Ara ve Nadal

 ...i matarem el gall i pel camí moltes altres coses intangibles. He començat a esboçar aquesta entrada a finals d'octubre. Un octubre disfressat d'incipient setembre on l'alenada de l'estiu es feia sentir amb força. Aquests darrers anys s'arrapa al calendari i estén la seva pàtina de calor intempestiva setmanes enllà de la seva mort astronòmica (per sort, els estels sí que continuen al seu lloc). I les castanyes torrades les hem començat menjar de nou amb màniga curta. Precisament, aquesta dissociació cognitiva exemplifica perfectament el temps que vivim. La castanya coïda al foc tenia sentit quan contrarestava els panellons produïts pel fred i eren un regal per engreixar-nos una mica davant els aspres mesos d'hivern que arribaven.  Però encara que el temps convidi més a glatir un gelat ens entestem a mantenir una suposada tradició que ha perdut el seu fonament. 

Alhora que les castanyers i castanyeres semblen un despropòsit, han aparegut els primers encenalls de Nadal penjant en carrers i façanes. M'ha provocat un desfici profund quan a vint-i-escaig d'octubre he descobert un fastuós Bon Nadal presidint una avinguda i la construcció accelerada d'un ciclopi avet metalitzat que mereix lectures freudianes davant del Palau Olímpic de Badalona. Ens planyem que el temps passi tant ràpidament, però ens esmercem en accelerar-ho encara més omplint de buidor l'espai i el temps, que ja no són humans sinó que estan fets en la mesura de les exigències del mercat que no dona respir per celebrar, però ens empeny comprar per celebrar i celebrar que celebrem. Així hem empalmat les festes majors, la Mercè, les festes de barrri, la castanyada i el halloween, el black friday, si caldrà hi posarem l'any nou xinès i la dansa de la lluna nova creixent dels Navajos amb el Nadal, solstici d'hivern, reis, sense respir, sense repòs, sense espai per recordar el perquè del que ens és propi ni assimilar el que ens han llençat a sobre. Unes setmanes sense una efemèride ja anunciada sembla que provoqui vertigen. Horror vaqui del calendari.  Tot plegat només s'explica per mantenir el ritme compulsiu del consum de rampoines i bagatel·les que així permeten mantenir encès el turboreactor del consum que manté vius els mercats i per tant una economia decerebrada i absurda.

 En un recent article que ha passat desapercebut, algú assenyalava la inquietant contradicció d'aquestes injeccions per aprimar (el Omzepic és el més popular, però també el Mounjaro, Wegovy i Saxenda, tots noms dignes d'un xaman amazònic), que entre altres efectes inhibeixen la gana. Perquè és precisament el desig és allò que mou el mercat, que alhora satisfà aquest desig però que a més a més n'atia de nous per també satisfer-los en una espiral gens virtuosa. Si el desig s'apaivaga, el nostre sistema se'n va en orris, en un plànol teòric. És allò que els economistes diuen de mantenir el consum en certs nivells. No ha fet falta tancar a la pressó els objectors, perquè de moment els que hi participem en l'orgia som majoria. Però tot arribarà. 

En l'afer de les celebracions, com qui ensenya la pastanaga, el pre-anunci del Nadal ja ens aixeca l'instint consumista talment un gos alça les orelles per la sentor d'una vianda. Pensem en els torrons, el menjar de Nadal, què comprarem per reis ja a finals d'octubre i, pel camí, enterrem la serenor contemplativa i l'acolliment del pas del temps, oblidant una arrelada serenor que s'abeuri en el sentit primordial de les coses.