Consumidors vs holotúries

 Fa un parell de mesos vaig penjar un post on abocava algunes reflexions sobre l'efecte en la realitat que té l'ús del llenguatge o certes paraules (El llenguatge que et pensa, 6/9/2011). La llengua modula la realitat, no a l'inrevés, i per tant ens pot condicionar més del que creiem. Ara, amb la fi de la campanya de Nadal (fixeu-vos en la connotació bèlica de l'expressió) i les rebaixes, tinc un nou exemple que s'ha fet sentir sovint en els mitjans de comunicació. I és un mot molt arrelat en el nostre vocabulari, cosa que significa que ha penetrat ben endins i per tant és especialment tòxic. La paraula és consumidor. Els consumidors no han estat molt animats, no han vingut molts consumidors, cal fidelitzar el consumidor, etc..etc.. Però, qui és el consumidor? Estem parlant de persones que adquireixen béns que poden ser o no bàsics. Però en qualificar-los de consumidors primer reduïn l'essència dels ciutadans a això, a persones que agafen coses, objectes, menjar, rampoines, les usen, les digereixen, les gasten, les exhaureixen i en defequen els residus, segons la natura que tinguessin  originalment (ferralla, paper vell o d'altres substàncies que no convé explicitar). Quin és el consumidor ideal? Aquell que no pensa, que digereix en tots els sentits tot allò que se li aboqui i torni a consumir de nou, tan ràpid com sigui possible. Reduir-nos a consumidors no està massa lluny de posar-nos al nivell de l'holotúria, el perfecte consumidor. Les holotúries són animals marins força primitius, amb un disseny i biologia molt senzill, que no simple. Popularment també se les coneix com butifarres o cogombres de mar i és fàcil de veure'n a poca profunditat. El seu sistema nerviós és molt simple, rudimentari, no té cervell, només alguns ganglis nerviosos, i la seva anatomia segueix el model bàsic dels animals superiors, un tub digestiu rodejat de carn. Viu en els fons arenosos del mar, per un forat ingereix sorra, n'extreu la matèria orgànica adherida, arrossegant-se molt lentament, i pel forat del darrera (són a simple vista indistingibles) expulsa la sorra i els detritus. Així és la seva vida, no hi ha lloc per massa disgresions. És el consumidor perfecte i allò al que el mercat de consum voldria idealitzar-nos, és una holotúria, que a més no pensa gaire. Si pot ser, per millorar la raça hauríem de ser una mica més ràpids.
 Però jo tinc més respecte per les holotúries que pels consumidors, encara que m'hi pugui incloure. Perquè com a mínim tenen un paper ecològic important, en canvi nosaltres d'ecològics, res de res, només cal veure les rampoines i deixalles que s'acumulen ara a les acaballes del Nadal. Per tant, en cert sentit, són més dignes  i a més ningú les ha enganyades. Nosaltres vam néixer persones amb un sentit crític que hem deixat que ens el domestiquin.
   Amics i consumidors, tenim un nou vocable que cal extirpar amb totes les seves conseqüències. Neguem-nos una vegada més a que ens animalitzin, i en aquest cas, al nivell d'una bèstia lloable però francament primitiva. O això, o bé dignifiquem les holotúries tal i com mereixem.