La història que explicaré m'ha passat aquesta setmana. Fa cosa d'un any i mig vaig començar els tràmits per obtenir el títol de doctor, tesi que vaig llegir ja fa més de quatre anys. Anava equivocat si del que es tractava, després d'aquest lapse de temps en que el títol arribaria físicament a lloc i haver pagat més de 200 euros, d'anar-lo a recollir a la secretaria de la facultat. Em varen enviar una carta en que em convidaven a participar en l'acte acadèmic d'entrega dels títols, en el qual, i aprofitant l'avinentesa, s'investiria Doctor Honoris Causa, per la UB, de Caludio Magris. Jo, ni idea de qui era aquest tal Claudio Magris. Pensava, ai! sempre pensant malament, que tot plegat era una estrategema per omplir de claca el paranimf de la Universitat per cobrir de llorers a algú que només el coneixien una petita comunitat d'entesos. I a mi, als actes acadèmics els tinc més aviat una aversió atàvica. Vaig rendir-me al convencionalisme, sobretot perquè sabia que als meus pares els feria il·lusió veure aquesta patum. I certament, l'acte no va desmerèixer. El claustre de Doctors amb les seves togues i birrets, entrant en processó, la coral, els discursos...he de dir que es tractava d'una cerimònia plenament litúrgica, en algun moment hi havia gestos similars als que podem observar en una església. Això mereixeria una altra reflexió, però deixem-ho aquí. Però, vet a quí, que el tal Claudio Magris va encetar el seu discurs, després d'una perorata plombosa del Catedràtic del Departament de Filologia. Aquest personatge és un escriptor originari de Trieste, al Nord d'Itàlia, ara fronterer amb Eslovènia. Nascut el 1939 ha viscut a cavall de diversos mons, el món llatí i el germànic, el bloc de l'oest i el bloc de l'est (més enllà de Trieste, començava Iugoslàvia) i les convulsions que l'han recorregut al llarg del segle XX. El seu discurs l'he trobat fascinant, explica des de la gènesi dels seus llibres, de les raons que el porten a escriure i percepcions personalíssimes de la realitat. Mentre l'escoltava, dalt d'un baldaquí com un predicador laic, em vaig preguntar com podia haver ignorat aquest escriptor, i vaig donar gràcies que finalment hagués tingut l'encert d'assistir a la cerimònia. El discurs em va captivar, tant pel contingut com perque feia sempre referència als seus sentiments, parlava des d'ell mateix i la seva experiència personal en el llarg trajecte que ha recorregut com a escriptor. Per exemple, cita com a primera i fundant experiència lectora, en la que es basa tot escriptor:
"En primer lloc, abans de l'escriptura hi ha la lectura, molt més important, i no únicament per qui, com jo, ha escrit llibres modestos o mitjans respecte als immortals que ha llegit"
I cita específicament:
"El primer llibre que vaig llegir va ser un llibre d'aventures de Emilio Salgari, Els misteris de la jungla negra, que comença la descripció del gran fluir del Ganges, sense la qual potser no hauria existit, molts anys després, el meu Danubi (1986)".
Es tracta, doncs, d'un escriptor de frontera, que s'abeura en les seves lectures i el seu context vital, que supera i en fa experiència, es documenta (el llibre citat, Danubi, el va portar a viatjar per tot el riu com a frontera fluvial de les diferents cares que té Europa), i ho escriu. Aquí es sintetitza la seva tasca d'autor. I fa seves algunes afirmacions d'altres autors, "La vida és original, molt més original del que jo pugui inventar" (Svevo), o "Truth is stranger than fiction" (Melville). A més del Danubi, també té publicats i traduits al català A cegues, una història inverosímil però que és el retrat d'un drama humà del segle XX, i Illazioni sobre una scabiola. Aquest darrer llibre, parla sobre un personatge que sí que n'havia sentit parlar, una autèntica figura digna del més dramàtic drama, el general Krasnov. Ja us en parlaré en un proper post. No cal dir, que, sortint de la cerimònia, m'he fet regalar el Danubi i A cegues. Us en faré una recensió així que me'ls vagi cruspint. I per sobre de tot, queda la pregunta que ja m'ha passat cada vegada que descobreixo un autor, com he pogut viure fins ara sense conèixer-lo? Aquest forta impressió també la vaig tenir amb Sommerset Maugham, i ara ja el sento com de la família...quants mons ens queden per descobrir? I també he de començar, a les meves edats, amb l'Emilio Salgari...massa roba i poc sabó...pares, mares, regaleu lectura als vostres fills, no espereu més...
En fi, estic tant i tant content d'haver tingut de padrí de promoció de doctors al Claudio Magris...
Gaudeamus Igitur!
hola! últimament barcelona té una fixació amb aquest autor. va ser un dels presents a kosmopolis, i fins al 17 de juliol té una exposició dedicada al cccb, la Trieste de Magris (http://www.cccb.org/ca/exposicio-la_trieste_de_magris-35377), així que encara ets a temps de conèixer més a fons el teu padrí.
ResponElimina