Trepitja, Pepe, trepitja fort!

 Mireu, n'estic fart i cuit. Fa quasi una setmana des que el jugador Pepe, del Reial Madrid, va clavar els tacos de la seva sabatota sobre la mà de Lionel Messi. Des d'aleshores, no ha fallat informatiu en que es repeteixi una vegada i una altra l'acció en una reiteració que em sembla obsessiva. Em recorda una reflexió del llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, l'acceleració de l'accés a la informació i el seu volum creixent ha configurat la nostra manera de percebre la realitat. Els mitjans d'informació i el fluxe immediat d'aquesta, des de qualsevol racó del món i en qualsevol moment, pot tenir un efecte deformador, com si enfoquéssim una lent en un lloc concret per captar un fet específic, l'amplifica i el difón per la resta del món. En aquest cas la lupa ha quedat enrampada com un ull sense parpella. Per un període de temps, allò serà el melic del món, milions de persones en serem captives amb tres efectes: primer, ens pensarem que allò és realment important, trascendent. Segon, i més subtil, girarem el cap i el pensament d'altres realitats més importants fins i tot molt properes, i tercer, portarà a una uniformització inquietant sobre què i com pensem.  I encara afegeixo, aquesta successió està fora del nostre control sense que ens n'adonem. 

 Una altra reflexió, és preguntar-se perquè ens importa tant la famosa trepitjada que mirem del dret, del revés, amb lupa, amb microscopi, l'analitzem, dissequem, disseccionem i genera tots els comentaris possibles i alguns d'impossibles. Serà potser una compassió per Lionel Messi? No crec que sigui una criatura precisament desvalguda. Ha posat en entredit els valors que haurien de manifestar els esportistes d'elit com a models socials que són? Aquesta és la versió oficial, certament. O potser és una pedra que ens han ofert generosament, per llençar-la amb fonament contra els nostre odis, temors, pors, animadversions més o menys encoberts, o més o menys inconscients?  M'equivoco si afirmo que molta gent va sentir un alliberament impúdic en veure aquesta acció en sentir-se legitimat per deixar anar la tírria, l'odi, les ansietats mal gestionades, que covava dins? Dubto molt que el comentari espontani hagi estat: guaita, tu, quin mal exemple per les noves generacions. És un plaer poc confessable el de trobar una brossa de pols en l'ull d'algú altri, perquè ens dona l'excusa de posar-hi el dit i si cal, furgar-hi ben fons.

 En fi, trepitja Pepe, trepitja, que jo et començaré a aplaudir ni que sigui per sentir-me una mica antisistema.