Claude Lévi-Strauss

 Acabo de llegir una biografia de l'etnòleg i antropòleg Claude Lévi Strauss (1908-2009), potser el darrer savi que hagi donat la humanitat. Ho dic perquè em costa imaginar en aquesta època digital que torni a aparèixer algú capaç de crear un corpus de coneixement transversal, l'estructuralisme, amb una influència tan profunda en tots els àmbits (una altra cosa és que se'n faci ús o cas), i que li va permetre tocar i aprofundir en quasi tots els àmbits de l'esperit humà. I tot això en una època i amb mètodes pre-digitals, aprofundint en el detall i penetrant en el coneixement amb constància. Començo aquí a comentar algunes idees que segrestat la meva atenció, d'aquest personatge fascinant.

"El món va començar sense els homes i acabarà sense ells": aquesta afirmació està en la base del que ell diu un pessimisme ontològic. No existeix cap relat finalístic, un destí trascendent per l'home només un món abstracte, simbòlic, que opera amb els mateixos mecanismes entre tots els homes i esborra l'absurda classificació de societats primitives o avançades. El comú denominador és la necessitat de construir el sentit, que és el mateix que crear relats i que Lévi-Strauss va estudiar en la seva forma de mites, amb un final que probablement només és somniat. Però Lévi-Strauss no cau en la desesperació. Troba en aquesta fascinant naturalesa i capacitat de crear mons i pensar el món mateix i recrear-lo com un fet prou interessant i que pot omplir la vida, com a mínim la seva. Aquesta contundent afirmació pot servir en tot cas d'antídot per relativitzar les nostres idees, distanciar-nos de nosaltres mateixos i no absolutitzar res, excepte la dignitat de cada individu.

"L'experiència fonamental de l'home és  que tothom mor, i ningú mai més torna d'aquest llindar". Sembla una afirmació òbvia, però el que no és tan obvi és que l'home pateixi d'aquesta mena de broma de mal gust, segons com es miri, i a més hagi d'adonar-s'en i constantment s'hi senti conforntat. El desenvolupament dels mites i potser de la religió mateixa sorgeix d'aquest inacceptable fet, com si amb la insistència de dotar-lo de sentit, bastir-lo amb relats, ritus i litúrgies esmuséssim la cuirassa tossuda d'aquest fet. Ningú no torna del país dels morts i això és el fet fundacional de la humanitat, tal com ens coneixem. Em fa recordar això una frase de Pere Casaldàliga, que diu que les seves causes són més importants que la seva vida. Dona així una volta de rosca a aquesta reflexió, en que el sentit de la pròpia vida és més important que la vida mateixa. En altres paraules, que allò realment insuportable és una vida sense sentit, l'autèntic infern. Trobo aquí interessants lligams amb Victor Frankl quan es planteja la mateixa qüestió del sentit en els seus llibres. No sé si Lévi-Strausss i Frankl es varen conèixer o van compartir la seva obra, però si no és així és una llàstima.

Per tot això, l'univers simbòlic dels homes no pot ser jutjat per la seva racionalitat, sinó per la seva relació amb el sentit que dona a les pròpies vides, i per tant una agressió a aquest món intern es viu com una forma extrema de violència encara que no hi hagi sang. Un cas flagrant són els nacionalismes. Fora del cap de les persones d'una comunitat que comparteixen aquest mateix sentiment, la nació no existeix. Però agredir-la pot portar a l'explosió de les més extremes de les violències. I al revés, una idea pot aglomerar al seu voltant i catalitzar una societat sencera vers el que ens pugui semblar la més gran de les bogeries. Només cal llegir la història.

Continuaré.