dimarts, 3 de juny del 2014

1914-2014, centenari de la Gran Guerra


 Aquest mes de juny farà 100 anys de l'inici de la Primera Guerra Mundial, exactament el dia 28 de juny amb la declaració de Guerra de l'Imperi Austríac a Sèrbia. No fa gaires anys encara es reunien el dia de l'armistici els darrers soldats supervivents, ancians revellits en cadira de rodes. Homes de més de cent anys que van enrolar-se quan tenien 18 o 19. El darrer en morir va ser un australià que va enganyar a la caixa de reclutes i tenia catorze anys el 1918. I la darrera participant activa, una infermera anglesa. Tots ells van morir per sobre dels 110 anys. 
 Dir-ne la Primera Guerra Mundial és una conseqüència de la segona que va venir després, com sempre hi haurà el Papa Francesc fins que no hi hagi un Francesc II. Perquè pels coetanis que la van viure va ser simplement la Gran Guerra. El seu impacte històric és més gran, més rupturista del que ho fou la  Segona Guerra Mundial, encara que amb menys morts però per una qüestió simplement tècnica. Aquesta guerra marca, sens dubte, l'inici del segle XX des de tots els punts de vista. 
 Al marge d'aquesta disgressió, allò que ha capficat els historiadors és, perquè es va produir aquest conflicte. El problema dels historiadors, que també és el seu avantatge, és que treballen a pilota passada. Si els fets van ocórrer molt remotament el problema és el de les fonts, que s'hagin conservat, i el dels testimonis directes i les restes que es puguin examinar. Si cau massa a prop, la tendenciositat imperant pot esbiaixar l'enfoc de la recerca històrica. És la conclusió que de moment trec de llegir un llibret d'historiografia de la Gran Guerra que m'ha caigut a les mans. En tot cas, això no ha de fer renunciar a la recerca de la veritat. Sobretot quan es va desencadenar una carnisseria inaudita, inimaginable fins aleshores. El que succeí en la Segona Guerra Mundial simplement va ser un avenç tècnic, en aquest sentit. 
 Un punt important i que a mi és el que m'ha quedat ben clar és que ningú va preveure la dimensió del conflicte ni les escabetxines mecanitzades, inhumanes, que va comportar. Totes les parts implicades es van trobar enfangades, material i metafòricament, en els esdeveniments. Només els Estats Units van entrar a la guerra amb l'objectiu de desllorigar l'ordre Europeu que l'havia pogut covar (la fi dels grans imperis, posar fre al bolxevisme revolucionari i donar veu a les minories nacionals i el dret de l'autodeterminació i finalment crear una Societat de Nacions que evités un desastre semblant). El segon punt era d'ordre més irracional. L'ambició imperial de les diferents nacions, influïdes per la casta militar, que van veure més aviat de grat la possibilitat d'un conflicte i varen afavorir els esdeveniments per a que es desencadenés. Per exemple, és ben sabut que Alemanya va induir un ultimatum a Serbia que ja sabia que no admetria. Aquesta mentalitat era purament decimonònica, però la tècnica ja no. Alemanya, el segon Reich, fabulava amb la Gran Alemanya, la Mittle Europa, França volia recuperar l'Alsàcia i la Lorena i venjar-se de la Guerra Franco-Prussiana de finals dels 70 del segle XIX. Anglaterra no veia amb bons ulls les ambicions imperials dels continentals, i semblava que seria neutral si no fos perquè tenia una aliança amb Bèlgica que finalment va ser arranada. Un error de càlcul. L'Imperi Austríac veia en la guerra una manera de galvanitzar-se, igual que l'Otomà, i el Rus també una via per estabilitzar-se. A tots els va sortir malament i d'una forma imprevisible. Només cal mirar el mapa d'Europa de 1914 i comparar-lo amb el del 1920. 





Adéu imperis, visca les revolucions i l'autodeterminació dels pobles i més de 22 milions de morts (la meitat dels mobilitzats), i no va solucionar res. Es va deixar l'ou de la serp que covava la Segona Guerra Mundial per una simple curtesa de mires. No n'hi havia hagut prou i els armisticis es varen signar amb una mentalitat del segle XIX.
 Tot i així, penso que sempre, en darrer terme, hi havia persones concretes que en algun moment varen prendre una decisió determinada que va desencadenar-ho tot. Aquesta és la part més misteriosa de tot conflicte, el factor humà, i potser el més inatansable. Ja hi tornaré.


1 comentari:

  1. Esperem que no hi hagi una tercera, perquè sinó dubto que poguem fer una quarta...

    ResponElimina