O no ser

 Fa un any un conegut va treure's la vida voluntàriament. I no parlo d'un cas d'eutanàsia o pertorbació mental, sinó d'una decisió preparada i executada amb sòbria eficàcia. I fins un punt teatral en el sentit més dramàtic del terme. Es va llençar a la via del tren amb el DNI a la butxaca de la camisa per a facilitar la seva identificació. No era prou proper per a que m'hagi estat un trauma. Tampoc tan llunyà com per a que no m'hagi trasbalsat. Una afectació en termes de xoc emocional en el moment de saber, incrèdul, la notícia. Per sort, hi tinc la suficient distància poder pensar-ho, amb un any entremig, amb certa serenitat. Potser per satisfer la  necessitat  d'explicar allò inexplicable, satisfer el desig de sentit, trobar-hi una lògica  a l'acte més extrem que  l'ús de la llibertat ens permet: suïcidar-se amb plena consciència.

Amb aquest impuls, vaig engrapat un llibretó a la biblioteca (O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi, Edicions de la ela geminada). Un recull d'assajos sobre el tema des de Plató fins Albert Camus passant per Nietzstche i d'altres pensadors menys coneguts.  Uns ho consideren des de la perspectiva asèptica del bé comú de la societat o la polis (Plató, Aristòtil) i l'imperatiu morals (Kant) , d'altres com una expressió i fins i tot un dret basat en la llibertat inalienable i altres, com Sant Agustí, el repudien amb una perspectiva cristiana. La vida com a do inalienable que no ens és permès de fer-ne qualsevol cosa.  D'altres, com Durkheim, simplement delimiten el concepte. I un tal Landsberg  (no el coneixia) hi busca explicacions freudianes com un gest dirigit al retorn de l'inacció primigènia, l'estat fetal d'abandó i protecció absoluta.  A ningú li falta el seu petit o gran bocí de raó però cap m'ha satisfet. Albert Camus va emetre la coneguda sentència que no hi ha altre problema filosòfic que el suïcidi. Prenia el tema del suïcidi com excusa per plantejar la qüestió de si el fet que la vida no tingués sentit (com ell afirmava) equivalia a justificar el suïcidi. Però passava de puntetes el drama personal que significa una tal acció i obviava el fet que els suïcides no tenen en compte aquestes disgressions. Ni les de Plató, Aristòtil, ni Kant. 

Res  consola completament  del fet que algú de forma metòdica, conscient i deliberada  decideixi "no ser". Aquest petit i humil lapse de vida és l'únic que realment tenim i se'ns escorre de les mans sense que hi poguem fer gaire res.  Per això, als que ens hi quedem arrapats, un fet així ens produeix una desagradable sensació d'abandonament, un pregon vertigen. Com si ens hagués assenyalat sense pudor un abisme.  I és especialment punyent quan no deixa cap explicació, ni tan sols pistes del perquè d'aquesta decisió. I, encara pitjor, no semblava tenir-ne cap motiu. Tenia una vida, aparentment, plena i molt activa. Però segur que desconeixem el cúmul de ferides, segurament molt pretèrites, que li hi han empès. Allò inquietant és que aquest conúndrum de circumstàncies no és estrany entre els suïcides. I més inquietant és l'hermetisme que precedeix aquest acte, com si formés part del drama la incapacitat de vertebrar, verbalitzar o connectar amb l'origen íntim d'aquests actes tan extrems.

Baixant al terreny dels sentiments dels que ens quedem amb un pam de nas metafísic,  qui l'encerta  és el Miquel Martí i Pol quan va escriure que morir no és morir-se, sinó que es mori algú estimat, encara que repeteixo que per fortuna meva no m'era ni un amic íntim ni familiar proper. Però sí que ressona el vers, d'una forma atroç, diria que salvatge, pels més propers. I molt més si com en aquest cas que tenia parella i  fills. Se'ls ha manllevat un tros irreparable  de la forma més inexplicable possible. Ha produït tot un seguit de petites morts. Això encara subratlla més el terrible interrogant sobre el dolor moral extrem que pot patir algú per arribar a atropellar amb un tal acte la vida dels qui li són més estimats, i més l'estimen. Resulta esborronador, però tampoc és rar. 

 Els que saben del tema parlen d'un denominador comú en forma  de profunda desesperança davant d'una situació per la qual no es veu sortida fins el punt que fa desitjable la mort quan ja hem esgotat tota capacitat de resistència.  Sento una barreja de comprensió i fins i tot d'empatia, en uns fets on això sembla impossible. També em val la idea del desarrelament radical, quan tot allò en què un hom creia, havia estimat o s'hi sentia abrigat resulta dolorós, amarg i contradictori. La traïció més íntima que ens envia a una cambra fosca sense sortida. Crec entendre aquest terrible sentiment. Però sovint, com en aquest cas, no sabem donar nom i cognoms a la raó concreta de tanta desesperança, d'aquest desarrelament. 

 Hi dono voltes sense arribar a cap conclusió. Ha de ser un motiu molt gros i pregon que hagi induït a fer una cosa així. Ningú és original en aquests termes, només ho som en el sentit que els nostres conflictes i drames, per molt comuns que siguin, són sempre nostres i ben nostres i roman sempre un marge per la incomprensió.  Se m'acut que hi ha factors culturals que expliquen la divergència d'aquest acte segons els països. Per exemple,  a l'Àfrica sub-Sahariana això de treure's la vida és un fet estranyíssim. Són intrínsecament vitals i les fronteres entre el més enllà i el més ençà son poroses, com si fossin una mateixa dimensió que esborra el mateix sentit de llevar-se la vida.  A més, els llaços comunitaris massa estrets per a que algú es plantegi trencar-los per sí sol de forma tan radical. Per això no té cabuda aquest concepte. I he estat testimoni de situacions on mostren una resiliència astorant. Potser n'hem d'aprendre molt.

Algú va dir que un suïcida és una persona covarda davant la vida i valenta davant la mort. No hi estic massa d'acord. No em satisfà tampoc. No imagino ningú amb aquesta actitud per molt coratjós que ens sembli el moment de plantar-se davant un tren en marxa. Més aviat em sembla una fugida desesperada, mai millor dit. Com molt bé diu un dels pensadors del llibre "O no ser" i que em dona una certa llum en aquest cas, en el fons el suïcidi és una afirmació radical de la vida, un desig embogit de tenir-la plena i la terrible fatalitat de no poder-la fer realitat, o en intentar abraçar-la però aquesta esdevé insofriblement dolorosa. Per tant al final es tracta de vitalistes sense mesura, potser com va dir un bon amic meu, amb massa lucidesa per adonar-se de la insensatesa que sovint amaga la realitat i pocs recursos per poder superar-la (o conviure-hi). Un còctel malèfic que també arribo a copsar. Ícars que volen volar ben amunt però el Sol de la realitat els desfà l'entramat de plomes. 

Després de l'astorament que provoca un fet així, sobrevé una mena d'absurd enuig per la persona, per la bufetada que ens ha fet a tots plegats. Quasi tindria ganes de renyar-lo severament, si això fos possible. Però poc després el substitueix  un altre sentiment, d'entrada més racional. I és de preguntar-se (i pot arribar a ser un pensament obsessiu), si hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç. Potser donar lloc a una conversa, ser atent en el moment oportú, estar més al cas de la persona o fins i tot creure que alguna acció meva ho va desencadenar tot derivant cap a un insuportable sentiment de culpabilitat.  No pot ser aquest el meu cas, el veia puntualment. Però sí que en una altra ocasió vaig tenir aquests pensaments d'una persona que només vaig tractar  una vegada però que sé de l'infern per on va passar, ja massa tard, la certesa que ho havia desencadenat tot. I encara tinc la certesa que si hagués tingut l'oportunitat (era improbable, però), l'hauria pogut tornar cap al costat de la llum i la vida. Potser només són imaginacions meves. El fet, i és allò realment dolós, és que els morts són muts, no parlen, i s'enduen amb ells el que eren o el que podrien haver dit i explicat. I el silenci que deixa un suïcida darrera seu és el més sorollós que es pugui imaginar. Tant que a vegades ni ens atrevim a parlar-ne. Només ens queda compartir-ho amb sinceritat i honestament entre els supervivents (així se'n diuen als que se'ls n'ha anat algú en aquestes circumstàncies). I estar atents al nostre voltant, que la nostra mà estigui i es percebi sempre estesa per aquells que, equivocadament, no veuen cap sortida.