Sida

 Fa uns quants dies vaig veure el documental que podríem titular com l'agonia i mort de Freddy Mercury, el carismàtic líder de Queen,  a causa de la Sida l'any 1991. No és simplement una biografia de la darrera etapa del Freddy Mercury, sinó sobretot un repàs del que podem dir-ne els anys de plom del VIH i la Sida en el nostre medi. Aquest és el tema real del documental, que ha recuperat la tràgica imatge, que me n'adono que havia començat a desterrar, la del malalt de Sida terminal, caquèctic, consumit, fonent-se en un llit d'hospital. Algunes vegades que he donat classes sobre el VIH he presentat la famosa, en el seu temps, fotografia publicitària que va utilitzar United Colors of Benetton en que es mostrava un malalt de sida moribund (es deia David Kirby) en braços de la seva família desesperada. Una fotografia real, tot cal dir-ho. Ningú la recorda en aquestes classes, i també els resulta estranya i potser inversemblant la visió d'aquests joves, en la plenitud dels anys, consumits literalment per una malaltia que tenia un procés ineluctable. Tinc aleshores la impressió que estigui explicant històries d'una guerra sense bombes ni bales, sinó la d'un antic fantasma mig oblidat que va clivellar comunitats que ja ho tenien prou fumut aleshores: gays, ionquis i prostitutes.

Recordo que quan era estudiant, en les primeres pràctiques de tercer curs, precisament la primera malalta que vaig examinar era  una noia de 23 anys d'edat amb criptococcosi (una infecció oportunista típica de l'estadi de Sida). No tenia cap dels estigmes físics de la malaltia, encara. I era bonica. Sabia aleshores que estava condemnada a no sobreviure més enllà d'un o dos anys, en la mesura que poguéssim trempejar les infeccions oportunistes però acabaria, o va acabar, en l'estadi de consumpció que més tard vaig veure en d'altres nois durant els meus estudis i a l'inici de la residència.  I vaig poder acompanyar personalment a algun, antics delinquents i ionquis amb una història vital tan esfereïdora que convidava a ignorar-la per mantenir un cert distanciament. 

Aquests records en provoquen una sensació contraposada. Primera, que m'he fet gran, per si encara em faltaven més proves, i tinc una perspectiva històrica que a vegades em fa sentir estrany en aquest món i una mica sol. Perquè no he pogut mai deixar d'empatitzar amb aquests malalts que vaig conèixer i encara en recordo el nom d'alguns. Com qui torna d'un viatge extraordinari d'un lloc que ningú coneix i pateix la frustració de no poder compartir (i repartir), la seva experiència, emocions i a voltes dolor. I també d'admiració pel progrés extraordinari que va permetre que aquesta infecció es pugui controlar i evitar molt eficaçment els casos de Sida tal com els havíem conegut. Avui dia és ben rar en el nostre medi que un metge jove hagi vist mai aquesta síndrome de consumpció irremeiable i cruel. Afortunadament. 

Aquest progrés, però, contrasta amb la banalització de la infecció. Fins el punt que precisament, temo creure que una de les grans barreres per eliminar aquest virus en el nostre entorn és precisament aquesta banalització (o fins i tot frivolització) del VIH/Sida, en contrast amb l'estigma que ho era i ho és en d'altres entorns. Jo acostumo a fer la reflexió que el dia, que espero que no arribi mai, que el nostre sistema de salut faci figa i no es puguin distribuir o tenir accés (tal i com ocorre en altres latituds), als tractaments antirretrovirals, hauran begut oli els que en depenen i tots els que en puguem ser vulnerables. No em sembla raonable lligar la meva sort a aquesta dependència. Deixant a banda altres reflexions com que la pròpia cura té una dimensió de responsabilitat col·lectiva en termes de protegir-nos mútuament i de no suposar una càrrega onerosa al valuosíssim sistema sanitari de què gaudim. I també, i això és molt personal, en una mena d'homenatge o respecte per les pretèrites víctimes del VIH. Incloent l'admirat Freddy Mercury.