Recuperem a Kant

 Tinc la impressió que en temps de bonança teníem també els sentits, i els sentiments, adormits. Hem estat fent la vista grossa davant de coses, fets, actituds, que ara ens semblen aberrants. I aquesta actitud s'ha infectat fins les més altes esferes on ha confluït aquesta deixadesa moral, potser ètica, amb un sistema partitocràtic que afavoreix l'opacitat i el desontrol democràtic, i les vaques grasses, que més que grasses, eren com el bou del patufet, ple de gasos que finalment han explotat per empudegar-ho tot. Només així s'entén l'existència de personatges, cleptòmans, com Millet, Bárcenas, Blesa, Díaz Ferranz, Urdangarin, Matas i els que no sabem o no sabrem mai.

A mi m'ha fet pensar en els principis morals que finalment ens haurien de regir si no volem ser animalons sotmesos al que ens vingui de gust, i que només saben respondre a un sistema punitiu. Això no és nou, només faltaria, entre d'altres s'ho va preguntar Immanuel Kant (1724-1804), i es va basar en una concepció de l'home que no és tant òbvia però sí trascendental: que som racionals i lliures, o com a mínim que en som capaços de ser-ho en algun moment (alguns esforçant-s'hi molt, això sí). Ser racional i lliure vol dir que sóc capaç de prendre decisions lliurement només amb la meva consciència per testimoni.  És a partir d'això, que es fonamenta la nostra dignitat, i des d'on es formulen els dos grans principis morals: el principi d'autonomia i la unversalització de la màxima moral. És a dir, només són vàlides les lleis que cadascú es dona per sí mateix, i que alhora són universalitzables (es poden convertir en una llei universal), i per tant la seva validesa rau més en el principi que la sosté (dignitat de la persona), i no pas en les conseqüències que se'n derivin, com seria per exemple el pur utilitarisme. Quan ens referim a una llei universalitzable, diem que aquesta és aplicable a nivell general i respecte un altre principi encara més pregon: no vulguis pels altres el que no vols per tu mateix. Però aquestes lleis no poden ser proposades des de fora, ni legislades, sinó que han de sortir d'un mateix, han de ser autònomes i ens les hem de donar a nosaltres mateixos, des de la consciència, per fer-les vàlides (principi d'autonomia). Això que sembla una palla mental, té una extraordinària profunditat. Perquè en el principi d'autonomia rau la dignitat de la persona, el que sóc i la validesa dels meus actes. Caricaturitzant, una persona que creu que matar al veí és bo, serà  de fet un assassí que simplement per por a la punició no escanyarà ningú. Per tant, serà de fet un assassí.

Ha estat mai el tal Bárcenas un home que s'hagi donat autònomament una llei universalitzable? Convindrem que no, i aquí recuperem una observació paradoxal que Plató, en boca de Sócrates, ja va deixar palès en el seu diàleg Gorgias, allà pel segle IV abans de Crist: el pitjor càstig d'una injustícia, se l'enduu qui l'ha comès al marge que se'l castigui o no. Els seus interlocutors no entenien això, i deien amb tota lògica que qui més ho pateix és aquella víctima quan a més no s'aplica la justícia a l'agressor. Perquè penso que Sòcrates (o Plató en boca de Sòcrates) ja intuïa els principis de la moral Kantiana, i és que sense veritable autonomia personal, es traeix l'essència de tot home, és a dir no és lliure ni racional. Aquests homes, doncs, han perdut la dignitat en el sentit més ple de la paraula, ves per on. I el pitjor que els pot passar és que algun dia es mirin en un mirall i no s'hi reconeguin. Chúpate esta, lorito! (això darrer no és ni de Kant ni de Sòcrates).

Egosurfing, de Llucia Ramis

 Egosurfing és el títol de l'obra guanyadora del Premi Josep Pla del 2010. La seva autora, una jove periodista mallorquina, Llúcia Ramis,  ja ha publicat alguna altra novel·la i relats, i em sembla que recentment n'ha tret una nova que ni sé el títol però temo que no em llegiré. Fins ara no n'havia llegit res, només la columna que té en algun diari del país. Me l'he empassada amb el propòsit que tinc de fer una mena de cicle de lectures sobre la literatura en català actual. Si he de ser sincer, després d'acabar la darrera pàgina m'he quedat perplex. Tot allò que jo esperava trobar en una novel·la, no hi és. On està la trama? Quin és el conflicte? Canvien els personatges, evolucionen de l'inici al final? De fet, la novel·la està escrita no en primera persona, sinó en primeríssima persona. L'autora ni tan sols es presenta, ni diu "Hola, sóc la Llúcia Ramis i us vull parlar d'això, allò i allò altre". El seu nom no surt en cap moment, ni tan sols esmenta que és periodista, es dedueix entre línies. Cap mena de distanciament entre autor i personatge existeix. La resta de personatges són estrafets, una mica llunàtics, com trets del calaix de les bones idees. Hi ha algun, com el vell periodista, que sí que sembla interessant, però ens quedem amb les ganes de saber-ne més, només que despatxa a la Llúcia sense que sabem ben bé perquè quan tot just s'encetava una història prometedora.  Només m'explico el nyap per una subtil, o molt grollera?, ironia que utilitzi la Llúcia. El mateix títol potser ens dona una pista. L'egosurfing és la pràctica de buscar-se a un mateix a les xarxa d'internet, posant el teu nom o senyes personals en un buscador. He pensat si al cap i a la fi és una autoparòdia, una crítica a l'individualisme, o al nihilisme líquid, tant post-modern, i en el fons sigui un exercici de mofa, fins i tot d'escarni. Ara, si és així, em sembla massa descarat, però tampoc hi ha el punt d'encertada ironia que creés la complicitat i fes entendre al lector de què es tracta. No sé, sospito que al Josep Pla es deu haver remogut una mica dins la tomba. Ell sí que n'era de murri. Ara toca entomar-la amb en Jaume Cabré, a veure què dona de sí.

Ocells dels horts

Gràcies a la reeixida campanya de crowfunding per iniciar el projecte d'Ocells dels horts, en col·laboració entre la cooperativa Tarpuna i l'Institut Català d'Ornitologia, el projecte ha pogut començar les activitats amb els primers censos. Per presentar el projecte en societat s'ha organitzat una jornada de portes obertes, amb activitats ornitològiques i visita a l'hort social de Can Codina, una finca situada a Llinars del Vallès. La jornada és oberta a tothom que vulgui, només cal inscriure's en el següent link:

http://horturba.com/noticies/interior_noticia.php?ID=86

 

Feu-ne difusió, i apunteu-vos-hi. És una iniciativa molt original i transversal que no us deixarà indiferents.

 

 

Chokwé

Ja no tinc una mirada fresca sobre aquest país, sobre Moçambic. Me n'he adonat quan, sol en l'habitació senzilla però agradable on m'hostatjo, he repassat les imatges d'aquesta setmana que deixava ja adormir en la memória, i no m`he esbalaït. Primer, a les parets de les cases encara hi ha la línia nítida que marca l'alçada que va assolir l'aigua durant les inundacions fa tres mesos. En aquells moments, de fet, on sóc ara escrivint tindria l'aigua mésç o menys a l'alçada del coll i formaria part de la llera del riu Limpopo. M'he topat amb un accident de trànsit en que un cotxe ha atropellat una nena de quatre anys. Ha sobreviscut, però perdrà la cama. L'endemà mateix m'he trobat auxiliant un jove que havia volcat el cotxe a la voravia. Estava assegut encara dins de l'automòbil, atonit. Un ferida oberta al cap permetia veure el crani, la cara inflada, l'hemorràgia estroncada. Suposo que els maxilars els tenia trencats, no podia parlar ni obrir la boca. Estava conscient, m'ha assenyalat que li donés un paper i un bolígraf i m'ha escrit que li deixés un mirall i que algú guardés les seves pertienences. Només després, s'ha deixat aconduir cap al posto de saúde més proper. No podran fer res amb ell i començarà un via crucis de transferències fins que vagi a petar a algun lloc on li puguin reconstruir la cara, probablement només a Maputo.

No estic lluny de la frontera amb Sudàfrica, i això significa també negocis tèrbols. M'ho han explicat la Katia i el Tivane, que m'estan ajudant en la feina, im'han fet caure en compte de la rastellera de cotxes 4x4 que hi ha sempre aparcats davant el petit hotelet on prenc un cafè pel matí. Han estat robats, probablement amb violència i algun mort pel mig, a Sudàfrica, introduïts per pistes clandestines, i aquí algun oficial corrupte s'ha encarregat de legalitzar-los i posar-lis una matrícula moçambicana. Es venen sense amagar-se. També hi ha qui es dedica al tràfic de corns de Rinoceront. Partides de caça furtiva atravessen la frontera, en un far-west en que els vigilants Sudafricans tiren a matar sense contemplacions. No tenen cap altra mitjà per dissuadir-los perquè la col·laboració des del costat Moçambicà és nul·la. Els mateixos policies de frontera s'apunten a les partides o les faciliten per poder treure'n picossada. I expliquen històries en que els furtius acaben esbatussant-se i matant-se entre ells per ser menys a repartir. És molt fàcil saber qui són els capitostos d'aquestes xarxes d'automòbils robats i banyes de rinoceront destinades a un mercat absurd, a la Xina. Aquí i allà es poden veure les cases dels nou-rics, on s'ajunten els pocs mitjans tècnics per fer una bona obra, el mal gust i l'ostentació ridícula.

Mentre, al centre de Chockwé hi ha una comunitat de 8 monges, una d'elles espanyola, que porten un hospital en el que fan seguiment i tractament de més de 6000 pacients amb VIH, força més de tots els que actualment hi ha a Catalunya. Es veuen avenços, certament, millors carreteres, oficines de bancàries que floreixen arreu i ja és fàcil trobar un cafè express. També és extraordinària la cobertura que ha assolit el tractament del VIH. Era impensable fa uns anys, quan van titllar de visionaris els programes pilot que va fer Metges Sense Fronteres i la Comunitat de Sant Egido.

Mentre, la major part de la gent va fent amb la seva vida, al marge o amb tot això, els seus petits negocis, el treball a la maxamba, provant de viure o sobreviure.

En fi, tot molt normal.

El Hobbit, o la degeneració del cinema

Afortunadament, he vist la pel·lícula El Hobbit en l'avió de Qatar Airways. M'hauria sentit profundament estafat si hagués pagat l'entrada del cinema. Crec que aquesta pel·lícula és un clar exemple de la perversió del cinema quan es converteix en un estòlid entreteniment. El hòbbit havia d'estar basada en el llibre que és la prèvia del Senyor dels Anells. Vaig llegir aquest llibre fa molts anys, i molt abans que no descobrís la famosa trilogia. Era un relat fresc, fantasiós, que enganxava des de la primera pàgina. He de dir d'entrada que l'argument de la pel·lícula trinxa la novel·la orginal. Així com les pel·lícules del Senyor dels Anells respecten la trama i l'esperit dels personatges, l'adaptació de tota la tramoia era molt digna, El Hobbit ha estat reduït a una successió d'escenes que volen ser espectaculars, però que s'acaben en elles mateixes. Adéu a la trama, adéu a l'atmosfera, adéu a tota referència a un valor superior, desig encobert, part fosca. És un producte estrafet, com si no hi hagués cap més interès que aprofitar l'empenta comercial de la primera trilogia i entabanar l'espectador amb aquest esquer. Els personatges inicials, ben reeixits, ara són pures caricatures, apareixen sense solta en la història com putxinel·lis, i surten de nous que són horrorosos clixés que ja hem vist quatre-centes vegades. Passen a un segon pla per encavallar escena efectista rera escena trufada d'efectes especials que no volen portar enlloc. L'ombra que projecta la trilogia posterior encara ho fa més patètic.. Es veu d'una hora lluny que el guionista té l'ull posat en el que els espectadors ja saben, i tot plegat dona un aire ful i sobretot, fa sentir enganyat perquè aquesta pel licula només té un afany recaptatori, està sortida d'una factoria sense cap altre anhel que fer caixa i promocionar el turisme a Nova Zelanda. A més, amenaça en convertir-se en una trilogia allargada com un mal xiclet. No m'hi veuran en el cinema per la segona part. Espero que el Tolkien els pugui perdonar.

Polseres vermelles (2)

 Vaig iniciar aquest blog amb una crítica, molt positiva, de la sèrie de televisó Polseres Vermelles. No cal que la presenti, ha creat adhesions incondicionals. Em va sorprendre l'originalitat i sobretot la delicadesa de com tractava la malaltia i l'amor en la infantesa i en els adolescents. Molt bé fins aquí, però la segona tanda de la sèrie, he de confessar que m'ha embafat ben ràpidament. Ha semblat que els guionistes a partir d'aquesta base exitosa, s'empesquen un capítol rera l'altre facècies cada vegada més inverosímils, furgant en l'emoció etèria, irreal perquè no arrela enlloc, només en un espai amb pocs referents, amb situacions cada vegada menys creïbles, i un context sanitari que sovint frega l'absurd. Aquesta sèrie serà de les que marcarà una generació, no en tinc cap dubte, i romandrà en l'imaginari col·lectiu, i els seus protagonistes, els joves actors, amb més o menys sort provaran de treure's de sobre el personatge amb el que indefectiblement els identificaran sempre. Pot ser una sort, o una desgràcia. És una història coneguda. Espero que com a actors surtin d'aquesta cotilla i es puguin desenvolupar. I sobretot, jo aconsellaria que matessin ja la sèrie.De fet, jo l'he liquidada, ja no la miro. M'ha començat a semblar un pèl grotesca, però respecto i molt a tots els seus seguidors, i ni que sigui comparativament, és un producte català molt i molt digne. Sobretot la primera part, eh?

La immersió lingüística

 Volia compartir les meves reflexions sobre la immersió lingüística en català, ara que s'ha obert la caixa dels trons. El fet que aquest blog s'escrigui en català pot fer pensar que l'opinió sigui esbiaxada. Potser sí, què hi farem. En aquesta vida tot està esbiaixat, si es mira bé.

 L'objectiu de la immersió lingüística és evitar que el català sigui un factor de divisió social, com ocorre per exemple al país basc. És a dir, que hi haguessin sectors de població netament castellanoparlants i d'altres catalanoparlants, i que les competències lingüístiques fossin totalment desequilibrades en ambdues llengues, i que a més això fos un marcador social i per tant la llengua arribés a ser un factor de divisió, no de cohesió.  Aquesta funció està essent especialment important per a integrar la nova immigració que prové de fora d'Espanya, i per tant està jugant un paper d'equilibri social importantíssim. El segon, evidentment, és garantir la salut de la llengua catalana, que pervigui com una llengua viva. Aquests dos objectius, al marge d'ideologies, es fonamenten en la realitat sociolingüística de Catalunya, en la que per diverses raons el castellà és preeminent. Tothom sap que tots els catalanoparlants dominen el castellà, i que això no és ni de lluny cert a la inversa. En altres paraules, tota la població a Catalunya domina el castellà amb correcció, el revés no ha estat mai cert per diverses raons. I que perviu la tendència a canviar al castellà sempre que un intorlocutor s'expressi en aquesta llengua. Se'n diu diglòssia això, i justifica la discriminació positiva vers el català. En altres paraules, si a la resta d'Espanya deixessin de parlar castellà, no tindrien altra alternativa que quedar-se muts. Aquí no, aquí passaríem al castellà i el català per tant desapareixeria. Els límits d'aquesta política són dos, primer que no vagi en detriment de la competència lingüística en castellà. A Catalunya amb excepcions, estem ben contents de poder ser bilingües. Forma part del nostre patrimoni i no hi volem renunciar. El segon, és que no es violin les llibertats individuals.

 Pel que fa al primer punt, ha quedat demostrat després de 30 anys d'immersió que no hi ha hagut cap perjudici pel castellà. Els alumnes acaben l'ensenyament obligatori amb una competència del castellà fins i tot superior a la resta de l'Estat. El segon punt sembla més delicat. Si es considera la violació del dret bàsic d'escollir la pròpia educació, el dret a la llibertat d'ensenyament, imposar el català com a llengua vehicular, entrem en un debat enverinat. Primer, perquè si jutgem que garantir l'aprenentatge d'una llengua als alumnes, viola la seva llibertat, és un raonament inquietant. Tot, absolutament tot, pot ser una arbitrarietat inacceptable. També ensenyar les matemàtiques. Es podria canviar el raonament, i dir que si no fos per la immersió lingüística no es garantiria el dret a aprendre el català. Tot i així, aquest raonament també és reduccionista. La llengua no només s'aprèn a l'escola, es rep i s'aprèn a casa, en l'àmbit social, els mitjans de comunicació. I aquí no hi ha discriminacions positives i també explica que malgrat la immersió lingüística els nens al nostre país neixen amb un domini equivalent del català i el castellà.

 A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic, no es discrimina a ningú per la llengua, és una fabulació que no sé qui es pot haver inventat. Tothom pot anar arreu i expressar-se en català i castellà i ningú li retreu. I si algú ho fa, en qualsevol de les llengües, és un orat com n'hi ha a tot arreu sense rellevància social. Que només 17 famílies hagin demanat una atenció personalitzada per ser ateses en castellà en l'ensenyament obligatori ho diu tot. I és una tonteria suprema creure que no n'hi ha més perquè s'ha establert una repressió social o política. Això només ho pot afirmar algú amb desconeixement de Catalunya, i amb mala fe.

Penso que com sol passar, hi ha posicions prèvies, prejudicis, que converteixen en pedra toc allò que no ho hauria de ser i volen convertir la llengua en un element ideològic, cosa que considero una perversió. I penso que aquest tema hauria de produir un natural consens, i ser d'aquells que uneixen al marge d'ideologies. Crec sincerament que es pot arribar a tenir una estima sincera i superar discussions absurdes,  i considerar una sort immensa poder tenir aquesta finestra al món com és la llengua i la cultura catalanes.