Lee Miller

Aquesta fotografia la va fer Lee Miller, model i fotògrafa (1907-1977), quan cobria com a corresponsal de guerra la Segona Guerra Mundial. Es titula "Guàrdia de les SS, mort en un canal, Dachau". 

No entraré en l'aspecte més artístic de la composició (encara que aquesta reproducció baixada d'internet no té la qualitat de l'orginal). En el llibre de fotografies on la vaig veure per primera vegada es centrava en aquests, però no és el  seu valor essencial, sinó la història que explica, tant el que tenim davant dels ulls com de l'ull que hi ha darrera la càmera. Aleshores és quan les qualitats estrictament estètiques prenen sentit. L'home enfonsat en aquest canal era un capo de les SS del camp de concentració de Dachau, assassinat durant la retirada de les tropes nazis. Per tant, era un individu que havia exercit una crueltat il·limitada, un monstre però al cap i a la fi un humà amb la seva història que ens planteja la pregunta, com va convertir-se en això? La pregunta és inquietant precisament perquè com tots nosaltres, era, encara que sembli redundant, un home (tenim la tendència de qualificar de "monstres" les persones amb comportaments atroços, perquè així ens exonera el pensament que són de la nostra mateixa naturalesa, ens resulta massa inquietant). Havia estat un nen, havia estat probablement estimat pels seus pares, havia estimat algú, potser tenia fills pels que sentia devoció. Toot això és plausible i ens produeix dessassosec quan el veiem alnostre mateix nivellPerò tot i així, la foto transmet una estranya pau. Potser perquè mostra que s'ha fet justícia? Alegrar-nos d'una mort violenta ens fa partíceps d'aquest acte. No és així, la mort, el procés de descomposició que sabem que ha començat, l'enfonsament parsimoniós dins d'una naturalesa plàcida que acull el cos d'un home que simbolitza la turbulència més violenta del segle XX, el mateix dringar de l'aigua que ens creiem sentir, l'aire que acarona les herbes de la riba, els besllums del sol reflectits, adornen la imatge. Tot plegat transmet tranquil·litat, com si la història retrobés el seu ordre i la naturalesa engolís ineluctablement les ambicions més  vanes funestes de la i retrobés el seu equilibri. La imatge també ens vol parlar de qui va assassinar aquest home, un desconegut, també un home com nosaltres, empès per un odi, una ràbia que segurament podem entendre però només iaginar, però que també el va animalitzar. No en sabrem res d'ell, fins hi tot podem empatitzar, simplement imaginant la càrrega de crueltat que va patir per tornar-s'hi com un animal més. 

 La segona història que ens explica aquesta fotografia és la de l'ull del darrera de la càmera. Lee Miller és un personatge amb una vida digna de fer-ne un film. Model de prestigi els anys 30, amant de Man Ray, fotògrafa artística i fotògrafa de guerra (sobta una dona d'una extraordinària bellesa prenent nota gràfica de l'horror). Cap a mitjans de la seva vida les imatges traumàtiques que va captar, i les que va veure però no va fotografiar, li van passar factura, va caure en la coneguda espiral de beguda i depressió, com si demostrés que no és possible passar indiferent per la vida i alhora voler-ne captar-ne l'essència més abismal, és a dir, ser una autèntica artista.