Una nit a Tsumkwe

  Els records, tal com els pensem, no existeixen. Això diuen alguns literats, que la memòria és una contínua elaboració de les empremptes, emocions, fets més o menys distorsionals o deformats per la perspectiva amb que mirem el passat. Fins resultar una mena de mixtificació que pren un significat diferent segons per on ens hagi aconduït la vida. També pot ser aquesta mateixa l'arrel de la melangia, o l'expressió intraduïble de les saudades portugueses. En certa manera, ens ho inventem tot. Aquests pensaments em venen ara que provo de reflectir el somer record d'una nit sota les estrelles a la sabana de Namíbia, en un districte anomenat Tsumkwe. I fins quin punt el que evoco és una reforma del que realment vaig sentir. O potser és simplement el destil·lat de tot allò. L'escena va ocórrer al final d'un petit però memorable treball que vaig fer en aquest racó de món. Un dels darrers reductes on encara es pot intuir la forma de vida dels boiximans, o San, un poble de caçadors-recolectors. Havíem dut a terme un estudi epidemiològic transversal, i amb el meu equip d'enquestadors, cinc nois i noies, un parell de Herero i tres San, els vaig proposar de fer un foc de comprar unes patates, unes lliures de carn, fer un foc de camp i improvisar una petita celebració. Lluny queda quan això era possible en el nostre país, perquè hi va haver un temps que no existien les restriccions actuals i podíem fer néixer una foguera en una esplanada, treure la guitarra i adormir-nos fins que es consumien els tions en fumejants cruanys. Ens vam arraulir mentre coïem el menjar amb unes pinces. La foscor ens encerclava, però la llum de les flames encenie les resseques acàcies del voltant. No hi havia cap altre llum. El conductor de la pick-up que ens transportava va encendre la ràdio i va posar una música rítmica, local. No sé d'on va començar a aparèixer personetes d'entre les ombres que s'acostaven temeroses al la foguera com si les haguéssim conjurat. Allí no hi havia cap poblat, diria que espectres però eren realment nois i noies, alguns infants, de l'étnia San que semblaven animals esporuguits. Em vaig alçar per convidar-los a ajuntar-se a nosaltres. En veure'm acostar-me es van tirar enrere en un gest quasi brusc, com si el que esperessin és que els foragités. Quina terrible aprehensió ha arribat a infondre l'home blanc. Després d'algunes lectures vaig entendre que els San són molt mal considerats en els països on són presents, quasi com animalons d'existència primitiva i pot ser quasi un insult ser-ne reconegut com a tal. Em vaig tornar a asseure al costat de la foguera, amb un posat amical. La munió, ja nombrosa, estrenyia el seu cercle com si esperessin alguna cosa. Vaig deixar fer, fins que una mena de miracle es va produir. Tot d'una una noia va saltar i es va posar a dansar al voltant del foc d'una forma que no havia pogut imaginar que fos possible. Més que ballar, vibrava movent els malucs amb una rapidesa i intensitat que em semblava impossible. Totalment deshinbida, com si portés molt de temps retinguda, donava voltes al foc, trepidant les natges amb un ritme inverosímil. En aquell moment vaig creure que s'havia desencadenat alguna cosa, una mena de força ancestral que ens duu a expressar-nos d'alguna forma o altra fins l'autèntic trànsit. I un cert avergonyiment de l'encarcarament físic, i també emocional, que els anomenats occidentals vivim. 

 Les flames es van apagar, la nit es va extingir. En aquest cas, l'exida del sol va ser més aviat una posta i tota aquella munió, inclosa la dansaire elèctrica van desaparèixer tal com havien aparegut. Potser fosos darrere les acàcies, o com si s'haguessin retirat a uns amagats cataus. No ho sé. Potser la memòria també ho ha mixtificat tot plegat i evoco una imatge que segurament no repetiré mai (no es pot comprar, només és un regal inesperat de la vida). Però us asseguro que no em treuré del cap aquella manera alhora salvatge i harmònica de moure's al voltant del foc sota la nit de la sabana.