Si fa un parell de mesos glossava l'obra del Joan B. Culla (Israel, el Somni i la Tragèdia), ara m'he topat amb un llibre que té un subtítol molt semblant (El triomf i la Tragèdia d'Israel). Es tracta de l'obra del periodista israelí Ari Shavit "La meva Terra Promesa", publicat el 2013. Resulta molt interessant, i alliçonador, passar de la perspectiva de l'acadèmic sense cap lligam nacional ni sentimental amb l'actual Israel-Palestina, al punt de vista d'un israelià net de la primera onada de retornats al país abans de la Segona Guerra Mundial. I per tant hereu directe del sionisme de primera fornada que va derivar en els primers anys del naixent estat en aquesta barreja de socialisme comunitari d'esperit pioner que va crear els Kibutz i la ideologia i esperit imperant a Israel fins la Guerra del Yonn Kipur el 1973.
Ari Shavit és un israelià prototípic d'esquerres, laic, que vota el laborisme o alguna branca semblant, intelectual i periodista que treballa pel diari Herzaat més progressista, per dir-ho així, i crític amb tot això de la colonització i ocupació de Palestina. La seva crònica de la història d`Israel està escrita necessàriament des del subjectivisme, però això no és un defecte. Si assumim que els protagonistes de la història són persones humanes, el subjectivisme és la condició necessària per a tota anàlsi si volem entendre els perquès que ho expliquen quasi tot. El gran mèrit del llibre doncs, al meu entendre, i que no podia fer de cap manera el Joan B. Culla és que explica les emocions més pregones que van moure i motivar els primers sionistes i les generacions posteriors en el procés de creació de l'Estat d'Israel i la seva consolidació. És una mena de llucada a la psicologia col·lectiva que ajuda a copsar com una societat tant plural i fins i tot contradictòria, sap cimentar-se sobre uns principis que el fan impertorbable fins i tot quan perpetra una atrocitat com la que estem contemplant a Gaza.
El gen de la supervivència està incrustat entre els Israelians i això els dona una mena de patent per creure justa qualsevol amenaça a aquesta pervivència. O qualsevol intent de posar-la en dubte. Com va ser l'assalt de Hamas ara ja fa tres mesos. Després de llegir-lo em resulta evident que hi hauria una resposta semblant, era inevitable i em fa pensar si els que la van desencadenar per activa (Hamas) o per passiva (algun grupuscle Israelià) ja era el que buscaven amb un propòsit final que no m'atreveixo a concretar.
Es tracta d'una obra que, al marge de qualsevol altra consideració, està molt ben escrita i rica, fins i tot diria de gran valor literari i que recull els materials i entrevistes que durant dècades l'autor ha anat acumulant, amb algunes revelacions molt interessants de moments clau de la història d'aquest tràgic racó de món, com la gestació del programa nuclear Israelià, mantingut expressament en un secret conegut per tothom. La crònica de Ari Shavit busca en tot moment l'objectivitat, l'equidistància, l'empatia vers els palestins i els Àrabs, fins i tot en algun capítol sembla traspuar un sentiment de culpabilitat, però cap al final de la mateixa emergeix un cert xovinisme, una autoafirmació que recorre tota la societat Israeliana i m'ha fet entendre la seva sorprenent cohesió. Perquè saben que sense aquesta cohesió ja haurien estat exterminats com a Estat (d'aquí l'adhesió total a l'exèrcit com a garant d'aquesta seguretat). Però encara hi he percebut un sentiment més ambigu i inquietant que l'autor no sap amagar del tot, i és una mena de hybris, un orgull inflat per un cert sentiment de superioritat que neix per un costat dels enlluernadors assoliments d'Israel des que es va gestar el seu Estat, sobretot la seva creativitat, dinamisme científic i econòmic, de fer fèrtil el desert, la capacitat de crear un programa nuclear del no res i un exèrcit sofisticat i temible...però que enfonsa les seves arrels amb el fet que sigui alhora aquest mateix poble el que ha estat històricament més vexat, perseguit, estigmatitzat, discriminat i fins el punt que se l'hagi intentat exterminar d'una forma atroç en època recent (l'holocaust nazi o la Shoah, com l'anomenen ells). Per tant és una hybris d'un altre tipus del que puguem identificar en altres col·lectius, inquietant perquè sembla que doti aquesta societat d'un estàndard moral diferent i granític, com un nen maltractat que es creu amb autoritat per maltractar ell mateix,i alhora té la capacitat, l'autoritat i l'oportunitat d'aplicar-lo (i la manca de remordiments). I que fins i tot ens doblega els nostres propis estàndards pel sentiment de culpabilitat col·lectiva i injustícia històrica que també sentim. Aquest rerefons de la psicologia col·lectiva és allò que ho fa tot plegat pertorbador, davant l'espectacle dels 30.000 morts a Gaza i l'horror de la fam i les malalties que no copsarem mai la veritable dimensió.
Després de llegir aquest llibre, malauradament, m'he quedat amb la amarga aprehensió que tot plegat no té una solució pacífica. I de totes maneres, m'agradaria saber què en pensa i com analitza a hores d'ara el Ari Shavit l'enèsima tragèdia que que ocorre a Palestina.
P.D: He buscat un blog o algun lloc on l'Ari Shavit aboqués les seves opinions sobre el drama actual de Gaza, tenia molta curiositat per saber com ho analitzar i jutja, però només he trobat una notícia del 2016 d'una acusació per assetjament sexual que el va fer abandonar la redacció del diari Herzaart...en fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada