Incerta glòria

   El 2012 és el centenari de l'anomenada collita del 1912, en l'àmbit de la cultura catalana. Aquell mateix any van néixer els escriptors Pere Caldres, Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Joan Sales i Vallès. De tots tres, el que conec crec que molt bé com a lector, és en Pere Calders. Però la publicitat d'aquesta efemèride m'ha empès a interessar-se pel darrer, Joan Sales i Vallès. La primera cosa que m'ha cridat l'atenció és que a més de compartir el cognom, en les fotografies té una fisomia molt i molt semblant a alguns familiars meus. Tot plegat em fa suposar que som parents, llunyans i no sé a través de quina branca, però parents. Ho hauré d'investigar.
Joan Sales ha deixat dues obres, a part de la seva tasca com a editor i activista cultural, Incerta glòria que acabo de llegir i les cartes amb el poeta Màrius Torres.  Incerta Glòria transcorre durant la Guerra Civil, que l'autor va viure com a soldat republicà. Està escrita en un format a voltes epistolar, a voltes en primera persona com si fos un diari o com a narrador en primera persona, directament. Cada una de les tres parts en que està estructurada canvia el punt de vista però amb una seqüència cronològica, dels personatges protagonistes. El Lluís, un tinent al front d'Aragó d'ideologia anarquista, crec que el alter ego del Joan Sales, la Trini, companya del Lluís que es queda a la reraguarda de Barcelona amb el fill que ambdós tenen, i l'Agustí Cruells, ex-seminarista enrolat en l'exèrcit republicà en la mateixa brigada que el Lluís. Pel mig, hi ha un personatge una mica enigmàtic i desconcertant, però potser el més lúcid i que dona el contrapunt a tota l'obra, també soldat en la mateixa brigada, en Soleràs. L'obra té una quarta part, que els editors d'aquesta darrera edició que vol commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, han decidit posar-la a part com una altra obra (Viatge d'un moribund). El fet és que en Joan Sales, des de la primera edició de la novel·la fins les darreres modificacions introduïdes el 1981 (va morir el 1983, si mal no recordo, igual que la Mercè Rodoreda), va estar prop de quaranta anys traginant-la, donant-li voltes, reescrivint-la. La primera tenia dues-centes seixanta pàgines. La darrera, més de nou-centes. Podríem parlar d'autèntica obsessió per digerir i abocar tot el que la Guerra Civil va significar per ell, i potser per això dona la impressió de ser un enorme llenç inacabat. S'ha qualificat Incerta Glòria com l'obra més russa de la literatura catalana. I és cert que en llegir-la a mi m'ha recordat força l'obra Vida i Destí, de Vasili Grossmann, feta de retalls de la Unió Soviètica durant la segona guerra mundial. Incerta Glòria a voltes també sembla feta de retalls, de fragments que no s'acaben d'obrir, d'altres perfectament tancats. Diria que suggereix i amaga molt més del que explica, però alhora explica molt,  moltíssim. Com totes les obres sobre un conflicte armat, escrites amb sinceritat i des de dins, dona la veritable mesura i les contradiccions, i per tant la tragèdia humana, d'aquest període. Si a més, en som capaços de posar el marc històric, el dels fets mal anomenats objectius, l'obra s'alça imponent. Un historiador, i ja ho vaig afirmar en una anterior post (Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, 06/06/2012), a més dels fets, no es pot perdre aquestes obres que entren en l'ànima del conflicte, que reviuen l'atmosfera, l'ambient, les emocions, la tensió entre ideals i realitat. I sobretot, donen llum a una cosa que aprecio moltíssim i són les contradiccions internes de qualsevol conflicte que fan que el judici, que sempre vol tendir al maniqueïsme i la simplificació, deixi de tenir en certa manera sentit. Millor escoltar amb respecte aquestes veus que gràcies a Joan Sales, ens arriben de lluny Us obsequio un fragment del pròleg:

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves (...). Un fosc afany ens mou durant anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor ¾ i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa (....). La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats (...). Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat.

P.D: Curiosament, vaig sintonitzar Catalunya Ràdio que emetia en directe l'acte institucional de la Diada, en el moment precís que llegien un fragment d'Incerta Glòria, de la que tot just acabava de llegir-ne la darrera ratlla.

Per què no aniria a la manifestació de l'onze de Setembre

 La inèrcia popular, i el bombardeig mediàtic, m'empenyen a assistir a la manifestació del 11 de setembre per la independència de Catalunya. Com si temés que d'aquí a una colla d'anys em sabés greu no haver dit "jo hi vaig ser". I al marge d'aquesta motivació discutible, m'he preguntat  què penso i vull realment. 

 En primer lloc, la independència en sí mateixa no m'importa massa si no sé quin model de país hi ha al darrera. Es mantindria la partitocràcia? Continuarien els càrrecs públics sense por a que es passin comptes a la seva gestió? Quina economia s'imposaria, la llei del mercat i l'especulació o la que posa la persona en el seu centre? Perquè hi ha algun polític independentista que si arribés a governar aquest país, temo que amigraria. Dono per fet que la vocació de Catalunya seria la de ser un país Europeu, que Europa alhora, sigui de veritat i també faci una mica més absurdes les fronteres, però en fi. Per quan els Estats Units d'Europa?  I marxar d'Espanya em sap greu. Primer perquè seria la història d'un fracàs, un malentès mutu.  A mi, la idea del federalisme em seduïa. Segon, perquè tinc molts amics espanyols i quan penso en això, no li trobo del tot el sentit. Tercer, em sap greu deixar de banda aquells de l'altre riba de l'Ebre i d'aquesta que creuen sincerament que som una mateixa pàtria. Sóc un sentimental, què hi farem. A Rupit, on sóc ara, l'ajuntament ha trufat els carrers de banderes estelades. Si hi ha algú en aquest racó de país que se senti legítimament espanyol, es pot sentir exclòs, violentat. I no m'agrada. 

 Si ho mirés des del costat més utilitarista, tot i les guerres de declaracions i xifres, tendeixo a creure'm això del dèficit fiscal. El silenci tàcit dels dirigents del govern espanyol en aquest sentit em fa suposar que no tenen arguments per sostenir el contrari. Però és una pena que la independència tingui per motor motius pecuniaris.   Altrament, cal reconèixer que molts sectors espanyols han abonat amb ganes l'independentisme. Porto temps  llegint la premsa d'àmbit estatal, i sovint supura un menyspreu que només fa agafar ganes de tancar la porta i dir aquí us quedeu. I finalment també em sento incòmode en els esdeveniments massius. En tot cas, si algú que em conegui m'hi veu, que m'ho torni a preguntar.

Cabrerès, bell Cabrerès

   El Cabrerès és un dels indrets del nostre país que es pot dir que té màgia, com es ve a dir darrerament d’una manera francament fada. Es pot creure que ha estat tocat per un orfebre tel·lúric, i esdevé de froma natural un referent de l’ànima. Per a qui hi visqui, o hi estigui arrelat d’alguna manera, fa boa la cita de Lluís Llach i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors dels secrets del cor. El Cabrerès, subcomarca d’Osona, està aculada entre els límits de la Garrotxa i La Selva. La serra de Cabrera, com una vella  i ciclòpia dentadura, estén les ombres dels espadats característics sobre les rouredes i fagedes del seu redós. Quan s’hi arriba ocorre el mateix de qui intueix un  llunyà un perfil i familiar que ens saluda de lluny. Fa relativament poc temps vaig estar a Nàpols, i encara que en una mesura més imponent, la presència llunyana, amable i alhora amenaçant em vaig adonar que el Vesubi imprimia la mateixa sensació als napolitans i fins i tot imprimia caràcter. Al Cabrerès passa el mateix. I s’hi pot llegir la història geològica, el vel verd de vida que hi  ha estès la natura i l’acció, encara harmoniosa, de l’home. Els pobles propers semblen emanats directament de l’entorn, integrats: Cantonigròs, L’Esquirol, Rupit… Un geòleg en feria una lectura més prosaica. Citaria forces que han estat devastadores, la falla d’Amer que és la responsabled’aquests cingles i en època històrica encara de terratrèmols devastadors com el del 1428. Però tot plegat es conjura en una harmonia que emociona, pacifica l’esperit, com si tots els milers i milions d’anys d’història que han donat aquest fruit, només m’haguessin esperat pel breu instant que jo els he pogut contemplar (en el sentit més profund del terme).

El Arte de Volar, de Antonio Altarriba

 Una de les coses que em captiva de Bèlgica és com n'està de desenvolupada la cultura del còmic, de la bande dessinée o BD, com en diuen allí. No es podia esperar menys de la pàtria del Tintin, però es que a més del Tintin i el seu autor Hergé, hi ha una plèiade de dibuixants i guionistes llarguíssima, i no d'historietes, sinó de còmics i sèries de còmics de molt alta qualitat.En comparació, la nostra cultureta i indústria del còmic és més aviat pobra.

 El còmic ha estat inconscientment menystingut aquí, com un art de segon nivell (cal salvar l'entranyable i simpàtica astracanada que eren Mortadelo y Filemón, amb els quals alguns hem après a llegir), quan caldria considerar-lo el setè art, després del cinema. A mi em fascina la combinació d'imatge i diàlegs, a mig camí entre la novel·la i la cinematografia, entre la foto i la literatura, i a voltes, entre la pintura i l'escriptura. Recentment, ha començat a tenir un cert èxit el format de la novel·la gràfica. Un volum tan extens com una novel·la fet de vinyetes i diàlegs. La més coneguda és Maus, de Spidzmann, la primera novel·la gràfica guanyadora d'un pulitzer i traduïda a no sé quants idiomes. Els recursos expressius que permet el dibuix i el diàleg alhora no poden juxtaposar-se sense més a la novel·la simple o al cinema. En aquestes obres es palpa realment que es tracta del setè art que encara té molt de camí per ser explotat a fons.

 Recentment, el 2010, es va publicar una novel·la gràfica espanyola que per la temàtica té certs paral·lismes amb Maus. Es tracta de El Arte de Volar, d'Antonio Altarriba com a guionista i Kim com a dibuixant. L'he hagut de descobrir precisament a Bèlgica en la traducció al francès! Del Kim només en coneixia el seu personatge de El Jueves, Martínez el Facha. No m'agradava. Però en aquest cas, el seu estil peculiar i el guió de la novel·la, una història viscuda i per tant en la que hi ha sentiment genuí, funciona de meravella. El Arte de Volar és una mena d'homenatge a la vida del pare de Antonio Altarriba, que recull les vicissituds d'un espanyol del segle XX, la descarnada contradicció entre utopia i realitat, i finalment dona sentit en forma d'obra d'art a una vida que s'hagués pogut considerar un fracàs. L'epíleg del llibre escrit per Antoni Altarriba, és una autèntica declaració del sentit que té l'art, molt més enllà del simple divertimento en que tendeix a convertir-lo la industrialització i la banalització. A mi m'ha captivat, pel que us l'aconsello, us ajudarà a volar una estona.

La festa del cel

L'agost és un bon moment per veure amb tranquilitat reposicions de programes interessants. Ahir va ser el torn del documental de TV3 La festa del cel. La primera vegada  vaig ser presa d'una indignació que ara s'ha revifat. Aquest documental descriu la disbauxa dels aeroports que han crescut com bolets per la geografia hispànica, seguint l'estela del totxo. Dels reporters que l'han realitzat n'intueixo un certa mala llet, però la mala llet sembla que estigui justificada per realçar, pausadament, l'aberració col·lectiva, de manera que sense que hagin de fer cap comentari tendenciós explícit, l'espectador ja se sent prou escandalitzat, i d'una forma per tant, ben efectiva. Mostra amb murrieria els disbarats en ordre creixent, començant per l'aeroport d'Alguaire, continua pel de Osca, Castelló, Ciutad Real i Albacete. En el primer exemple ja em vaig posar nerviós, però els casos següents augmenten la indignació com si fos la trama d'un bon llibre de terror que et sap sorprendre amb un crescendo d'ensurts. Aeroports inspirats pel provincianisme més ranci, mancats de plans d'empresa i negoci, basats en expectatives il·lusòries o directament d'al·lucinacions esdevingudes en el despatx d'alguna diputació. Alguns, com deia un enginyós tweet, tenen menys tràfic aeri que Mart, ara que hi ha arribat la sonda Curiosity. És el cas del de Castelló, on no hi ha aterrat, ni enlairat, un sol avió. A Albacete fins i tot es van poder permetre el luxe de fer el disbarat per duplicat, i a Osca, tenen un aeroport que anomenen internacional, en una ciutat de 50.000 habitants i on preveien quasi la mateixa xifra de passatgers a l'any. L'espant davant tanta estultícia, a mesura que avança el documental, arriba a cotes perilloses per qui pateixi dels nervis, ja que els guionistes del programa, crec que també amb una sana alevosia, acompanyen els exemples amb les justificacions d'alguns dels responsables dels que no dic els noms perquè no m'agrada i ja estan retratats per la posteritat en el documental. Són tan obscenes, pornogràfiques diria, que fereixen la sensibilitat i tot. El televident queda amb la boca oberta i es pregunta si li estan prenent el número.Tots fugen d'estudi. Cap sap justificar amb una mica de racionalitat el disbarat. Un diu que si Valladolid no és rentable, perquè ho ha de ser el de Lleida? El cafè para todos, en versió cutre, més aviat trista. El d'Osca, un antic senador del PP, comenta com a sortida el turisme taurí que vindrà de Catalunya on s'han prohibit les corridas. D'altres reconeixen obertament la manca de previsió, l'adjudicació d'ajuts per atraure companyies que paguen sota mà com a promoció turística per complir amb el destí d'aquests pressupostos, i fins i tot, en el de Ciudad Real que era simplement una obra que les empreses adjudicatàries duien a terme pel sol fet de cobrar i fugir. Estafa, pura i dura, a l'erari públic reconeguda públicament i que jo sàpiga sense que cap fiscal hagi mogut un sol dit. Un altre no s'està de reconèixer els motius electoralistes per llençar una colla de milions d'euros a l'aigüera. Què diran els meus votant si aturo les obres? I no parlem del cas de Castelló, només justificat per programes megalomaniàtics d'urbanitzacions, ciutats de vacances i camps de golf que mai s'arribaran a dur a terme i que havien d'atraure una riuada de turistes. 

Vàries coses se m'acudeixen després d'haver vist això, amb tots els matisos que calguin. Per un costat, la trista visió de desenvolupament que impera, basada en l'augment del trànsit de tantes persones com sigui possible i que com més consumeixin, millor. No sabem, encara, que això no porta enlloc? O potser sí, a l'abisme social, econòmic, ecològic i afegeixo que espiritual. Cal redefinir el concepte de desenvolupament, la reforma més profunda i necessària de totes les que es proposen. En segon lloc, la malentesa vertebració de l'Estat, que cerca un igualitarisme absurd mancat de mires i grandesa. Cada capital de província vol el seu aeroport internacional, a voltes sense justificacions més vàlides que el simple perquè sí. I després de veure tanta malversació confessada, mala gestió i tot plegat, com no pot ser possible passar comptes als responsables, que aquests encara es justifiquin, i que no hi hagi mecanismes democràtics que permetin bandejar-los de cap responsabilitat pública la resta de la seva vida? A això cal afegir una manca de vergonya que em sembla patològica. Temo que el nostre sistema està corromput, quan no podem fer res més que mostrar una indignació estèril i penjar comentaris com aquest en els nostres humils blogs. Si aquest país té els governants que es mereix, potser és que mereix enfonsar-se.

L'abellerol

 Ningú sap exactament com s'ho fan les aus migratòries per orientar-se. I fins i tot, el sentit mateix de l'emigració. Queda clar que és degut a la cerca del clima més benigne possible per reproduïr-se, i quasi sempre és sentit nord-sud o sud-nord, aproximadament. Però si mirem la distribució de les àrees de cria d'aquests ocells i els trajectes a voltes llarguíssims que realitzen, és una d'aquelles adaptacions que posen en dubte que l'evolució tingui un sentit massa utilitarista, més aviat és extraordinària, i potser inexplicablement, creativa. Un dels ocells més vistents, per mi el més vistent, que ens visita és l'abellerol, Merops apiaster. En vaig veure el cap de setmana passat una dotzena, amatents en els cables elèctrics als voltants de Rupit (Osona). El vol és característic, com si papallonegessin, percacen una abella i retornen al filat o la branca. El cant és com un suau bombolleig ben curiós. L'aspecte, totalment tropical. Quan vaig viure a Moçambic, i les vegades que he estat a l'Àfrica austral, m'ha meravellat descobrir dins del gènere Merops, set o vuit espècies diferents, però l'única que emigra és el nostre Merops apiaster, el european bee-eater, en diuen allà, on el consideren un visitant hivernal. Aquí apareix en grapats amb un cert esperit gregari per acolorir els nostres paisatges. Perquè aquest emigra i els altres cosins d'espècie, tots molt semblants, no ho fan? No ho sabem,  Potser l'època de cria la tenen trastocada, i quan a l'hemisferi austral és hivern, ells busquen l'eterna primavera viatjant cap al Nord, però hi trobaran unes temperatures no massa diferents de les de les zones tropicals.  El fet és que això ens regala l'espectacle d'aquestes belles i gràcils aus, la cita fidel que alegra les nostres latituds.

Merops apiaster, Rupit, Catalunya

Merops pusillus, illa de Ibo, Moçambic

Impressions post-Olímpiques

 Aquest any, per una circumstància ben especial, he seguit els Jocs Olímpics de Londres 2012 des de l'inici a la fi com un nadó afamat amorrat a la teta. Només he discriminat el futbol. He admirat fins i tot la lluita greco-romana i l'halterofília. Aquestes són algunes de les idees, impressions, preses al vol.

M'he emocionat per tant d'esforç a la recerca d'una incerta i efímera glòria. El més sovint, incerta. Són molts més els no-premiats que els que han aconseguit una medalla. La història l'escriuen, en l'esport, els triomfadors perquè n'és intrínsec. Allò que l'important és participar només val  per aquells que mai hi somniaven de participar en uns jocs olímpics, o atletes en circumstàncies especials, com la judoca Saudí Ali Seraj Abdul Rahim Shah Khan (nom tan llarg com curta la seva participació) i com van solucionar l'ús del Nikab, les primeres dones que participen en uns jocs de Qatar i l'atleta discapacitat Oscar Pistorius, que serà una de les imatges dels jocs que passaran a la història. Algú hauria d'escriure també la crònica dels fracassats, aquells que una lesió, una caiguda, un error d'estratègia, la pura sort, els ha privat d'allò que de ben segur mereixien. El podi només té tres places, i una al capdament. És la grandesa i la misèria de l'esport d'elit.

Tots volem que la vida sigui com una bona novel·la amb final feliç. Per això decep quan una atleta es queda a les portes d'un final esplendorós. Com si a l'autor hagués perdut la inspiració en les darreres planes. És el cas de Ruth Bietia, la saltadora Càntabra que es retira després dels jocs, i que s'ha quedat a tres centímetres de la medalla olímpica. El mateix es pot dir dels jugadors de la selecció espanyola de bàsquet. Una generació que ha donat més triomfs que cap altra, que mereixia ser coronada i despedida amb una gloriosa victòria sobre els Estats Units. Els va faltar ben poc per passar a la llegenda.

Glòria i honor per tots els atletes que passen quatre anys en l'anonimat i només en sentim parlar quan arriben les olímpíades. Només són seguits pels quatre aficionats frikis, en el nostre país, durant les eternes hores de solitari entrenament. Al seu costat, quan ja hem començat a sentir els primers rumors de la lliga de futbol amb tota la seva ciclòpia càrrega de banalitat i baixesa, m'han agafat basques. Definitivament, després d'un cert temps en que m'havia aficionat al futbol vistent del Barcelona, m'he alineat de nou al reducte de blasmadors. La tirania d'aquest esport eclipsa injustament les jugadores de water-polo amb la seva extraordinària plata, el remer David Cal, Mireia Belmonte, les noies de la sincronitzada, la piragüista Maialen Chourrault...per cert, hi ha un jugador de water-polo masculí que es diu també Xavier Vallès. Em feia fabular sentir el seu nom quan marcava un gol.

Impressionant els tòpics espartans que han esberlat els corredors jamaicans. Una de les imatges més transgressores en l'esport d'elit que he vist mai és la del Ussain Boldt i Yohan Blake fent el pallasso fins el moment mateix de donar la sortida a les seves curses. I córrer com mai ha corregut ningú. Ho sento pels superbs velocistes que els ha tocat compartir aquesta generació, en diria això la síndrome de Salieri, el gran compositor que va tenir la desgràcia de compartir època amb Mozart. Si Mozart no hagués nascut, ell hauria estat el referent. Ho sento.

Curiós el concepte cada vegada més indefinit de Great Britain, encara que excepte en els xinesos és cada vegada més generalitzat, de veure en els seus equips un pupurri racial més que notable, fins i tot de recents nacionalitzats d'altres països, com el triomfador dels 5000 i 10000 metres llissos de naixença somalí, Farah. 

Meravellós això de trobar una comentarista com l'Almudena Cid que et fa entendre i gaudir d'una disciplina esportiva de la que n'ets analfabet, la gimnàsia artística. Per fi, m'he dit. Jo pensava  que tots els comentaristes esportius, ex-esportistes la majoria, havien de ser tontos, especialment els de futbol, i tenia sempre la impressió que jo ho podia fer millor sense tenir-ne ni idea per la meitat de preu. N'aprendran alguna dia? La creu ha estat la Gemma Mengual que comentava la natació sincronitzada. La sirena, darrera els micros, s'ha convertit en una harpia.

Aplaudiments pel fet, agradin o no les Olimpíades, que les nacions del món es posin d'acord i es retrobin en harmonia per celebrar aquest esdeveniment. Al costat d'això, alguns dubtes sobre el valor de l'esport d'elit i les perversions que pot produir, com ara comentaré.

Crida molt l'atenció la omnipresència dels xinesos, sobretot en els esports al marge de l'atletisme i ciclisme on han estat més discrets. En badminton, vólei platja, natació, piragüisme...a tot arreu hi havia un xinès que acucava, i molt sovint dalt del podi. Sembla que el seu sistema de selecció d'atletes mereix algun tipus de reflexió. A diferència de la resta de països, no hi ha a la Xina una tradició de clubs que donen la dimensió social i integradora a l'esport, és el mateix estat que garbella entre el seu jovent (infants), milions de candidats, i beca els talents que s'entrenen espartanament amb l'únic objectiu de brillar en els podis. Quantes vides malversades hi ha darrera aquesta mena de versió neo-darwinista de l'esport? D'aquí han sortit els fenòmens més astoradors dels jocs, com els rècords de la nedadora Ye Shiwen en 400 metres estils i el nedador Sun Yang en els 1500. No m'agrada aquest model en que, al cap i a la fi, menysté l'individu.

Entendridor, veure els canvis generacionals, molt evidents en la natació on acaben els seu cicle els Phelps, Pellegrini, Cielo, Sonni i pugen amb força nedadors de 15 i 16 anys, i d'altres, que els agafen el relleu amb garanties de superar-los, com l'esmentada Ye Shiwen, la lituana Ruta Melutyte.

Un cert embafament amb la cerimònia de clausura. Molt llarga, emocionant pels anglesos, però tanta relíquia i revival produeix una certa vaqüïtat que ho fa oblidable. I la cançó Imagine, té tant de corprenedora com d'estòlida, algú ho havia de dir.

Al contrari, he de lloar els encerts de la cerimònia d'inauguració. Lluny de la grandiloqüència megalomaniàtica de llums i colors de Pequín, hi havia contingut, missatge, i uns tocs d'humor molt encertats. La idea d'escenificar el salt en parapent de la Reina, i el gag de Míster Bean m'han semblat genials i sanament desdramatitzadors.

I finalment, un aplaudiment per l'encertada idea de reciclar el fil musical de Carros de Foc. Perquè inventar res quan hi ha una melodia ja universal i reconeixible amb l'esport, per fer les entregues de medalles?

En resum, ja estic pensant de fer-me aficionat al kayac, la bicicleta en pista, la gimnàsia artística i rítmica...penso seguir tots els jocs europeus, estatals i mundials i em proposo de resistir, ignorar, i si no pot ser així, sobreviure, al futbol fins la propera olimpíada.