La vida regalada

 Vaig arribar a casa d'una bona amiga meva Sudafricana, feliçment aparellada amb un anglès, quasi a mitjanit. M'acull al rebedor, la planta baixa, ja amb pijama. I em porta al lloc on dormiré. No m'esperava gaire més que un sofà, i fins i tot un matalàs improvisat al terra en qualsevol racó. Per contra, tot seguit me n'adono que no estic en un barri qualsevol. Que la casa no és ni tan sols un dúplex. Sinó un tríplex. Fins i tot quatríplex. Quatre nivells de casa arrapada als vessants de la Table Moutain, a Cape Town, davant per davant del mar que remuga incesantment. Contemplo astorat el blanc de les onades quan rebenten a la platja, encés per la lluna ponent. Excepte els pisos superiors que fan de casa (un esplèndid menjador amb vistes al mar, cuina, rebedor i a sobre els domitoris i banys) els dos nivells inferiors són autèntics apartaments amb cuina i bany inclòs. M'instal·la, incrèdul, en el pis inferior abans d'allitar-se, ja ens parlarem demà pel matí. I quedo sol, contamplant des de la terrasseta l'esplèndida lluna que relleix sobre l'oceà. Aquí s'ajunten l'Índic i l'Atlàntic. Depèn de quina platja escullis,  es percep més l'aigua freda Atlàntica o la calidesa de l'Índic. Aquell matí mateix havia partit del Nord de Madagascar, d'un tròpic embriac a aquesta mena de mediterrani oceànic que caracteritza l'extrem sud del continent Africà.  I ara, malgrat el cansament, em resisteixo a a adormir-me per saturar els meus sentits del bramul de la mar i la lluna decadent. 

Aquesta casa es troba al barri de Cliford, l'àrea més exclusiva de Cape Town que és alhora la ciutat més sofisticada i cara de tota Sudàfrica. La primera d'aquesta regió, estratègicament situada al tombant del Cap de Bona Esperança o de les tormentes. Una banya de terra que és de fet la serralada que després ressegueix la Table Mountain, que es clava en l'oceà i tanca una espaiosa badia. L'endemà pel matí, l'ànsia de veure a la llum del dia la panoràmica que havia intuït en la fosca, em vaig despertar molt aviat. Als meus peus s'estenien uns platges de sorra blanquíssimia, hagués dit de farina, besades per onades acompassades, roques despreses del vell sòcol del continent i a sobre meu el característic "Cap de Lleó" que dona el seu perfil tant reconeixible a la ciutat. Cliford està situat el tombant que marca aquesta penya que es diferencia de la serra principal acabada en un altiplà (per això se'n diu "Table"), i enfila enllà cap al Cap de Good Hope. A l'altre costat s'estén la resta de la ciutat amb la diversitat de centres financers, comercials, barris més o menys benestants i més enllà una estessa de barraques que la meva amiga, que acompanyo aquest matí al seu lloc de treball, m'ensenya. No paren de créixer. Ni tampoc el nombre de sense-llar. I encara un fenòmen més recent. La pobresa té una certa tendència a democratitzar-se. Tot i que massivament la visquin les persones de color, no són estranys els sense-llar blancs. La desposessió ja no és exclusiva de la gent de color.  Precisament, tot passejant per l'impressionant i interminable front marítim m'aborda un d'aquests personatges. Tinc el costum d'entrentenir-m'hi, parlar i conversar. M'explica la seva vida. No sabré mai què hi ha de realitat i ficció però respon al creïble esquema habitual. Família trencada, probable alcoholisme, ves a saber quina mena d'abusos de tot tipus, potser una mica de mala sort i manca d'oportunitats. Li dono un ajut, amb la consciència que anirà a qualsevol ús contraproduent. Però amb una secreta esperança que sigui com el gest que va iniciar la redempció del personatge principal de Els Miserables. Ho dubto però si ningú ho provoca segur que no ocorrerà mai. Aquests personatges llençats en la marginalitat més absoluta, que passaran amb irrellevància per aquest món em provoquen moltes preguntes i cap resposta clara. La Sudàfrica post-Mandela no ha resultat en cap terra promesa, encara que el apartheid sigui ja història. A voltes penso que vivim amb una contínua idea escatològica, la inconscient perspectiva de resolució final dels problemes que amaguen les promeses vàries de faccions polítiques i ideologies. Per això em provoquen certa angúnia les pretensions d'eradicar aquella o aquella altra plaga.  Perquè que un cop arribats a l'estació promesa resulta que el futur ja no és el que era. Mountains beyond mountains, com deia el mateix Mandela. I les promeses d'Arcàdies només amaguen nous horitzons més sòrdids, potser autèntics inferns com ens mostra la història. Fia-te'n de les utopies. Potser allò important és el que es remou en la més vulgar quotidianeïtat i la bellesa s'amaga entre pots i cassoles del dia a dia. La meva amiga treballa en una prometedora vacuna contra la tuberculosi. Però no hi ha vacunes evidents pels barris de barraques. Coses del progrés. 

Al barri de Cliford aquell matí des de la terrassa contemplava com corredors, quasi tots blancs, feien jogging resseguint el passeig de vora mar. El dia s'havia alçat amb bonança, fins i tot amb una certa calidesa a mesura que van avançar les hores. Vaig passejar per les platges enllà. La blancor de la sorra quasi feria els ulls. Admirava les cases i mansions luxuoses. Pocs quilòmetres enllà s'estenien les barraques on s'agombolaven amb més o menys esperança (o desesperança), els desposseïts d'aquesta terra. Res que no ens sigui conegut a quasi totes les grans metròpolis del que anomenem pudorosament middle and low income countries , i algun de high. Em preguntava si tota aquella existència idíl·lica de Cliford era realment el màxim a que es podia aspirar en aquesta vida. Una vida plaent i regalada. Em va semblar d'una perfecció inquietant. No sé si arribaria a acostumar-m'hi, i si és més aviat una fortuna que el meu pas per aquí sigui transitori, més propi d'un pelegrí astorat i perplex.