Nosy Komba

  Nosy, com bé saben els que han llegit la darrera entrada (quasi ningú, de fet), vol dir illa en malgaix. I Komba vol dir “Lemur”, així doncs aquesta vegada es tracta de “L’Illa dels Lemurs”. Un considerable illot que es troba a mig camí entre Nosy-Be (l’Illa Gran) i la terra ferma. Més abrupte que Nosy-Be però també d’origen volcànic. A Nosy Be alguns cons molt desgastats i les formacions lacustres delaten  l’origen plutònic de les illes. Deu ser una activitat a molt antiga. En canvi Nosy-Komba deu tractar-se d’un a extinc volcà però molt més novell que la seva germana gran. Des de Nosy-Be es veu perfectament la seva forma truncada però coberta per una espessa boscúria on campen en abundància uns dels animals més particulars del món i el segell que a tothom li ve al cap quan s’imagina Madagascar, els lemurs. Hi faig estada només un dia, de camí cap a Ambanja, el districte costaner. Una barca, vint minuts per una badia somera i desembarco d'un salt en marea baixa en una platja tal com l’imaginaríem en una postal paradisíaca. L'atenyo després de xipollejar unes passes. Cau un Sol que trepana el crani, però passo la tarda primer vagarejant per la vora del mar, contemplant la placidesa irreal d’aquesta raconada, buscant conquilles, perdent la mirada una mica per tot. Badant. 

Hi passo la nit en un bungalow senzill. Sento una remor sobre la teulada. És un lemur que s’hi passeja. Se’m fa estrany, però aquí campen per tot arreu. Allò que ens sembla extraordinari esdevé normal.  Deixo passar la nit. Em vull llevar d’hora per contemplar com s’alça el dia. Aixi doncs  a les cinc del matí estic  dempeus. A peu de platja de nou, però ara la marea està en el seu zenit. La claror esmorteïda estripa ja uns núvols penjats en l’horitzó. A mesura que s’encenen s’alça una dolça marinada que fa frisar la superfície del mar. El que eren roques aïllades en la sorra són ara esculls entre els quals pot passar una barca. I l’aigua xipollejant sembla que amenaci d’engolir  tota la platja. Jo m’assec arrecerat per una palmera i em deixo bressolar per el vent, fresc, agradable. L’albada sembla quasi olorosa. Es veuen ja els tons rosats de l’Aurora i els primers núvols s’encenen. Apareixen unes barques de vela llatina, triangles de roba que passegen mar endins i es mouen ràpidament, però de forma molt perceptible. No hi ha aquí la trampa del motor i la combustió. Juguen amb el vent i es deixen endur silencioses com uns elements més del paisatge. Faig fotos, una darrera l’altre. Comença a creuar algun vianant per la platja que m'ignora i es perd per roquissar que separa del següent revolt. Primer com ombres, després ben visibles. La falda d'una dona amb estampats acolorits voleia, camina parsimoniosa i sosté amb una mà un gran cabàs. Indiferent al eque per mi és un espectacle tant quotidià com fascinant, la sortida del sol escortada per les veles de les barques que apareixen com punts mar enllà, es perfilen, s’acosten i passen de llarg només bressolades per la remor del vent que pentina les palmeres. Finalment surt tota l’esfera solar, rosada, roja, acarabassada fins fondre's en el color groc que fa apartar la mirada, enlluernador, que marca, ara sí, l’inici del dia. 

Me n’adono que a la càmera no hi tenia la targeta digital. No he fet cap foto, de fet.  Penso que l’aparicio de les càmeres digitals va desvirtuar l’exercici de contemplació que obligava quan només eren analògiques i calia comptar amb els dits de la mà les fotos que realitzàvem. Ara potser s’ha convertit en un gest desesperat per retenir-ho tot, que res s’escapi, però paradoxalment tot s’acaba escolant amb més facilitat. Perquè deixem de parar-hi autèntica atenció. Aixi que no em sap greu, diuen que allò que recordem és només el rastre que deixa quan passa l’oblit. Deixo doncs escapar aquest paisatge i que es fongui en la meva memòria sense cap recança. Així que poso de nou la foto presa de la posta de sol a Nosy Be. 

Nosy Be

  Pujo a l'avió que  enllaça Addis-Abeba amb Nosy-Be. Nosy vol dir illa en malgaix. I el sufix Be significa "gran". Així doncs es tracta de la "Gran Illa" que es troba al Nord de Madagascar. Gran en comparació amb els petits illots que té al voltant, no pas amb la immensitat de la "Grande Île", Madagascar mateix, tal com l'anomenaven els colonitzadors francesos. En l'avió crida l'atenció que més de la meitat del passatge són homes entrats en la maduresa diguem que avançada. I que viatgen sols. Nosy-Be és coneguda com un destí de turisme sexual, en alguns aspectes no sé si dir-ne sexo-afectiu. I el perfil dels meus acompanyants respon a aquestes persones, solitàries segurament, que busquen allò que difícilment trobarien a Europa: un poc de companyia física, afectivitat i, evidentment, sexe amb jovenetes per les quals és un premi percaçar-ne algun. Evidentment, tot pot derivar a la perversió més absoluta i incloure autèntics pedòfils malgrat els esforços locals per eradicar aquesta xacra. La pobresa és mare de diferents misèries, i entre aquestes el que alguns diuen la monetització del cos simplement per sobreviure. Fins al punt que no és estrany que les mateixes famílies motivin les seves filles per entrar en aquesta mena de pseudo-prostitució o sovint franca prostitució que pot representar una benedicció en forma d'ingressos. No sé fins a quin punt els meus acompanyants (no vull fer un prejudici general), entren en aquest joc pervers i fins a quin nivell de perversió. O si s'enganyen o es justifiquen creient-se que fan una acció que fins i tot pot confondre's amb la caritat. Però també me n'adono, no sense cert avergonyiment, que algú altre del passatge pot estar fent les mateixes reflexions sobre mi. Com algunes vegades dic, no temo el judici, sinó el prejudici. I tot plegat em sembla massa sospitós i fins em pot despertar una certa commiseració pensar en les amargues solituds, les frustracions que aquests homes arrosseguen i busquen assedegar. Nosy-Be és això, a més d'una magnífica illa tropical, un destí turístic internacional governat per una agradable temperatura i només hostil quan un cicló l'ateny durant la temporada dels huracans en l'hemisferi sud (entre Novembre i Febrer). 

 Quan arribo a l'illa, un petit aeroport que rep,però, cada dia, un cert nombre de vols internacionals, m'acondueixo en un taxi atrotinat, sense cinturó de seguretat i amb el vidre frontal esquerdat al meu allotjament. En arribar-hi m'envaeix la sensació que la fortuna, encara que a voltes no m'ho cregui, no deixa de somriure'm. Un petit local amb un apartament i un terreny amb unes cabanes fetes d'entreteixit de palmes que s'aboquen, alçats sobre un petit altiplà, sobre un magnífic manglar que al fons limita amb el mar (ara amb marea alta). Hi arribo just en l'instant de la posta de sol. Les llums de l'oceà Índic que feia ja un temps que no respirava. No hi ha atmosfera comparable, els colors aquí em semblen irrepetibles. Només es pot donar aquí una posta tant melangiosa, solemne, magnífica, darrera l'oceà somer i només una barca de vela que s'extingeix amb la foscor de l'aigua quan la nit avança. M'oblido de la misèria que pot amagar aquesta contrada. El Sol surt i es pon indiferent sobre tothom. A vegades és aquesta estranya indiferència de la natura que em dona una certa serenor. Encara que demà, pel matí, m'aixecaré amb aquesta íntima rancor, la irressoluble paradoxa que el paradís i l'infern acaben per tocar-se i fins i tot es poden confondre. 

Una tarda a Llançà

Vam començar a caminar pel camí de ronda que va des de Llançà a el Port de la Selva. Un fragment de Costa Brava prou preservat, sense cap desastre urbanístic estrident i fins i tot amb fragments lliures de construccions que aclaparin el paisatge.  La llum de setembre era melosa, podria dir que  decadent, com el mateix regust dels fruits de la temporada. El raïm i les figues. Però el cel es va encapotar i va esvair aquests colors. En el primer revolt, després de la platja del cau del Llop (segur que hi havia viscut una colònia de foques monjo, qui ho diria), una senyora asseguda en un banc de fusta ens pregunta si falta gaire pel port de Llançà. Vesteix unes sabatilles d'espart, falda i mitges camisa senzilla, i aguanta unes bosses de paper amb les mans. El cabell tintat entre blau i negre li cau sobre un front arrugat i una cara entre cansada i una mica esbalaïda. Diria que una senyora que ve del mercat. Però ens explica que ha sortit va unes 3 o 4 hores del Port de la Selva. I que està cansada. Que els vuitanta-tres anys li pesen. "Quan era jove això ho feia com qui res, però ja no hi ha miracles". Calculem, entre la seva feixuguesa i els revolts enganyosos de la costa, que li deu quedar una hora ben bona. Ens ho agraeix i ens desitja bona caminada. I es queda allí sense cap gest de posar-se en camí de nou, mirant la mar que no deixa de respirar, sempre inquieta.  Començo a pensar com descriuré aquest paisatge. Que si les figues i el raïm penjant de les figueres i els pàmpols cansats i ja disposats a desfullar-se i adormir-se fins la propera primavera, tot aquest  anunci de  dolça decrepitud, el voltant de l'any i el temps que s'escola llànguidament. I la remor de la mar indiferent. Però el cel s'ennegreix i fins apareixen aquesta mena de bubons grisosos penjats del cel contornejats de llum. Com mugrons a punt de desprendre's. Però continuem camí enllà, esperant que si cau el xàfec ens podrem arrecerar en alguna de les galeries obertes dels xalets que voregen el camí de Ronda. No hi ha senyals de vida en cap. Un tro, i les Alberes es desdibuixen darrera una cortina d'aigua. Tenim el Port de la Selva a la vista, però ens enganya. Cal salvar tota la fondalada que dibuixa la Vall de la Santa Creu, la que baixa dels Monestir de Sant Pere de Rodes que si no t'hi fixes sembla un penyal més de tant mimetitzat com està amb la muntanya. Arribem a un fanal. El mar rugeix, com si s'hagués encomanat dels trons que encara ens cauen lluny. Cauen quatre gotes però no arrenca i veiem el cap de núvol que desprès d'esborrar el paisatge que enfila entre la mutanya i la frontera amb França s'endinsa dins del mar com si volgués morir-hi. I darrera seu, un arc de cel blau que permet veure perfectament el vent, potser tramuntana, que empeny els núvols cap el mar. Quasi imaginaria un déu eòlic amb les galtes inflades amagat darrera les Alberes. La tempesta s'endinsa mar endins amb rapidesa i passa davant els nostres ulls amb una sorprenent rapidesa fins plantar-se davant del Port de la Selva. Girem cua. Arribant al cau del Llop la terra està ben molla. Fins han nascut alguns pèlags al terra. La dona no hi és. I penso si l'haurà atrapat la pluja i li haurà desfet les bosses de paper.  En tot cas, nosaltres l'hem esquivada. I el mar continua remugant, indifernt mentre les Alberes, a la llum de la posta de sol i amarades per l'aigua llueixen sorprenentment.  

Tornem a Llançà, al centre de la vil·la. Una plaça aixoplugada sota un immens plataner (no he vist mai cap amb una capçada tant enorme) i penso què passarà el dia que se'ls mori.  Entre setmana, quan els turistes i visitants ja han desaparegut, en gran mesura, i dona a aquests pobles de la Costa Brava un aire una mica desolat. Estan preparats per acollir riuades de visitants i quan aquests desapareixen tenen un aire un xic fantasmagòric, d'abandonament. Ha quedat molt enrere quan la seva font de vida era la pesca i el cultiu d'oliveres i vinyes que s'enfilaven muntanya amunt. Encara es poden veure els bancals quasi verticals sobre les faldes de la Serra de Rodes i les Alberes. Potser algun dia reneixen i podrem cantar de nou el deliciós vers del Segarra i dins del cep, s'adorm la tarda.

Sirât

  És la darrera pel·lícula que he anat a veure, del jove director gallec Oliver Laxe i que ha estat guardonada pel premi del jurat en el darrer festival de Cannes. I que compta, com a única cara reconeixible, amb l'actuació de l'actor català Sergi López. Vaig entrar al cinema sense fer-me massa idees preconcebudes. I el cert és que la pel·lícula sorprèn, desconcerta i fins i tot descol·loca en un sentit agre del terme. No pas perquè sigui una mala pel·lícula. Tot el contrari, és tota una obra d'art profundament trasbalsadora. No deixa indiferent a ningú que la vegi. Una lectura potser superficial, com apunten algunes crítiques llegides a posteriori (que fins i tot tenen un to indignat), és que el director juga amb l'espectador tot fent-li una mala passada calculada traïnt totes les expectatives que en la primera meitat crea la cinta. Una road movie vital on tota una sèrie de personatges desarrelats (un pare i el seu fill menor d'edat buscant la filla gran i un grup de hippies-punks assidus a raves clandestines), inicien un viatge al·lucinat i al·lucinant cap a una esperable remissió que l'espectador espera amb candeletes. I lluny d'això, la pel·lícula sense prevenir-nos deriva cap a una mena de malson en un paisatge desèrtic hipnòtic que esdevé un personatge en sí mateix, abassegador i claustrofòbic (cal assenyalar el magnífic treball de fotografia). Tempta qualificar a l'Oliver Laxe de traïdor i pervers amb una plantofada cinematogràfica que deixa l'espectador esbalaït en la seva butaca quan ja havia empatitzat amb els personatges i els mateixos personatges (als que la majoria fa saltar literalment pels aires) esclafats en una realitat sòrdida fins l'extrem. Una broma de mal gust, diria algú. Tot i així, una lectura més ponderada de Sirât permet aprofundir-hi molt més. És de fet una al·legoria humana en un món desballestat i que s'està desfent, on uns personatges marginals dels que no sabem gaire res de com arriben on arriben, descobreixen que només es tenen a ells mateixos i els llaços d'afecte que esclaten quan ells mateixos desapareixen barranc avall o trepitjant una mina. Alguns dels joves els falten una cama o un braç, potser amb la pretensió de manifestar les mutilacions visibles i invisibles que tothom té. Per a mi, la pel·lícula queda sintetitzada en una escena en què el pare-que-busca-la-filla i pel camí perd el seu fill petit (Sergi López), es perd pel desert i queda llençat en la nit però tot i així els pseudo-punks-raves el van a buscar i el recullen d'entre un paisatge erm. Ell remuga, lapidàriament "aquí solo hay polvo". No troba salvació, però tot i així unes mans impensades l'han rescatat tot i que en pagaran un preu molt alt. Una metàfora d'un cert concepte d'humanitat, pròxim però més realista que la saga de Mad Max que el paisatge a vegades evoca. Per mi una descripció molt eficaç del que significa el desarrelament més absolut. Per això cal reconèixer-li tot el mèrit de trasbalsar i fer pensar, a més de la impecable factura tècnica. No cal buscar-li relat, que queda esbocinat a mitja pel·lícula, sinó meta-relat. El temps dirà si es tracta d'una peça excrable, un experiment fallit o una genitalitat encara incompresa. He llegit crítiques per tot i, com sempre, jo només jugo en el sentit literal a fer de crític cinematogràfic. 

Ara, no l'aconsello a ningú, si l'aneu a veure ho feu pel vostre propi compte. No vull responsabilitzar-me tot i que estaré encantat de comentar-ho un cop s'hagi comès aquesta imprudència. 

L'experiència de viatjar amb 3000 llibres a la butxaca

  El recent viatge a les illes Açores em va deixar un pregon desassossec al qual no sabia donar paraules. No és amb el viatge mateix, també el sento  quan aquests dies dono consells a "viatgers" que se'n van com a molt durant 15 dies a Tailàndia, Indonèsia, Colòmbia, Costa Rica...queda llunyana l'època en què viatjar era un esdeveniment vital, transformador i que acompanyava a un viatge també interior. Era necessàriament així si només per baixar d'un poble del Pirineu a Barcelona, com feien les velles trementinaires, ja s'esmerçava una setmana o més. En aquest sentit, hem derivat cap a la banalitat i hem confós viatjar amb transportar-se, com també hem confós informar amb comunicar i tot un llistat de metamorfosis semàntiques que descriuen molt bé el temps i espai que ens ha tocat viure.

 Ho explicaré amb una anècdota personal. Fa temps em van regalar un ebook que permet carregar llibres en format digital i llegir-los còmodament en una pantalla sense estridències, amb la lluminositat que donaria una lectura qualsevol. Deia el prospecte que em permetia carregar a la meva butxaca 3000 llibres i portar-los on volgués. Però quin sentit té tenir tota una biblioteca de 3000 llibres a la butxaca? Sobrepassa tota escala humana. No estem fets per tanta lectura ni que la llegíssim amb avidesa malaltissa. En els meus viatges en porto dos o tres i sempre m'acaben sobrant. No podem pretendre el que no som, tenim una psique adequada per unes escales temporals i espacials que no tenen perquè estar correlacionades amb els paràmetres físics d'aquestes dues dimensions, que limiten la capacitat d'assimilar no només informació (per posar un exemple), sinó comunicar-nos o convertir aquesta informació en un teixit connectat, narratiu, inteligible, comprensible i, sobretot, original que sí que respongui a la realitat subjectiva (l'única accessible) que és la que val.  

Afortunadament els bons llibres sempre ens venen al rescat, ni que sigui per posar paraules a aquests petits i insolents fantasmes, petits corcons que ens rosseguen per dins i si com temo és el meu cas, tinc una excessiva lucidesa per afectar-me per tota aquesta insensatesa però una mancança emocional per gestionar-la adequadament. Els fantasmes al final són això mateix, quan se'ls arriba a donar nom, se'ls "emparaula" seguint l'argot dels antropòlegs, s'esvaeixen. No perquè haguem canviat res, simplement ens podem explicar la realitat tal com la percebim i aleshores donar-li un sentit estructurat.

El llibre que m'està permetent donar nom a aquests fantasmes és de l'antropòleg Lluís Duch (també, i no és poc, monjo de Montserrat), i es titula Vida cotidiana y velocidad (Editorial Herder). La tesi, si és que l'estic entenent bé, és que els darrers dos-cents anys però de forma exageradament accelerada els darrers decennis, s'ha esdevingut una transformació de la percepció del temps i l'espai vital, aquell que de forma subjectiva habitem i que no té perquè estar coordinat amb les dimensions purament físiques. L'espai i el temps antropològic, que va donar lloc als calendaris arrelats en la realitat quotidiana, al compàs de les festes i tradicions, la contemplació litúrgica de la realitat donada com a garantida. Se li ha imprimit una velocitat que pot derivar en una deshumanització, en el sentit que no respon a la nostra naturalesa feta d'una recerca de sentit, expressada a través dels símbols on el llenguatge és el gran operador. L'acceleració i la velocitat creixent no permeten teixir una realitat comprensible, empesa pel desig de voler-ho tot, ara i aquí, fins i tot elevant-ho al nivell d'un dret i per tant una exigència. Evidentment, el llenguatge es fa ressò, és a dir, es modifica i per tant també redibuixa o posa nous límits al nostre món. Aquí és on pren sentit l'afirmació de Wittgensteien que "el meu llenguatge és el límit del meu món", i el que abans eren viatges interiors, descobertes, ara són només "experiències" que prenem com efímeres píndoles.

El contrast de tenir tota una biblioteca a la butxaca enfront de gaudir de la lectura física, directa, del paper imprès i acuradament editat ho exemplifica. També el fet de tenir quasi tota la música a l'abast d'un click amb Spotify o qualsevol mercaderia a través d'Amazon. També és un exemple que l'existència es redueixi a una concatenació d'aquestes  "experiències" on el centre és l'individu i res més. Per això em fa angúnia la gent corrent per la muntanya convertida en un mer escenari de la seva "experiència".  I el mot experiència ha envaït tots els àmbits, des de la visita a un museu, assistir a un dels centenars de concerts que proliferen durant l'estiu o, d'una forma més grotesca i global, les autèntiques migracions planetàries que provoquen els grans concerts de les estrelles musicals del moment, els elcipsis solars o acomplir am bun llistat de fites icòniques en un sentit reduccionista de la paraula: veure tots els ocells del món, pujar tots els tres-mil dels Pirieneus, o tots els vuit-mils, o córrer les maratons de les principals capitals mundials, veure el llistat d'obres d'art més populars...També és tot un símptoma, que ho sintetitza a la perfecció, la proliferació de tirolines a qualsevol punt del planeta que sigui un destí turístic. Les he vistes a Montenegro, Namíbia, les Açores, Brasil...sobre rius, boscos i muntanyes. Una experiència ràpida, veloç i fugaç abans no ens transportem a algun altre racó de món. 

És un fet en els viatges actuals que quasi tothom va a buscar la imatge popularitzada per les xarxes, de manera que fem fotos que han estat fetes milers de vegades abans i milers després, amb la diferència que si es tracta d'una selfie el protagonista anirà canviant.  I produeix una mena de sopa anònima on ens dissolem tots plegats, on res té un continuum narratiu, no hi ha rastre de particularitat i tot esdevé gris i anodí encara que estigui contemplant el paisatge més bonic del món. 

Perquè la mirada en profunditat, l'expriència transformadora exigeix un altre tempo i, sobretot, una actitud més d'acord amb la nostra pròpia naturalesa. Igual que no té sentit tenir 3000 llibres a la butxaca, tampoc ho té pretendre d'abraçar amb immediatesa totes les "experiències" que el món ens pot oferir amb la pretensió de convertir-nos en anònims consumidors de porqueria. 

Açores o l'experiència de viatjar

  He tornat de les illes Açores. No en faré un pangíric turístic. No li cal a aquest arxipèlag d'origen volcànic nascut enmig de l'Oceà. Fascinen per si soles les enormes forces tel·lúriques que van alçar per sobre les aigües aquesta plèiade d'illes. Vuit en total. I la bellesa que semblava esperar l'arribada del turisme de masses per ser admirada amb una repetició exhalada. Afortunadament, aquest turisme ha arribat prou tard a l'arxipèlag i amb prou saviesa per part dels que ho gestionen per no deixar que l'urbanisme sense escrúpols destrueixi l'encant d'aquestes illes, ni el seu paisatge. Per contra, la lloable cura que hi han posat dona a tots aquests bells paisatges (antigues calderes volcàniques que encara fumegen, escolades de lava, cons de basalt esampats arreu coberts d'una herba amorosa, cascades d'aigua que es precipiten al mar...), un cert aire repentinat. M'explicaré. Tot sembla tan ben cuidat i arreglat per aconduir els visitants que m'ha ressuscitat la mateixa sensació de quan vaig estar a la Ciutat Prohibida de Beijing. Estava tan restaurada i impol·luta que tenia més la impressió de passejar-me per una tramoia alçada per un rodatge cinematogràfic. Salvant les distàncies, és clar. La natura indòmita i imprevisible es deixa sentir arreu. Però en el cas de les açores fins i tot les vaques que mantenien els prats perfectes i separats per rengleres d'hortènsies opulentes, semblaven ben posades. Alguns cràters volcànics semblaven haver passat per les mans d'un gegantí perruquer. Poc feia pensar la violència que les havia creades. I els turistes circulen seguint amb precisió els quatre o cinc llocs emblemàtics per fer o fer-se, la mateixa foto que uns quants milers han fet abans i faran tot just després. Raconades que de cop atrauen una multitud a través de l'espurna d'una foto compartida en les xarxes socials.  No hi ha originalitat ni cap descobriment, només l'experiència personal perfectament transferible a través de les xarxes socials i comprimida amb estades en aquests llocs emblemàtics de només uns quants mintus. Tots viatjàvem amb els mateixos cotxes llogats, de les mateixes companyies, i tirant de booking i AirBnB. No suscita aquesta mena de viatjar cap contacte o intercanvi directe amb qui et lloga l'apartament. Uns codis, una calu preparada, unes instruccions enviades per correu electrònic. Té un cert aire fantasmagòric, encara que sigui molt eficient i pràctic. 

 De nou tiro de perspectiva històrica. No és difícil tenir-la, en tot cas. L'evolució del món, en termes socials, culturals i econòmics és tan accelerada que una dècada és suficient. La paraula "experiència" sintetitza molt bé la nova manera d'estar en el món. Es tracta d'acumular aquestes "experiències" en forma de llocs visitats o activitats dutes a terme, des de les més banals (llançar-se amb una tirolina per algun lloc emblemàtic), fins les més extremes (sobretot en termes monetaris): alçar-se durant cinc minuts per sobre de l'estratosfera, baixar a veure les restes del Titànic...I fins formes francament grotesques com la pràctica cada vegada més freqüent del "volunturisme". Empreses que organitzen un estada de voluntariat en qualsevol racó per sentir-se humanitari i realitzat. I que fan artificiosa tant l'activitat mateixa com l'actitud de les comunitats d'acollida.  Però aquesta paraula crossa ha envaït més enllà de l'àmbit del turisme, sigui de quina mena sigui. També s'utilitza per promocionar obres, millores, noves instal·lacions que tenen per objectiu explícit millorar "l'experiència" dels que hi transitin o utilitzin. Una vida adelerada que no pot aturar-se experiència rere experiència, sense estació final. Tot plegat deixa un tuf líquid i vidriós, una mena de desassossec metafísic que potser perpetua la recerca d'experiències com si en fóssim addictes. 

Tampoc penso que hagi de ser necessàriament així. Es pot visitar les Açores amb una mirada més profunda i contemplativa que vagi molt més enllà que una simple banalització del que és viatge. Ni tampoc pretenc blasmar aquest tipus de turisme. Democratitza allò que fa unes dècades era impossible i potser ens n'hem d'arreglar si, com és el cas de les Açores, ho acompanyen d'una cura escrupulosa del seu entorn. Però per no perdre un mínim sentit d'arrelament, em recomano rellegir els grans llibres de viatges, aquells que combinen la reflexió, el viatge interior i atènyer llocs no necessàriament remots per recuperar el sentit dels mots.

O no ser

 Fa un any un conegut va treure's la vida voluntàriament. I no parlo d'un cas d'eutanàsia o pertorbació mental, sinó d'una decisió preparada i executada amb sòbria eficàcia. I fins un punt teatral (en el sentit més dramàtic del terme). Es va llençar a la via del tren amb el DNI a la butxaca de la camisa. No era prou proper per a que m'hagi estat massa traumàtic. Tampoc tan llunyà com per a que no m'hi senti afectat. Una afectació inicialment en termes de xoc emocional en el moment de saber, incrèdul, la notícia. Però més tard, gràcies a la necessària distància que hi puc posar, pensar-hi amb certa serenitat després d'aquests mesos. Potser per satisfer la  necessitat  de trobar-hi una lògica o satisfer la necessitat de tenir una explicació raonable a l'acte més radical que  l'ús de la llibertat ens permet: suïcidar-se amb plena consciència.

Amb aquest impuls, vaig engrapat un llibretó a la biblioteca (O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi, Edicions de la ela geminada). Un recull d'assajos sobre el tema des de Plató fins Albert Camus passant per Nietzstche i d'altres pensadors menys coneguts. Quan llegim, i volem llegir de debò, busquem inconscientment algun tipus de revelació que trenqui la sordidesa quotidiana, una lluminosa esquerda de la realitat. Però en aquest cas era ben conscient del que cercava, una resposta per ments molt més ben ordenades que la meva, en principi. M'he trobat el següent:  alguns d'aquests pensadors consideren el suïcidi des de la perspectiva asèptica del bé comú de la societat o la polis (Plató, Aristòtil) i l'imperatiu moral (Kant) , d'altres com una expressió i fins i tot un dret basat en la llibertat inalienable i altres, com Sant Agustí, el repudien amb una perspectiva cristiana. La vida com a do inalienable que no ens és permès de fer-ne qualsevol cosa.  D'altres, com Durkheim, simplement delimiten el concepte. I un tal Landsberg  (no el coneixia) hi busca explicacions freudianes com un gest dirigit al retorn de l'inacció primigènia, l'estat fetal d'abandó i protecció absoluta.   Albert Camus va emetre la coneguda sentència que no hi ha altre problema filosòfic que el suïcidi. Prenia el tema del suïcidi com excusa per plantejar la qüestió de si el fet que la vida no tingués sentit (com ell afirmava) equivalia a justificar el suïcidi. Però passava de puntetes el drama íntim personal que significa una tal acció i obviava el fet que els suïcides no tenen en compte aquestes disgressions. Ni les de Plató, Aristòtil, ni Kant. Per tant, fora d'aclarir una mica els conceptes i l'evolució social del suïcidi, he tancat el llibre una mica decebut. 

I em quedo amb el pensament que res  consola completament  del fet que algú de forma metòdica, conscient i deliberada  decideixi "no ser". Aquest petit i humil lapse de vida és l'únic que realment tenim i se'ns escorre de les mans sense que hi poguem fer gaire res.  Per això, als que ens hi quedem arrapats, un fet així ens produeix una desagradable sensació d'abandonament, un pregon vertigen perquè ens emmiralla. Ens queda la sensació que desconeixem el cúmul de ferides, segurament molt pretèrites, que li hi han empès. I que mirant les diferents casuístiques, allò inquietant és que el conúndrum de circumstàncies no és estrany entre els suïcides segons he pogut saber. I més inquietant és l'hermetisme que precedeix aquest acte, com si formés part del drama la incapacitat de vertebrar, verbalitzar o connectar amb l'origen íntim d'aquests actes tan extrems i comunicar-ho a algú altre. I perquè alguns fan el pas i d'altres no, ningú ho acaba de saber del tot. 

Pels que ens quedem amb un pam de nas metafísic, potser qui l'encerta  és el Miquel Martí i Pol quan va escriure que morir no és morir-se, sinó que es mori algú estimat (encara que repeteixo que per fortuna meva no m'era ni un amic íntim ni familiar proper). Però sí que ressona el vers, d'una forma atroç, diria que salvatge, pels més propers. I molt més si com en aquest cas que tenia parella i  fills. Se'ls ha manllevat un tros irreparable  de la forma més inexplicable possible. Ha produït tot un seguit de petites morts. Això encara subratlla més el terrible interrogant sobre el dolor moral extrem que pot patir algú per arribar a atropellar amb un tal acte la vida dels qui li són més estimats, i més l'estimen. Resulta esborronador, però tampoc és rar. Sembla.

Torno a informar-me una mica més, per trobar-li alguna llum.  Els que saben del tema parlen d'un denominador comú en forma  de profunda desesperança davant d'una situació per la qual no es veu sortida fins el punt que fa desitjable la mort quan ja hem esgotat tota capacitat de resistència. Fa poc rellegia Hennick Mankell, l'autor de novel·la negra suec ja desaparegut, en una sèrie d'assajos publicats abans no morís (Arenes movedisses, Ed. Tusquets). Es feia una pregunta ben senzilla, què empeny un migrant a travessar mitja Àfrica i embarcar-se en una patera? Un desig de viure, alimentat per una perspectiva que hi ha una cosa millor del que deixa enrere. Quan vaig treballar en les residències d'avis en l'època de la Covid-19, vaig veure clar que allò que mantenia als avis plantats en aquesta vida era la perspectiva tan simple com la de rebre la visita d'un net qualsevol dia. I amb les inhumanes mesures que es van implantar fins i tot això els varen prendre.  Quan es perd aquest desig, quan no només no s'espera res sinó que allò que veiem al davant és pitjor o molt pitjor ens envaiex una fosca desesperança.  Per això em val la idea del desarrelament radical, quan tot allò en què un hom creia, havia estimat o s'hi sentia abrigat resulta dolorós, amarg i contradictori i no hi ha cap perspectiva de canvi. La traïció més íntima que ens envia a una cambra fosca sense sortida. Crec entendre també aquest terrible sentiment. Però sovint, com en aquest cas, no sabem donar nom i cognoms a la raó concreta de tanta desesperança, d'aquest desarrelament. I continuo desconcertat, atònit, per molts noms que li posi. 

 Hi dono voltes sense arribar a cap conclusió.  Ningú és original en  termes de motius, dificultats i traumes, només ho som en el sentit que els nostres conflictes i drames, per molt comuns que siguin, són sempre nostres i ben nostres i roman sempre un marge per la incomprensió.  Se m'acut que hi ha factors culturals que expliquen la divergència d'aquest acte segons els països. Per exemple,  a l'Àfrica sub-Sahariana això de treure's la vida és un fet estranyíssim. Són intrínsecament vitals i les fronteres entre el més enllà i el més ençà son poroses, com si fossin una mateixa dimensió que esborra el mateix sentit de llevar-se la vida.  A més, els llaços comunitaris massa estrets per a que algú es plantegi trencar-los per sí sol de forma tan radical. Per això no té cabuda aquest concepte. I he estat testimoni de situacions on mostren una resiliència astorant. Potser n'hem d'aprendre molt.

Algú va dir que un suïcida és una persona covarda davant la vida i valenta davant la mort. No hi estic massa d'acord. No em satisfà tampoc. No imagino ningú amb aquesta actitud per molt coratjós que ens sembli el moment de plantar-se davant un tren en marxa. Més aviat em sembla una fugida desesperada, mai millor dit. Com molt bé diu un dels pensadors inclosos en el llibre "O no ser" i que em dona una certa llum en aquest cas, en el fons el suïcidi és una afirmació radical de la vida, un desig embogit de tenir-la plena i la terrible fatalitat de no poder-la fer realitat, o d'intentar abraçar-la però aquesta esdevé insofriblement dolorosa. L'abisme entre el que visc i el que voldria viure.  Per tant al final es tracta de vitalistes sense mesura, potser com va dir un bon amic meu, amb massa lucidesa per adonar-se de la insensatesa que sovint amaga la realitat i pocs recursos per poder superar-la (o conviure-hi). Un còctel malèfic que també arribo a copsar. Ícars que volen volar ben amunt però el Sol de la realitat els desfà l'entramat de plomes. 

Després de l'astorament que provoca un fet així, sobrevé una mena d'absurd enuig per la persona, per la bufetada que ens ha fet a tots plegats. Quasi tindria ganes de renyar-lo severament, si això fos possible. Però poc després el substitueix  un altre sentiment, d'entrada més racional. I és de preguntar-se (i pot arribar a ser un pensament obsessiu), si hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç. Potser donar lloc a una conversa, ser atent en el moment oportú, estar més al cas de la persona o fins i tot creure que alguna acció meva ho va desencadenar tot derivant cap a un insuportable sentiment de culpabilitat.  No pot ser aquest el meu cas, el veia puntualment. Però sí que en una altra ocasió vaig tenir aquests pensaments d'una persona que només vaig tractar  una vegada però que sé de l'infern per on va passar, ja massa tard, la certesa que ho havia desencadenat tot. I encara tinc la certesa que si hagués tingut l'oportunitat (era improbable, però), l'hauria pogut tornar cap al costat de la llum i la vida. Potser només són imaginacions meves. El fet, i és allò realment dolós, és que els morts són muts, no parlen, i s'enduen amb ells el que eren o el que podrien haver dit i explicat. I el silenci que deixa un suïcida darrera seu és el més sorollós que es pugui imaginar. Tant que a vegades ni ens atrevim a parlar-ne. Només ens queda compartir-ho amb sinceritat i honestament entre els supervivents (així se'n diuen als que se'ls n'ha anat algú en aquestes circumstàncies). I estar atents al nostre voltant, que la nostra mà estigui i es percebi sempre estesa per aquells que, equivocadament, no veuen cap sortida.