Ocells esteparis

 Fa molts anys, sense que l'arribés a entendre, sospito, vaig llegir el llibre El llop estepari, de Hermann Hesse. Resulta curiós com amb el temps dono voltes a les antigues lectures i sense que torni a obrir-ne les planes les redescobreixo. O simplement les descobreixo i m'adono que hi havia passat de puntetes.  Com en la vida mateixa. Bé, aquest inici no té massa a veure amb allò del que volia escriure. O potser sí. Simplement s'han encavallat els pensaments i una cosa ha portat a l'altra. Ahir vaig anar a una conferència a la facultat de Biologia de la UB. Parlava un professor de la universitat sobre un ocell ben curiós que habita les terres de ponent, les nostres mal anomenades estepes, el Sisó (Tetrax tetrax). És l'ocell estepari més significat del nostre país. Us aconsello que busqueu a la Viquipèdia "Ocells esteparis", l'entrada és de les millors que he llegit mai en aquesta web. Al que anava. La xerrada m'ha fascinat per diferents motius. Per un costat, endinsar-se en un àmbit que per qüestions professionals em sol ser aliè, m'eixampla l'horitzó. De cop i volta, el món deixa de ser menys gris. És més estimulant. I això ajuda a estimar-lo una mica més. Vivim en aquest món mentre l'estimem, va escriure el Rabindranath Tagore, tant popular abans i ara quasi oblidat. La xerrada era eminentment científica, em va embadalir com es pot desplegar l'interès i la intel·ligència humana per saber més i més sobre aquesta criatura, i deixar-se fascinar perquè sí. I en el fons, si desaparegués, en rebríem alguna conseqüència? Potser no. Però el món seria més pobre i trist. Una vegada vaig estar a una xerrada també biològica, en aquest cas era ictiològica. El ponent, un conegut biòleg marí, explicava que segons les cróniques romanes s'arribaven a pescar molls de fins dos kilos. Ara ens sembla un peixet de mida moderada, i més aviat petit. Què ha passat? Ha evolucionat cap a la discreció? Simplement, els molls no arriben a desenvolupar-se com antany per la sobreexplotació. I com que tampoc recordem com havien estat, tant ens és. Vaig llegir una vegada en una edició de principis del segle XX de La Vanguardia, que la guàrdia civil espantava a trets el llop marí, la foca monjo, avui pràcticament extingida, de les platges de Barcelona. Ens sembla una imatge inversemblant, i això és el més greu, que perdem la memòria de com havia estat el nostre encontorn, la riquesa i la bellesa que hem perdut. Una de les funcions dels espais naturals protegits és precisament recordar-nos-ho. Una vegada, fent immersió a pulmó lliure a la Costa Brava, vaig veure amb desolació que els primers tres o quatre metres de roca estaven salvatgement rasclumejats, i al fons hi havia alguna bossa de plàstic amb julioles a dins, mortes, que un pescador havia llençat. Era desolador. No estimem el nostre món. Som depredadors estúpids o estúpid depredadors. No sé què va primer.

 Bé, tornem al Sisó. És una au considerada vulnerable, però encara es reprodueix al Segrià, la Noguera i l'Urgell. No com el Pioc Salvatge, l'ocell més gran d'Europa, també estepari, que ja hem foragitat de les nostres terres. A més de descobrir aquesta au, també em va fascinar la passió del qui ens parlava, i m'ha assaltat l'enveja de veure algú que es dedica a una feina que l'obsedeix, i que potser no es pot veure un benefici directe, en el sentit modern del terme. Certament, la protecció d'aquests animals està associat a la protecció del medi natural, i de tots nosaltres. Afortunadamanent, això s'està entenent encara que no prou ràpidament.  Però a mi m'ha fet pensar que bé és possible dedicar-se a una cosa que apassioni de veritat, seguir les antigues vocacions que pel camí algú es va encarregar de frustrar. Quants de nosaltres no ens hem atrevit a descobrir la nostra passió amagada, dir en veu alta allò que ens agradaria fer? Ens han fet entendre que és perillós conjurar els somnis, perquè poden no acomplir-se. El dolor pot ser massa lacerant. Així doncs, aprofito aquesta atalaia, per donar pel cul a tots els castradors professionals amb que m'he creuat. Aixeco el meu dit anul·lar amb tota la fúria de la que en sóc capaç.

 Acabada aquesta proclama, només recordar que la nostra estepa és ben particular, perquè ni ella mateixa és natural. És el resultat de la intervenció humana durant milers d'anys, que va portar a la desaparció de l'alzinar primitiu, per l'ús humà i ramader, la substitució pel matoll que sobreviu en alguns llocs, després per l'explotació cerealística i finalment també el regadiu. La fauna actual prové en gran part de les estepes asiàtiques i s'hi ha instal·lat i ara ja es pot considerar autòctona. Això també ens dona un missatge. La natura segueix el seu curs, no hi ha cataclisme prou gran, i si ho és nosaltres serem els primers en desaparèixer, per aturar-la. Es reinventa i recrea, i dona repostes que continuen essent fascinants. Els amos de la creació, ves quin acudit...