Follow by Email

dijous, 17 de maig de 2012

Anna Karenina

 Seguint el meu propòsit de recòrrer les obres que se'n diuen clàssiques, m'he empassat en unes quantes setmanes una de les grans obres de Tolstoi, Anna Karénina.
  En l'estela de Flaubert, Tolstoi recrea encara més l'arquetipus de l'heroïna que per l'amor que creu vertader, és esclafada per les convencions socials i la mediocritat que l'envolta. I pels seus propis sentiments autodestructius. Madame Bovary i Anna Karènina acaben igual, en suïcidi. Però un suïcidi no buscat per sí mateix, com a solució al seu patiment, sinó com a gest últim per protestar, per somoure l'entorn que les ha dut a una vida que no pot ser sinó desgraciada, o per provocar culpables. Una ho fa amb arsènic, l'altra es llença sota un tren. 
 La gran diferència entre ambdues obres, és que Anna Karènina es podria haver titulat Levin, Vronski, Stepan Arkàdievitx...és impressionant la galeria de personatges que fa circular Tolstoi, cadascun amb una manera de fer, veure i pensar totalment definida i que per sí sols podrien aguantar una novel·la cadascun. La Karènina és sens dubte el personatge més tràgic, dramàtic, i per això també l'obra mereix aquest títol, a més d'ésser el llaç que uneix tot l'estol de personatges. 
 Vull remarcar les següents impressions. Primer, que si l'hagués llegida fa pocs anys, temo que se m'hauria caigut de les mans. Senzillament perquè crec que ara estic aprenent a llegir, i no em refereixo és clar a l'habilitat de saber desxifrar paraules, sinó de poer apreciar en el text tota la seva riquesa i profunditat. En aquest sentit, Anna Karènina impressiona per com Tolstoi és capaç de posar-se en la pell de tants de personatges, i defnir-los tan bé. Costa de creure que ho hagi fet ell tot sol, pareix que ja existeixin per sí mateixos i expliquin la seva història. I arriba a la sublimitat de mostrar el perquè els personatges fan coses que no tenen massa a veure amb la raó, fins i tot sacrificant una felicitat possible. L'autor, simplement, desapareix o agafa el grau de trascendència que el converteix en un invisible déu que coneix tot el que passa en l'univers que ha creat.
 En segon lloc, el llibre és una autèntica porta en el temps. Un viatge que ens porta a la Rússia pre-revolucionària, la sempre present  diferència de classes, la frivolitat de la noblesa, la capitulació total dels camperols. Tolstoi hi deixa anar a través d'alguns personatges reflexions netament socials. Fins i tot diria que pretén agusar aquest contrast per a que quedi evident, tot i que els mugics fan un paper de purs comparses. Amb aquest llibre se n'aprén molt més que una simple descripció històrica que ens pugui caure a les mans. L'època queda definitivament immortalitzada, i continua prenent cos i sentit cent-cinquanta anys després de ser escrita.
 Al llarg de la història també traspuen, sobretot en el personatge que es pot identificar com el alter ego de Tolstoi, Levin Arkádievitx, les obsessions de Tolstoi desenvolupades en d'altres petites novel·les com si fossin petits assajos preliminars, la mort, el cristianisme, i la qüestió social. 
 Per tot això, tampoc no és just reduir la història a l'Anna Karènina, encara per ella mateixa amb una força abassegadora
  En resum, una lectura on es demostra que allò que omple de veritat, no és mai fàcil.


Cap comentari:

Publica un comentari