diumenge, 3 de maig del 2020

L'Eclipsi de la mort

 Vaig escriure en un whatssapp el 14 de març en un dels estranys rampells de lucidesa que a voltes tinc (lucidesa que només es pot fer palesa de forma retrospectiva, malauradament), que es faria bé de desenvolupar un protocol per humanitzar la mort durant la crisi de la COVID-19. Em referia particularment als enterraments i els rituals de comiat. No m'ho vaig treure de la butxaca, simplement vaig aplicar l'experiència d'altres brots epidèmics que he pogut conèixer en els quals això havia estat un punt molt sensible (l'Ebola a l'Oest d'Àfrica i un brot de pesta pulmonar a Madagascar) amb el convenciment que anàvem a assistir al mateix guió però en un escenari diferent. 
No hi ha hagut un tal protocol, sinó la simple aplicació de les mesures generals d'aïllament social a l'àmbit dels funerals posant-los al mateix nivell que fer un botellón o anar al bar. Així he sabut de casos sagnants, sobretot durant la primera fase de l'epidèmia, quan el sistema s'encaminava decicidit cap el col·lapse i no estàvem per orgues: gent que acompanyava la mare o l'àvia a urgències i no la va tornar a veure sinó en forma de cendres dins d'una urna, despedides des de la porta de la UCI sense cap contacte físic (no diguem verbal) etc. i etc. A l'Àfrica de l'Oest i a Madagascar, on els ritus funeraris són inexcusables, el control d'aquestes cerimónies estava ben justificat (els funerals eren fonts de transmissió importants perquè el costum és d'envolcallar i tenir fins i tot un contacte físic amb el difunt), però va provocar autèntiques guspires de violència i rebuig, morts i enterraments clandestins perquè per exemple, a Madagascar, una de les pitjors coses que et poden passar en aquesta vida (i és que no es fa massa diferència entre la vida d'aquí i la de més enllà), és no ser enterrat en el mausoleu familiar. M'ha sobtat que aquí no hagi ocorregut res que s'hi pugui assemblar, ni una mínima protesta o polèmica. Cap reivindicació tot i que, a nivell dels hospitals i a mesura que la situació ho ha anat permetent s'ha pogut flexibilitzar l'acompanyament dels malalts terminals i ens consta els esforços del personal de les funeràries per suavitzar la situació amb petits gestos. També em crida l'atenció que els morts, els morts per la COVID-19, ni tan sols els hem vist. Perquè al cap i a la fi, es tractava d'això, no? D'evitar-los. Ho ressenyava un article recent al New York Times. Són molt escasses les fotografies de morts, agonitzants, enterraments de víctimes dels SARS-COV-2. Jo només he pogut testimoniar, perquè visc prop del Tanatori de Sancho de Avila, les anades i vingudes molt freqüents dels cotxes fúnebres sense corones de flors ni sèquit i persianes abaixades, conduïts per senyors emmascarts. I els furgons blancs que transporten els cossos des de les morgues dels hospitals al tanatori. Una  sínia incesant que ara s'ha apaivagat. També les he vist, perquè em vaig calçar el fonendoscopi per atendre malalts i he pogut donar-los rostre.
 Com escrivia l'articulista del NYT, la manca d'imatges directes, de la realitat concreta que ens explica de què estem parlant, impedeix que es creï el vincle emocional, que hi reaccionem o ens hi sentim afectats excepte si no ha estat algú realment proper que hagi mort. És una tragèdia anònima que la qual només en sabem xifres  i com deia Stalin, una mort (una imatge d'un mort), és una tragèdia, cent morts (uns números), és només una estadística. Una conseqüència és que en gran mesura l'epidèmia es tracti en termes econòmics, no pas humans. Els morts no parlen.
 És possible que això només sigui un altre dels símptomes sobre la peculiar cultura de la mort que estem desenvolupant. Anònima, amagada, discreta, reduïda a una cerimònia en sèrie en un espai asèptic, oficiada per un diaca de guàrdia o una mena de funcionari fúnebre segons el credo o no-credo del finat i amb el cant dels ocells executat per un trio d'estudiants de música llogats per aquest propòsit. Així, no estranya que no hagi provocat cap trasbals la manca d'aquests ritus. No els hem trobat a faltar gaire. Penso, fins i tot, si no esdevindrà socialment agradable que tot es redueixi a això, a desaparèixer en una sala d'urgències i que et retornin sense més tràmits l'urna amb les cendres. Tot el que sigui evitar confrontar-nos amb la parca serà benvingut. Serà allò que deia un, que l'home no pot suportar una dosi excessiva de realitat. 
 Una derivada d'aquest eclipsi de la mort és aquesta mutació del mot salvar, que s'atribueix als metges quan guareixen a algú d'una malaltia potencialment mortal com la COVID-19. No és que es valorin més els metges així, és que es menysvalora què vol dir això de salvar. Els metges no salvem res, només donem pròrrogues o fem que la pròrroga sigui de qualitat. Això de salvar pertany a l'espai individual i cadascú ha de trobar la seva pròpia salvació, que ve a ser el sentit de la seva vida. Potser el que amaga tot plegat és aquesta derrota tàcita davant aquest repte, o la còmoda renúncia. L'extrem d'aquesta postura l'expressava un ximplet mediàtic de qui no diré el nom  que escampa que això de la mort és un fracàs de la medicina. Una bajanada de les grosses. Aleshores s'entén que es parli dels metges amb categories absurdament salvífiques.
 En contrast, a l'Àfrica de l'Oest i a Madagascar la mort està integrada en el cicle de la vida, per això era tan conflictiu gestionar-ho en el context epidèmic. Es van arribar a solucions per fer aquests procediments de forma més acceptable i això va facilitar la col·laboració de la gent. Aquí ni ens ho hem arribat a plantejar. No ha fet falta.
  Malgrat tot a mi em sedueix, la trobo bella, la imatge del cos com la llavor que cal plantar, que cal que mori, per a que doni fruit. No entraré en què deu referir-se això del fruit, però suggereix un sentit profund i misteriós de la vida i de la mort, i que són la cara de la mateixa moneda. Els cementiris musulmans que vaig poder conèixer a Somàlia encara busquen aquesta senzillesa de l'enterrament que recorden a plantar una llavor, no hi ha mausoleus, són espais on els morts jauen sota una munt de pedres sense làpida i amb el cap orientat cap a la Meca. Aquests espais arriben a passar desapercebuts. En la nostra cultura, que jo sàpiga només els monjos cartoixans són enterrats sobre una planxa de fusta i amb un llenç de lli, i el cos cobert, directament, per la terra com ho fa amb una llavor. Jo no vull renunciar a aquest privilegi. 


1 comentari: