L'onada de fred i la Candelera

 Ahir vaig anar a veure el musical Els miserables. És un goig que a Barcelona poguem gaudir finalment d'aquest tipus de musicals, que estan sempre en escena, des de fa dècades i tot, a Londres. Si no coneixeu aquesta obra de Víctor Hugo, només us diré que un autor ha de somniar en escriure una història com aquesta. Quan vam sortir, prop de mitjanit, tothom mirava al cel, encuriosit, buscant alguna furtiva volva de neu, quasi amb impaciència. És el que havien anunciat els nostres ínclits meteoròlegs. Feia fred, però tampoc exagerat. Això de siberià sona molt gruixut, remet a taigues remotes, boscos infinits colgats per la neu, a caçadors d'ossos solitaris i ferèstecs. Omplo d'aire els pulmons i sento el tast de les coníferes. Avui els diaris hi ha algun comentari sobre l'excés d'alarmisme de les autoritats governamentals. Probablement, han volgut curar-se en salut, sabent que en els temps que corren de crispació política i social, qualsevol motiu fonamentat pot ser bo per tirar pedres a la teulada d'altri, i per la memòria encara viva de la insospitada nevada del març del 2010. I també impulsats per la societat que no tolera el risc. I si aquest existeix i es materialitza, s'encanona instintivament cap a l'administració pública. Al cap i a la fi, som un país de neuròtics. Fa fred, és indubtable, només cal treure la mà per la finestra, però no s'han vist pingüins a les illes Medes, ni ossos polars passejant per les Guilleries. Algun tocacampanesï dirà allò de veieu, veieu! això del canvi climàtic és una falòrnia. Una missa no fa diumenge, caldrà respondre. I no ha nevat a Barcelona cosa que ha decepcionat a més d'un. El fenòmen de la neu és una agradable novetat, però no ha estat així. Ho podeu veure els que hi viviu si a més de la mà, també treieu el nas per la finestra. Això sí, si us agraden els ocells, és un bon moment per observar-los. El fred els fa més bellugadissos, tendeixen a formar esbarts i es tornen més agosarats per trobar aliment. Pinsans, verdums, pit-roigs a tocar de la mà. El dijous pel matí estava a La Garriga, nevava. Ho vaig poder observar. I també vaig veure dues cotorres de Kramer entre els esbarzers emblanquinats. Una au tropical enmig del fred siberià. La veritat, és que al cap i a la fi, me n'alegro pels nostres meteoròlegs. Aquestes darreres setmanes ja feien patir, perquè no sabien quina novetat aportar amb el tossut Anticicló que teníem plantat al clatell d'Europa. I pels nens als que gratuïtament els han anul·lat les classes. Recordo que quan això succeïa, ho rebíem amb una alegria desbordada.  I també es dona el fet que l'arribada dels aires de la Sibèria, ha coincidit amb la Candelera. Molta gent ja ho deu ignorar, i es perd així riquesa simbòlica a les dates, amb un empobriment del nostre imaginari. És la festa de la presentació del nen Jesús al temple i la Purificació de la mare, en aquest cas Maria. Un costum jueu que seguien tots els nens i mares, amb la presentació d'espelmes al temple. Així, tradicionalment, s'encén una espelma i es beneeix dins la celebració ordinària. La meva àvia ens en regalava a cadascun dels nets una. La data marcava el clímax de l'hivern, quan ja podíem començar a pensar en la primavera i esperar que la major part dels dies de rigor ja havien passat. Ho expressa així la dita popular Si la Candelera riu el fred és viu, si la Candelera plora, l'hivern és fora, en referència a la presència o no de pluja. També, el dia de la Candelera és el que tradicionalment es desmunta el pessebre, exactament 40 dies després de Nadal, i es tanca així el cicle nadalenc. Sense aquestes coses, la veritat és que el pas del temps és més àrid i gris. S'obliden els símbols, es buida de sentit. Ara està esdevenint més popular que la Candelera el dia de la Marmota de Pennsylvania, en que aquest animaló no sé què fa i indica si l'hivern s'allargarà més o menys. Al diari d'avui en parlava i obviava completament la Candelera.  Un succedani ben trist. Aviat acabarem bojos i sense reconèixer-nos.

Bé, que gaudiu del fred doncs, que diuen que n'hi ha per dies.