Follow by Email

dijous, 10 de maig de 2012

Battleship

 Vaig anar a veure la pel·lícula titulada Battleship. Sabia on em ficava, no m'enganyava. Anava a veure un subproducte fílmic que per l'únic que val la pena és per oblidar-lo. Però tenia interès per saber què és una pel·lícula dolenta de veritat. I a fe que va aconseguir satisfer aquesta expectativa. Crec que és  exercici interessant, sempre que no es faci massa sovint, per apreciar tots els defectes que pot tenir un guió. I no em refereixo als aspectes més tècnics del film (efectes especials, edició, etcètera). Això és impecable com els productes sortits d'una cadena de muntatge, però hi ha tots els pecats que qualsevol film que vulgui tenir certa volada ha d'evitar: tòpics, clixés, previsible, forats argumentals que no s'esforcen ni en tapar, diàlegs buits de contingut, personatges plans, una càrrega ideològica i de valors tronadíssima. Tot al servei de l'entrteteniment més baix. A mi em feia fins i tot vergonya aliena que a la sala, els espectadors esclafissin a riure per qualsevol bajanada que diguessin. Va arribar al punt que vaig sortir de la sala amb més sentiment de vergonya que si fos una Sala X. Però el que també em sobta és que en aquests films, i suposo que això és un esquer per la seva promoció, hi surt algun actor que ha demostrat la seva vàlua i és prou famós. Sol tenir un paper secundari, apareix en alguna escena al principi i al final, diu les quatre bajanades que li dicten amb el posat que l'identifica, cobra, i se'n va. En aquest cas era en Liam Neesen. Ja ho ha fet altres vegades, però ara ha estat especialment decebedor. Com pot ser que algú capaç de fer el paper de Shcindler, a La Llista de Shcindler, s'abaixi tant? No he entès que algú  que pugui assolir una elevada expressió artística, es passegi tan alegrement per la banalitat. En fi, hauré de revisar les meves concepcions. 
 I també hi va participar una de les anomenades dives del Pop, Rihanna, primers plans que mostren la seva afavorida anatomia, paper insuls i diàlegs tontos. No deu donar per més però ja fa la feina promocional que busca. I això de diva, res de res, diva és una cantant capaç d'interpretar la Brunilda de Wagner, no aquests soufflés de la mercadotècnia. Prometo que no ho tornaré a fer, amb una vegada n'he tingut prou.


Cap comentari:

Publica un comentari