La Porta del Cel

 Em vaig asseure en una cadira de fusta que crec que havia estat vernissada de verd, al costat de la barana que separava la terrassa del riu Oubangui. L'aigua discorria calmosa, tres o quatre metres per sota. A l'altra riba, a unes tres-cents metres començava la vasta extensió de la República Democràtica del Congo. Un parasol foradat com si hagués rebut una pedregada em donava prou ombra, i junt amb l'aire lleuger que baixava del riu amunt, si no em movia gaire re, arribava a estar confortable per passar quasi tot el dia en aquesta estranya presó. El Restaurant "La porte du ciel", de Bangui, la capital de la República Centre-Africana. Com a estranger subjecte a les lleis de la Creu Roja, per a qui treballava aleshores, no podia moure'm lliurement per la ciutat, sinó avisant un vehicle que em portés de porta a porta allí on volia anar. Vaig demanar una cervesa, d'aquestes locals que deuen fer un litre i que afortunadament estava ben glaçada. Em vaig disposar a passar tantes hores com les lectures que portava n'entretinguessin, la meva paciència ho suportés, i la intensitat de la xardor m'ho permetés. El Sol reverberava ja des de bon matí i abaltia les aigües del riu. No era època de pluges, però el senyal de les pedres sobre les que s'assentaven les pilones del La Porta del Cel indicaven que podia pujar fins mullar-me els peus que havia alliberat del calçat. Tampoc es veia cap núvol al cel. Tinc tendència a visitar aquests països en època seca, em sembla.  Vaig recolzar-me a la barana, per escrutar el mosaic que se'm presentava amb més atenció. Esperava veure hipopòtams, o un cocodril simulant un tronc, immòbil, però no vaig veure res de tot això. En la llunyania una canoa, com un barquer del més enllà, creuava el riu clavant una llarga vara al sòl del riu. La seva figura reverberada per la calor tremolava com un ble.  Hi havia petites cabanes, a recer de la vegetació allí on ja era el Congo. Una frontera arbitrària decidida en el seu dia entre Belgues i Francesos. Un grup de dones s'agombolava amb cabassos de roba i feien el safareig. Més enllà uns nens es llençaven a l'aigua fent cabrioles des d'una roca rebentada per la calor i que en altra època més plujosa hauria d'estar submergida. M'havien parlat d'una monja que fa trenta anys que s'esmerçava a l'altre costat a portar al món nens en una maternitat atrotinada i havia adoptat per filla una òrfena cega que l'acompanyava sempre. Creuava regularment el riu per aprovisionar-se a Bangui.  Em vaig sentir vagament estrany, absurd i ridícul davant una vida amb tant de sentit. Vaig imaginar que apareixeria entre les ombres del Congo amb un vel voleiat pel vent tòrrid com usi fols el mascaró de la proa d'una gòndola tropical, empesa per la seva afillada orba, erta sobre la popa i clavant la pèrtiga a l'aigua. sense veure res, però sentint-ho tot amb els sentits agusat dels cecs:  la flaire de l'aigua, aquesta dolça xafogor, el soroll dels nens xipollejant en l'aigua, l'esgarip d'una au...si em deixés tocar una estona pel Sol, vaig pensar, potser al·lucinaria prou per sentir el que vulgui. 

No percebia cap traça de l'història violenta d'aquest país, ni de què se'm protegia tampoc. Ni tampoc m'inspirava cap por aquest riu monstruós. I malgrat tot només és un afluent del Congo que es recargola com una monstruosa serp uns centenars de quilòmetres més avall.  El Sol zenital  s'anava desplaçant, i amb ell els lluentons que traspuaven el para-sol. L'ombra també giravoltava i havia d'anar movent la cadira com si fos un rellotge solar.  Ara un grup de garses s'envolaven i despareixien riu amunt i un pescador llençava un tresmall fent equilibris sobre una canoa per recollir uns migrats peixos. Deixar escolar les hores, saber-me que no tinc elecció em va fer sentir curiosament  lliure, lliure per no sentir-me útil ni l'angúnia per no fer res de profit. Només contemplar aquest  riu que flueix fins que el sol ponent l'encengui de taronja, que semblava que volgués desafiar allò que  un riu mai és el mateix ni t'hi podràs banyar dues vegadas. Fins que em cansés, o la calor m'eixordés massa com per a que una cervesa no la pugui pal·liar, i  truqui a un conductor i em transporti  a algun altre lloc ´més asèptic i amb aire condicionat. Però no sé si hi ha cap lloc més inspirador que la Porta del Cel a Bangui per intrusos com jo.