El camí del Cel

  No sé exactament on ni quan,  vaig llegir una entrevista a un tal Bill Porter, antropòleg americà i traductor del xinès, que ha viscut dècades a la Xina (Taiwan i la Xina continental) i conviscut  i estudiat la vida els monjos i eremites budistes i taoïstes  d'aquest enigmàtic país. I fins crec que és practicant del taoïsme o alguna varietat de budisme. Vaig retenir el seu nom immediatament. Havia de trobar els seus llibres i llegir-me'ls. Tot llibre té una promesa, més o  menys conscient,  que ens obri una porta nova a la realitat, o a una realitat nova o que la faci nova, segons com ens ho mirem. Ni que sigui una esgarrapada més a l'enigma que ens acosti un xic a la veritat oculta de tot plegat, tot i saber que no hi arribarem mai. Finalment, no he trobat el llibre del Billy Porter. Ell m'ha trobat a mi en la setmana del Llibre en Català quan els meus ulls van posar-se sense voler sobre la coberta del llibre El camí del Cel; trobades amb ermitans xinesos exposat en l'aparador de l'editorial Els Tres Portals.  Tot llegint-lo, vaig entendre que segons les creences taoïstes i budistes, la trobada  podria ben be ser  cosa del Dharma o del Tao i per tant pre-destinada. Conceptes que no hi ha manera de definir i pels quals el llenguatge resulta sempre insuficient. Sembla que només es poden comprendre de forma experiencial i, per tant, entre els que no esperem cal il·luminació en aquesta vida ens resulta escàpol i fins i tot sospitosament incert. Però no seré pas jo qui dubti de la bona fe o la fe bona, segons com ho mireu, de les generacions d'eremites xinesos que des de fa dos o tres mil·lenis es retiren a les muntanyes per meditar en solitud, sovint durant dècades, en cabanes d'adob o coves. Aquesta pràctica va sobreviure l'època maoïsta i les destrosses de la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia res. En un cert moment, el Billy Porter entrevista un eremita que no té ni idea de qui és el Mao que tant li esmenta. A mi, la vida monacal, eremítica, apartada conscientment de tot per buscar el retrobament ple m'ha semblat sempre fascinant i un dels comportaments humans més insòlits que no té cap altra explicació que la inherent recerca de trascendència que tenim tots. 

 La crònica del Bill Porter ja té uns quants anys. Es va publicar per primera vegada el 1993 i explica aquesta recerca entre el final dels 80 i principis dels 90, quan va començar a ser més fàcil vagarejar per aquell país. De fet, el propòsit era descobrir si encara existien aquests eremites o havien estat esborrats per la Guàrdia Roja, els talibans de la Revolució Cultural que va fer bona la dita que la raó genera monstres. Recorden en certa manera l'ànsia destructiva de les brigades anarquistes a l'inici de la Guerra Civil. Calia esborrar-ho tot per començar-ho tot de bell nou i amb un nou ordre que no estigués contaminat ni tingués cap rèmora del passat. En aquesta recerca, Billy Porter topa sovint amb els vestigis i el resultat d'aquesta destrucció en un moment de renaixement incert de la pràctica eremítica que mai es va estroncar. I també en una època de naixement del turisme que ara ja deu infestar alguns dels indrets que visitava. De fet, un dels motius de recuperar el passat esplendorós dels temples i estupes amb que s'escarrasava el goven xinès era per atreure'l. 

 No sé com, el llibre m'ha atrapat tot i que es fa difícil de resseguir la topografia dels noms xinesos i el llistat de poetes i monjos il·lustres i les diferents dinasties dels emperadors. Però en cap moment ens explica gaire cosa sobre el Tao i el Dharma. Algunes sutres, pinzellades. Com si ell mateix fos conscient que tot plegat és inexplicable i, tal com mostrava amb les entrevistes amb els xinesos, el que cal d'entrada és una confiança en una gran Veritat que a tots ens embolcalla.

Jo no he tingut massa deler pel budisme. També té una cara ferotge i inquietant com explicava Oriana Fallaci en les seves cròniques del Vietnam. M'agrada tocar de peus a terra i reconec que la meva professió que prova de mesurar la realitat m'hi ajuda. Només vaig tenir un contacte intens i breu en una remota visita Dharamsala, al Nord de la Índia, on encara resideix el líder espiritual del budisme tibetà, el Dalai Lama. Recordo que furava per aquell estrany indret, amarat de misticisme, turisme kisch, amb certs tocs psicodèlics i sembrat de leprosos en les cantonades i monjos vestits de vermell i crani nu. Un aiguabarreig que em fascinava i fins trobava un punt estrambòtic, sobretot els turistes occidentals que semblaven deshinbir les seves energies psíquiques en una confusió força còmica. Algun dia vaig entrar a la conferència d'un lama, assegut en posició de flor de lotus sobre una petita tarima elevada, i escoltada per dues o tres fileres de joves occidentals embolicats amb mantes i els genolls entortolligats, enravenats com antenes esperant la transmissió d'un saber definitiu. El bon monjo anava parlant amb suaus inclinacions del tronc i frases curtes que un home traduïa i on la paraula il·lumnació es repetia amb freqüència. Jo m'ho mirava com si fos un espectador extern i absent, i em preguntava si aquest lama d'ulls petits i afilats i somriure ambigu sabia ben bé de què anava el món, tancat en la seva vida meditativa i si allò no era res més que un subtil exercici de narcisisme. 

Sempre he estat, per inclinació, un escèptic que per prevenir-me de qualsevol volada excessiva que no sigui la porta a un auto-engany, he provat de refermar els peus a terra, a voltes amb un èxit limitat. Però em continua despertant una fascinació que diria temptadora qualsevol forma d'espiritualitat radical, com el monaquisme. He pensat sovint que si aquesta forma de vida ha perviscut, i perviurà mentre hi hagi homes i dones, és una prova certa de l'existència d'un sentit profund de tot plegat. 

 El llibre de Bill Porter, després d'esperar debades que reveli alguna perla de coneixement que només insinua a través dels monjos que entrevista, s'acaba amb dues planes en blanc, immaculades, que apareixen inesperadament. Fan una estranya impressió com si fos la descripció més aproximada del Tao. I és cert, m'he quedat absort en aquestes dues pàgines en blanc, que fins m'han produït un cert vertigen incitador seguit d'una estranya pau que em convidaven a quedar-m'hi meditant amb els ulls perduts en la blancor. Potser aleshores he entès alguna cosa, ves a saber.