Plàstics

  Una de les imatges més apocalíptiques que he contemplat mai és la d'un petit afluent del riu Congo que creua la ciutat de Kinshasa del que no es podia veure ni un pedaç d'aigua. Estava tot cobert per una massa remugosa d'ampolles de plàstic. La presència d'aigua només s'endevinava per l'entrexoc d'aquell magma de recipients que es bellugava, com una amenaçant bèstia aquàtica informe i pudent. La invasió total dels plàstics. Aquest record m'ha vingut de nou després de visitar una petita exposició al museu Terra, situat al barri del Poblenou, on explica la història de l'omnipresent plàstic, les diferents varietats i de com ésser una marca de progrés i font de benestar s'ha convertit en un maldecap global. De conseqüències no només estètiques (la imatge paorosa de Kinshasa ho diu tot), sinó pràctiques en la salut humana i del medi ambient. Els  monòmers convertits en polímers i degradats de nou em monòmers sembla que ho han envaït tot i han infiltrat ecosistemes i teixits amb impactes que encara no ens en podem adonar. Un món sense plàstic ens resultat avui dia tant difícil d'imaginar com un món sense fusta o argila fa cinc-cents anys. El tenim pertot, només cal fer una llambregada a qualsevol entorn. I li devem en gran mesura, bona part del nostre progrés. 

 Una altra imatge, aquesta també dramàtica, és la que vaig contemplar caminant una colla de quilòmetres per la costa del Desert del Namib, en la seva part més al sud partint de la ciutat de Lüdoritz. La interminable platja estava sembrada de tot tipus d'objectes de plàstic (envasos, bosses, cascs, guans, peces no-identificables), que empeses pel vent persistent que provenia del mar i és el responsable de la formació de les famoses dunes que s'endinsen terra endins també iniciaven aquest viatge terra endins. L'explicació de la seva presència tant massiva en aquella desolada i bellíssima costa era simple. El corrent Atlàntic que baixa per les costes de Sudamèrica, en arribar al l'extrem sud del continent gira i va a buscar la costa d'Àfrica on pujar refredada pel seu pas per les aigues properes a l'Antàrtida. Així arrossega els detritus flotants que són abocats al mar des de Veneçuela fins la Patagònia, passant pel Brasil, i finalment escopits per les onades i el vent a Namíbia. Certament, vaig poder comprovar jo mateix les etiquetes de productes provinents del Brasil entre tota aquella escampadissa. Tot cal dir-ho, vaig recollir a mans plenes amb dues grans bosses tants residus com vaig poder. Un quixotada, ho reconec, però no puc estar-me de deixar una mica millor, encara que sigui absurdament imperceptible, tots els lloc pels quals passo. Ningú no m'ho tindrà en compte, ho sé. 

Recordo també imatges inquietants amb plàstics a Somàlia i Etiòpia. Aquí les bosses eren les protagonistes. Endutes pel vent s'acumulaven atrapades entre les bardisses al voltant de les carreteres com si els arbres haguessin donat un tètric fruit. Esfilagarsades i bategades pel vent es feien més rares si entrava terra endins. Però de ben segur que havien arribat a tots els racons del desert, tal i com també afirmen els científics que en saben en l'exposició que he esmentat que ni tan sols els fons abissals se n'han salvat. Una invasió gens subtil. I en països que no tenen la capacitat per gestionar aquests residus.

 I com sempre, la seva producció està subjecta a una indústria que posa través al seu control, castigant una mica més aquest petit i minúscul racó de l'Univers on es dona el miracle de la vida. Si ni tan sols poguéssim empatitzar amb aquesta petita i meravellosa petitesa potser seríem molt més amables amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Com va mostrar Carl Sagan quan va enfocar la càmera de la nau Voyager II a la terra, mostrant un isolat punt blau surant en un espai buit. La imatge més viva de l'entotsolament. 

 La invenció dels plàstics, si no hi posem remei, significará el mateix que amb els combustibles fòssils. Ningú imaginava quan va començar a espetegar la primera màquina de combustió, una simple i atrotinada andròmina, en una mica anglesa per expulsar l'aigua que s'acumulava, que portava en ell mateix l'amenaça de la nostra pròpia extinció.