luta que tenia més la impressió de passejar-me per una tramoia alçada per un rodatge cinematogràfic. Salvant les distàncies, és clar. La natura indòmita i imprevisible es deixa sentir arreu. Però en el cas de les açores fins i tot les vaques que mantenien els prats perfectes i separats per rengleres d'hortènsies opulentes, semblaven ben posades. Alguns cràters volcànics semblaven haver passat per les mans d'un gegantí perruquer. Poc feia pensar la violència que les havia creades. I els turistes circulen seguint amb precisió els quatre o cinc llocs emblemàtics per fer o fer-se, la mateixa foto que uns quants milers han fet abans i faran tot just després. Raconades que de cop atrauen una multitud a través de l'espurna d'una foto compartida en les xarxes socials.  No hi ha originalitat ni cap descobriment, només l'experiència personal perfectament transferible a través de les xarxes socials i comprimida amb estades en aquests llocs emblemàtics de només uns quants mintus. Tots viatjàvem amb els mateixos cotxes llogats, de les mateixes companyies, i tirant de booking i AirBnB. No suscita aquesta mena de viatjar cap contacte o intercanvi directe amb qui et lloga l'apartament. Uns codis, una calu preparada, unes instruccions enviades per correu electrònic. Té un cert aire fantasmagòric, encara que sigui molt eficient i pràctic. 

 De nou tiro de perspectiva històrica. No és difícil tenir-la, en tot cas. L'evolució del món, en termes socials, culturals i econòmics és tan accelerada que una dècada és suficient. La paraula "experiència" sintetitza molt bé la nova manera d'estar en el món. Es tracta d'acumular aquestes "experiències" en forma de llocs visitats o activitats dutes a terme, des de les més banals (llançar-se amb una tirolina per algun lloc emblemàtic), fins les més extremes (sobretot en termes monetaris): alçar-se durant cinc minuts per sobre de l'estratosfera, baixar a veure les restes del Titànic...I fins formes francament grotesques com la pràctica cada vegada més freqüent del "volunturisme". Empreses que organitzen un estada de voluntariat en qualsevol racó per sentir-se humanitari i realitzat. I que fan artificiosa tant l'activitat mateixa com l'actitud de les comunitats d'acollida.  Però aquesta paraula crossa ha envaït més enllà de l'àmbit del turisme, sigui de quina mena sigui. També s'utilitza per promocionar obres, millores, noves instal·lacions que tenen per objectiu explícit millorar "l'experiència" dels que hi transitin o utilitzin. Una vida adelerada que no pot aturar-se experiència rere experiència, sense estació final. Tot plegat deixa un tuf líquid i vidriós, una mena de desassossec metafísic que potser perpetua la recerca d'experiències com si en fóssim addictes. 

Tampoc penso que hagi de ser necessàriament així. Es pot visitar les Açores amb una mirada més profunda i contemplativa que vagi molt més enllà que una simple banalització del que és viatge. Ni tampoc pretenc blasmar aquest tipus de turisme. Democratitza allò que fa unes dècades era impossible i potser ens n'hem d'arreglar si, com és el cas de les Açores, ho acompanyen d'una cura escrupulosa del seu entorn. Però per no perdre un mínim sentit d'arrelament, em recomano rellegir els grans llibres de viatges, aquells que combinen la reflexió, el viatge interior i atènyer llocs no necessàriament remots per recuperar el sentit dels mots.

O no ser

 Fa un any un conegut va treure's la vida voluntàriament. I no parlo d'un cas d'eutanàsia o pertorbació mental, sinó d'una decisió preparada i executada amb sòbria eficàcia. I fins un punt teatral en el sentit més dramàtic del terme. Es va llençar a la via del tren amb el DNI a la butxaca de la camisa. No era prou proper per a que m'hagi estat un trauma. Tampoc tan llunyà com per a que no m'hagi afectat. Una afectació en termes de xoc emocional en el moment de saber, incrèdul, la notícia. Per sort, hi tinc la suficient distància poder pensar-ho, amb un any entremig, amb certa serenitat. Potser per satisfer la  necessitat  d'explicar-m'ho, satisfer el desig de sentit, trobar-hi una lògica  a l'acte més extrem que  l'ús de la llibertat ens permet: suïcidar-se amb plena consciència.

Amb aquest impuls, vaig engrapat un llibretó a la biblioteca (O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi, Edicions de la ela geminada). Un recull d'assajos sobre el tema des de Plató fins Albert Camus passant per Nietzstche i d'altres pensadors menys coneguts. Me n'adono que en tots els llibres que em cauen a les mans, busco sempre de forma inconscient alguna llum, una esquerda en la realitat. Però en aquest cas sabia el que cercava. Alguns d'aquests pensadorso consideren el suïcidi des de la perspectiva asèptica del bé comú de la societat o la polis (Plató, Aristòtil) i l'imperatiu morals (Kant) , d'altres com una expressió i fins i tot un dret basat en la llibertat inalienable i altres, com Sant Agustí, el repudien amb una perspectiva cristiana. La vida com a do inalienable que no ens és permès de fer-ne qualsevol cosa.  D'altres, com Durkheim, simplement delimiten el concepte. I un tal Landsberg  (no el coneixia) hi busca explicacions freudianes com un gest dirigit al retorn de l'inacció primigènia, l'estat fetal d'abandó i protecció absoluta.  A ningú li falta el seu petit o gran bocí de raó però cap m'ha satisfet. Albert Camus va emetre la coneguda sentència que no hi ha altre problema filosòfic que el suïcidi. Prenia el tema del suïcidi com excusa per plantejar la qüestió de si el fet que la vida no tingués sentit (com ell afirmava) equivalia a justificar el suïcidi. Però passava de puntetes el drama personal que significa una tal acció i obviava el fet que els suïcides no tenen en compte aquestes disgressions. Ni les de Plató, Aristòtil, ni Kant. 

Res  consola completament  del fet que algú de forma metòdica, conscient i deliberada  decideixi "no ser". Aquest petit i humil lapse de vida és l'únic que realment tenim i se'ns escorre de les mans sense que hi poguem fer gaire res.  Per això, als que ens hi quedem arrapats, un fet així ens produeix una desagradable sensació d'abandonament, un pregon vertigen.  Desconeixem el cúmul de ferides, segurament molt pretèrites, que li hi han empès. Allò inquietant és que aquest conúndrum de circumstàncies no és estrany entre els suïcides. I més inquietant és l'hermetisme que precedeix aquest acte, com si formés part del drama la incapacitat de vertebrar, verbalitzar o connectar amb l'origen íntim d'aquests actes tan extrems i comunicar-ho a algú altre.

Pels que ens quedem amb un pam de nas metafísic,  qui l'encerta  és el Miquel Martí i Pol quan va escriure que morir no és morir-se, sinó que es mori algú estimat, encara que repeteixo que per fortuna meva no m'era ni un amic íntim ni familiar proper. Però sí que ressona el vers, d'una forma atroç, diria que salvatge, pels més propers. I molt més si com en aquest cas que tenia parella i  fills. Se'ls ha manllevat un tros irreparable  de la forma més inexplicable possible. Ha produït tot un seguit de petites morts. Això encara subratlla més el terrible interrogant sobre el dolor moral extrem que pot patir algú per arribar a atropellar amb un tal acte la vida dels qui li són més estimats, i més l'estimen. Resulta esborronador, però tampoc és rar. 

 Els que saben del tema parlen d'un denominador comú en forma  de profunda desesperança davant d'una situació per la qual no es veu sortida fins el punt que fa desitjable la mort quan ja hem esgotat tota capacitat de resistència.  Sento una barreja de comprensió i fins i tot d'empatia, en uns fets on això sembla impossible. També em val la idea del desarrelament radical, quan tot allò en què un hom creia, havia estimat o s'hi sentia abrigat resulta dolorós, amarg i contradictori. La traïció més íntima que ens envia a una cambra fosca sense sortida. Crec entendre aquest terrible sentiment. Però sovint, com en aquest cas, no sabem donar nom i cognoms a la raó concreta de tanta desesperança, d'aquest desarrelament. 

 Hi dono voltes sense arribar a cap conclusió. Ha de ser un motiu molt gros i pregon que hagi induït a fer una cosa així. Ningú és original en aquests termes, només ho som en el sentit que els nostres conflictes i drames, per molt comuns que siguin, són sempre nostres i ben nostres i roman sempre un marge per la incomprensió.  Se m'acut que hi ha factors culturals que expliquen la divergència d'aquest acte segons els països. Per exemple,  a l'Àfrica sub-Sahariana això de treure's la vida és un fet estranyíssim. Són intrínsecament vitals i les fronteres entre el més enllà i el més ençà son poroses, com si fossin una mateixa dimensió que esborra el mateix sentit de llevar-se la vida.  A més, els llaços comunitaris massa estrets per a que algú es plantegi trencar-los per sí sol de forma tan radical. Per això no té cabuda aquest concepte. I he estat testimoni de situacions on mostren una resiliència astorant. Potser n'hem d'aprendre molt.

Algú va dir que un suïcida és una persona covarda davant la vida i valenta davant la mort. No hi estic massa d'acord. No em satisfà tampoc. No imagino ningú amb aquesta actitud per molt coratjós que ens sembli el moment de plantar-se davant un tren en marxa. Més aviat em sembla una fugida desesperada, mai millor dit. Com molt bé diu un dels pensadors inclosos en el llibre "O no ser" i que em dona una certa llum en aquest cas, en el fons el suïcidi és una afirmació radical de la vida, un desig embogit de tenir-la plena i la terrible fatalitat de no poder-la fer realitat, o en intentar abraçar-la però aquesta esdevé insofriblement dolorosa. Per tant al final es tracta de vitalistes sense mesura, potser com va dir un bon amic meu, amb massa lucidesa per adonar-se de la insensatesa que sovint amaga la realitat i pocs recursos per poder superar-la (o conviure-hi). Un còctel malèfic que també arribo a copsar. Ícars que volen volar ben amunt però el Sol de la realitat els desfà l'entramat de plomes. 

Després de l'astorament que provoca un fet així, sobrevé una mena d'absurd enuig per la persona, per la bufetada que ens ha fet a tots plegats. Quasi tindria ganes de renyar-lo severament, si això fos possible. Però poc després el substitueix  un altre sentiment, d'entrada més racional. I és de preguntar-se (i pot arribar a ser un pensament obsessiu), si hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç. Potser donar lloc a una conversa, ser atent en el moment oportú, estar més al cas de la persona o fins i tot creure que alguna acció meva ho va desencadenar tot derivant cap a un insuportable sentiment de culpabilitat.  No pot ser aquest el meu cas, el veia puntualment. Però sí que en una altra ocasió vaig tenir aquests pensaments d'una persona que només vaig tractar  una vegada però que sé de l'infern per on va passar, ja massa tard, la certesa que ho havia desencadenat tot. I encara tinc la certesa que si hagués tingut l'oportunitat (era improbable, però), l'hauria pogut tornar cap al costat de la llum i la vida. Potser només són imaginacions meves. El fet, i és allò realment dolós, és que els morts són muts, no parlen, i s'enduen amb ells el que eren o el que podrien haver dit i explicat. I el silenci que deixa un suïcida darrera seu és el més sorollós que es pugui imaginar. Tant que a vegades ni ens atrevim a parlar-ne. Només ens queda compartir-ho amb sinceritat i honestament entre els supervivents (així se'n diuen als que se'ls n'ha anat algú en aquestes circumstàncies). I estar atents al nostre voltant, que la nostra mà estigui i es percebi sempre estesa per aquells que, equivocadament, no veuen cap sortida. 

Ilha do Corvo

 L'Illa de Corvo és la més remota i petita de l'arxipèlag de les Açores. Un grapat d'illes volcàniques que fins fa ben poc només associava a un famós i persistent anticicló i a una infame reunió per desencadenar una guerra infausta, injusta i, sobretot, basada en una reconeguda falsedat. Ambdues referències denoten una certa edat, perquè ja hi ha generacions de joves adults pels qui el famós anticicló ha desaparegut del seu imaginari i  no havien nascut encara quan la segona guerra de l'Iraq. Deixem-ho estar. Però la descoberta de Corvo i en general d'algunes illes de les Açores sí que és un fet ben recent per a mi. 

Corvo és quasi un illot. Vist des de la veïna illa de Flores, té la part cimera roma típica d'un volcà que fa fàcil imaginar el monstre que amaga sota les aigües i del qual només surt la testa. Posem com si el mont Fuji estigués anegat i sense cirerers florits i amb un persistent núvol que la vetlla. Els pendents però, estan retallats per l'erosió persistent del mar excepte per la part frontal que correspon a una tardana escolada de lava que va crear una somera planura, una llengua de basalt, i l'únic lloc on es pot aixoplugar-s'hi una assentament, l'actual Vila do Corvo on viuen aglomerats en una espès dèdal uns cinc-cens habitants arrecerats al voltant d'un humil port (un dic i poca cosa més). No hi ha lloc per més, excepte quan van decidir plantar una pista d'aterratge que va sepultar un reguitzell d'horts que alimentaven una comunitat que fins fa poques dècades era aïllada, autosuficient i amb una consciència de respectar l'exigu entorn del qual depenien. Els anava la supervivència. Els primers ambientalistes es fan dir, tot i que això és una característica genèrica de totes les antigues formes de vida que genèricament anomenem indígenes. 

De Corvo també se'n pot fer una lectura com si fos un resum sintètic de l'esdevenir humà. Els primers pobladors hi van arribar cap a la segona meitat dels segle XV de la mà dels portuguesos. Eren esclaus africans llençats, literalment, pels seus patrons en aquell ermot obert als quatre vents sense possibilitats d'escapar-ne (els van deixar sense embarcacions a propòsit), per a que anessin trencant la terra i la fessin d'alguna manera productiva. No ha quedat cap registre d'aquells primers anònims pobladors, però resulta torbador el desarrelament sense compassió al qual els van sotmetre, arrencats de l'Àfrica tropical i deixats en un illot erm i feréstec de l'Atlàntic Nord. Costa imaginar com va ser la seva vida. Els seus ossos deuen reposar sota alguna roca volcànica esperant, debades, que algú els doni un nom. 

 Després van establir-se els colons europeus i van desenvolupar una petita societat amb uns forts vincles comunitaris per poder subsistir, basat en l'ajuda mútua, un sentit solidari i adaptacions particulars com una estructura de la vila en forma de dèdal que els protegia de les incursions dels pirates. La mateixa visió del poble dona aquesta impressió d'aixopluc amb ell mateix. A poc a poc, com en la resta de les Açores però aquí en petita escala, van anar afaiçonant les terres i el relleu fins fer de tota l'illa un immens prat on pasten les vaques (actualment dues per cada habitant) que han convertit tota l'illa on el pendent ho permet en prats esquarterats per murs de pedra basàltica, excepte les parts més accidentades, la que mira a occident, que és un espadat que baixa del cràter, la caldeira, a pic uns cinc-cents metres sobre el mar. És el costat més exposat als meteors, el vent i les onades, que es menja l'illa per completar algun dia el seu cicle geològic (desaparèixer i sedimentar-se sota el mar). De fet, si es mira per sobre l'illa es veu clarament que la caldera està situada asimètricament i ja mig esfondrada per l'est i que possiblement un terç de l'antiga illa ha desaparegut ja sota l'aigua en el costat oposat del poble. Des de les erupcions primigènies han transcorregut uns 400.000 anys, passant pel col·lapse de la caldera que es va empassar dos-cents metres d'alçada de l'antic volcà fins els darrers estertors volcànics que van crear la faixa (la fâja en portuguès) on està plantat el poble i més tard la pista d'aterratge que va trencar definitivament amb l'aïllament atàvic dels corvorenses. 

Corvo és una metàfora perfecte del procés de creació que passa per l'emissió ingent de foc i terres, la creació in extremis de les condicions imprescindibles per a que els humans s'hi assentin, l'adaptació i finalment el procés lent però ja visible i ineluctable de destrucció que portarà un dia a la desaparició de tot plegat.Tota aquesta energia alliberada durant mil·lenis per crear les exímies condicions per a que es doni  la petita i efímera història, en escala gegològica, de la població de Corvo. Un físic parlaria en termes de la necessària entropia que cal produir per crear algun tipus d'ordre natural i humà. 

I mentrestant, Corvo ha encetat un capítol encara més efímer de la seva existència amb l'arribada del turisme. Són corrues regulars de visitants que arriben en llanxes des de la germana gran, Flores, per unes poques hores que els permeten, via taxi, accedir a l'esplèndida caldeira que corona l'illa i repetir milers de vegades la mateixa foto penjada en les xarxes socials, si tenen la sort d'encertar un dia sense núvols ni boira. I Corvo mateix, no ha crescut perquè no li és possible i manté l'antiga fesomia però amb tot un petit món que ja no està condicionat per la subsistència. Té a petita escala tots els equipaments dignes d'una població més gran amb una envejable ratio per càpita: centre de salut, un poliesportiu, una deliciosa fleca, alguns mercats, un centre de bombers, escola primària i secundària amb una proporció de tres alumnes per professor incentivats per acceptar aquest destí, una residència de gent gran. Un petit i pròsper mirall de les nostres ciutats convenientment subvencionat per a que no es marceixi com molts pobles del nostre Pirineu i que fa temptador de viure-hi. I és un atractiu pol pels ornitólegs per observar espècies oceàniques i ocells divagants d'Amèrica, empesos per les borrasques de l'Atlàntic Nord en temps de migració.

 Un local a qui li hem comprat un rar formatge que només es produeix ací es queixa que aquest turisme no els porta diners, que és d'anada i tornada per unes hores però no fa quasi cap despesa en forma de pernoctacions, menjars, compra de productes. Els veuen com passavolants que venen a enlluernar-se unes hores. Ingènuament crec estar parlant amb un Corvorense genuí quan em parla que viatja amb facilitat i freqüència al continent. I penso, atesa la nostra experiència, si sap què s'hi juga amb aquest desig d'una Corvo turísticament pròspera i si no és millor que provi de conservar el sentit de la humil subsistència i solidaritat que va permetre als seus avantpassats arrelar-se, en tots els sentits, en aquest tros de terra perdut en l'oceà. Un món que temo que desapareix i quedarà aviat, si no ho ha fet ja, fora de l'abast dels etnògrafs. Una lliçó que potser podríem posar a escala global. Que no sigui que la fi de tot plegat no vingui d'un sobtat despertar del volcà i l'apocalipsi prengui una forma més subtil però insidiosa del que ens pensem.

Mentrestant, la mar i el vent continuen esgarrapant, sense aturador, l'Illa de Corvo encara que quan li toqui a la fâja de ben segur no quedarà ja ningú per ser-ne testimoni. I fins s'acabi empassant els oblidats ossos dels africans que van poblar l'illa. 

o

Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor.