Hivern?

 Som en el darrer terç del mes de Febrer. I és notícia que al final d'aquesta setmana arribarà el fred que seria esperable per aquestes dates. Hem tingut, ja no hi ha remei a aquestes alçades, un hivern decebedor. No ha portat fred, no ha portat quasi neu, no ha convidat a arraulir-se sota cap flassada i ens ha regalat amb esplèndids dies anticiclònics governats per un cel blau i impàvid per mi més inquietant que una negra rufolada a l'horitzó. Per sort, vaig poder estar uns dies a York, al cor d'Anglaterra on sí que vaig recuperar la sensació de fred i ateriment, pluja i humitat, cel gris i rúfol que convidava a recloure's a casa i contemplar la dolça pluja i sentir el repicar de les gotes al sostre o el dring quan s'escola sense interrupció per les canonades. 

    La desaparició de l'hivern no és només una desgràcia en termes poètics i paisatgístics, ni només econòmics si ens entestem a confondre preu i valor con és actualment el costum. No hi haurà neu a les capçaleres dels rius i les estacions d'esquí cada vegada tenen un aire més patètic amb les seves artificioses cintes de neu artificial (no diguem la revellida idea de portar aquí uns absurds Jocs Olímpics d'Hivern). També la flora i fauna se'n ressentirà. On aniran les relictes poblacions, hereves de l'època glacial, de perdiu blanca (Lagopus muta), el gall fer (Tetrao urogallus), la papallona apol·lo (Parnassius apollo), si ja no els queda més espai muntanya amunt on puguin fressar? O el pobre neret que cobreix de flors rosades l'alta muntanya i necessita estar cobert de neu a l'hivern per a que prosperi adequadament. I només son les espècies on tot això és més evident. 

    També és una disrupció de l'arrelament que ens fa humans, i que neix d'una certa previsibilitat, ritme, paisatge, costum que permet sentir-nos partícips d'una comunitat. Així certes pràctiques folklòriques perden el seu betum, allò que les va originar i dotava de sentit. Com menjar castanyes o cagar el tió amb màniga curta. Per no dir les menys ancestrals com anar a esquiar. Però les mantenim com somnàmbuls com si amb això poguéssim ancorar un hivern que vol fugir i confondre's entre una tardor seca i una primavera que transita ràpidament cap un estiu aclaparador. Ho entomem amb una actitud càndidament perversa, una mansuetud una mica semblant al vedell que es deixa portar cap a l'escorxador, mentre es continua delirant sobre la necessitat de mantenir les piscines plenes pels turistes o un model econòmic que és totalment incompatible no simplement amb la vida, sinó amb una vida amb sentit. 

Hivern? Quin hivern? Ens vindrà un hivern però serà d'un altre tipus i hi farà un fred molt més fondo.