Follow by Email

divendres, 11 de maig de 2012

Das Rheingold

 L'or del Rhin (Das Rheingold) és la primera de les òperes de la Tetralogia L'Anell dels Nibelungs, de Richard Wagner. Pels amants de Wagner, anomenada simplement com la tetralogia. Potser per desintoxicar-me de la pel·lícula Battleship, estic seguint el cicle que ofereixen als cinemes Icaria aquest mes de Maig, en la versió que es va estrenar al Metropolitan Opera House de Nova York, el Met. Com a novetat més interessant és l'atrevida esecenografia de Lapage, que ja ha dirigit les posades en escena d'altres òperes i d'alguns espectacles del Cirque du Soleil. 
  Quan un neòfit contacta amb el món dels aficionats a Wagner, el primer que crida l'atenció és la passió que provoca. O bé s'avorreix la seva música, o bé se l'idolatra fins el punt que dubto que hi hagi militants de cap altra música amb un nivell de purisme i exigència semblants. Qualsevol representació sempre genera controvèrsia. Les versions evolucionen constantment, perquè Wagner no va aspirar a res fàcil, sinó al màxim i va deixar la porta oberta a que es millorés i es reinterpretés la seva obra fins l'infinit. La seva ambició era crear l'obra d'art total, la conjunció en el seu grau més elevat de cadascuna de les branques, de la música, la poesia, el cant, la interpretació i l'escenografia. I aquest és l'intent, el llindar que proposa cada nova versió.  Històricament, la interpretació potser és la part que ha anat més endarrerida, però ja hem passat de les Walkiries grasses, estàtiques i amb un barret amb banyes del passat, excepte l'excelsa Kristen Flagstad, a personatges que es mouen amb desinvoltura, s'expressen i canten meravellosament en qualsevol postura. Això, realment, admira, perquè tant poden estar penjats d'un cable com caminar sobre una paret. Els intèrprets dels personatges clau, Brunilda, Sigfrid, Wotan, Fafner, són ben difícils de trobar, en cada generació no passen del nombre de dits d'una mà. 
 Dimarts passat, com a preludi del cicle, van emetre el documental sobre la gestació del projecte, de l'espectacular sistema escenogràfic, un monstruós mecanisme de plaques que es mou i muta junt amb efectes luminotècnics. S'ha de veure. Va ser un documental captivador. Va mostrar darrera d'aquesta producció, tot el treball artesanal, creatiu, innovador. I arriscat. El mateix Lapage, i el director del Met, expressaven els seus dubtes, l'excitació de crear una cosa nova i per tant de trepitjar terreny desconegut, solucionar els problemes que plantejava, afrontar el risc del fracàs. A mi em va emocionar aquesta voràgine creadora, que de fet està darrera de tota obra d'art que mereixi ser anomenada com a tal, que tingui una honesta però infinita ambició. Camina en la fina maroma que separa la bogeria del sentit comú. I em fa optimista respecte a l'ésser humà, capaç de fer aquestes coses.

 Bé, us aconsellaria que ho visionéssiu, és inspirador per qualsevol faceta de la nostra activitat, siguem on siguem, i ajuda a alçar la mirada per sobre de crisis i banalitats que ens tenen la ment segrestada.  

P.D: definitivament, Battleship és un excrement.

Cap comentari:

Publica un comentari