Glaceres

  Hi ha dos fenòmens geològics que susciten una particular fascinació. El primer són les erupcions volcàniques. El segon les geleres o glaceres. Probablement perquè, al marge de terratrèmols, són dos agents que podem observar en una escala humana, apreciar  com actuen i evolucionen. Particularment les erupcions volcàniques que poden ser sobtades i destructives, o generen muntanyes en un temps abastable en una vida humana. Les geleres són més pausades, encara que no estan exemptes d'exabruptes com el despreniment recent d'una llengua que ha provocat l'apocalíptica esllavissada al Nepal amb un nombre incomptable, mai s'arribarà a saber del cert, de víctimes. 

La primera vegada que vaig veure una gelera va ser al Massís de la Maladeta. Pujava amunt des de la Vall de Benasc i mirava aquella massa de gel ombrívola penjada entre les roques que no semblava arribar-hi mai, aïllada de qualsevol altra acumulació de neu (érem a mitjans d'estiu), que li donava un aire d'ésser vivent que pretenia avançar més enllà del límit de les neus perpètues. Vam arribar al seu morro, un llenç de glaç pur, solitari i persistent, solcat de petits rierols que devessaven muntanya avall i mirava ferreny la vall.  I en certa manera és cert. Les geleres s'expliquen per la particular física de l'aigua que s'acumula en forma de neu any rere any en la zona d'innivació perpètua, es compacta en un cicle de 6 o 7 anys en diferents capes per pressió i comença a circular de forma plàstica muntanya avall creant un parsimoniós i aparentment estàtic riu de glaç que pot atènyer quilòmetres enllà de la zona d'alimentació i centenars de metres de gruix en alguns casos. 

 Després ja vaig conèixer altres glaceres del Pirineu i fins les he creuades. La del Vignemale, l'única que encara es pot considerar que té una llengua, la del Mont Perdut, penjada en l'abisme com si hagués de lliscar avall en qualsevol moment i on fins no fa molts anys encara es desprenien veritables seracs. Totes ridícules, que ni serien esmentades en una cartografia, comparades amb els majestuosos rius de glaç dels Alps. I ja no esmento altres serralades més elevades o Groenlàdia. Entrar dins d'una gelera, encara que sigui quasi residual com les dels Pirineus té alguna cosa de irreal, infon un respecte quasi relgiós com si estiguéssim cavalcant el llom d'una bèstia mítica adormida, que de tant en tant grinyola, es somou, s'obre en forma d'insondables escletxes. I no tenen res d'adormides. La seva persistència ha llaurat el paisatge de quasi totes les muntanyes del món i desprès de desaparegudes queda ben palès el seu rastre. Les típiques valles en U, els circs glacials escampats per tota la serralada, les antigues morrenes, i no tan antigues com les que han deixat enrere les dels Pirineus després de l'avançada de l'anomenada petita edat de gel entre els segle XII i finals del segle XIX. Tenen una força primigènia, modeladora, demiúrgica i per això ens fascinen.  Hi ha testimonis fotogràfics que fan estremir en comparar les exigües restes d'avui dia. Des de finals del XIX es calcula que s'ha perdut el 95% de l'extensió del gel glacial als Pirineus. I això es pot observar en la mesura humana, potser una cosa inèdita i gens comparable amb les glaciacions pre-històriques que han llaurat el Pirineu. Fa uns anys vaig passar pel davant de la gelera del Taillon. Tècnicament parlant encara ho és, però es podia resseguir perfectament la ràpida retirada, ara ja només uns pocs centenars de metres arrecerats al peu del cingle, i havia deixat depositats al terra els blocs de roca que es desplaçaven sobre el seu llom. Com bagatges  abandonats per una corredissa de gent esvalotada. Els blocs enormes, anomenats bulders, que es troben abandonats enmig de valls o en antigues zones polars tenen aquest origen. 

 El glaç i el desglaç, l'avenç i el retrocés de les glaceres és un fet natural. Costa de creure fins on han arribat. Fins i tot en els massisos muntanyosos del centre del Sahara hi ha vestigis de glaciacions. Al circ de Gavarnie es poden apreciar perfectament els antics circs on naixien les glaceres de les quatre glaciacions de l'era quaternària. Ara, com arreu, només hi ha quatre aparells exigus penjats en els llocs més ombrívols i alçats i unes quantes congestes. Hi ha gent, obsedida pel fenòmen, que cartografia, ressegueix, estudia tots aquestes glaceres agòniques, els gels immòbils en que es converteixen en la fase final, la congesta i fins i tot declarar-ne la desaparició. Avui per avui, aquest procés té un aire malaltís. Sembla una activitat desesperada. No és natural que en la vida humana siguem testimonis de la fi d'una edat, l'extinció de les glaceres. Es retiren amb tanta rapidesa que deixen benlluny una evident morrena i la roca esgarrapada, lluent, que el íquen i la intempèreie no han tingut ni temps d'acolorir i els blocs encara estan desbastats, inestables. I el gel esdevé una llàmina bruta i grisa quasi sense moviment. Provoca una certa commiseració, com si una bèstia mítica expirés a poc a poc i no poguéssim fer res excepte certificar-ne la mort.