Somalilàndia: on l'aridesa pren el seu nom

 El desert, tal com l'imaginem, amb dunes de sorra i tot això, és bell. Representa en la nostra escala un estadi final, estable, la immensitat que convida amb una fascinació terrible i temptadora alhora, a perdre-s'hi com un petit príncep qualsevol. Un paisatge àrid inquieta, potser angoixa. La vida s'arrapa a una terra polsosa, resseca, en una lluita agònica que sembla que estigui perdent. I si són humans els que l'habiten encara pot ser més torbador. És així com en arribar a Somalilàndia, el nom aridesa pren el seu sentit. Me n'he adonat de la fragilitat en que es viu aquí, en un llimb que navega entre la sequera i la desertificació, on la pluja és un esdeveniment quasi tant flagrant com la neu a Barcelona i em fa preguntar com de fondes han de ser les arrels d'aquestes acàcies torturades que s'escampen aquí i allà. És per això que sobta que plantada en aquest entorn hagi crescut una ciutat que avui dia ja arriba al milió d'habitants, Hargeisa, la capital de Somalilandia. 

 Si mai heu volgut visitar un país inexistent, probablement venir aquí sigui el que més s'aproxima. Ningú l'ha reconegut encara tot i que els seus habitants s'hi van proclamar sense massa escletxes i després d'un referèndum democràtic. El nom mateix ja apunta a una mica d'encís i fantasia...Somalilàndia....la capital de l'aridesa. Però també són un exemple que el reconeixement formal és també relatiu. No han perdut temps en bastir unes estructures administratives mínimes, fronteres, visats, la inevitable burocràcia que fa present l'estat millor que l'exèrcit o la policia, i varis països de fet es relacinen amb aquest tros de terra com un estat més. Però hi ha una certa trampa en tot això. Somalilàndia es va separar de la resta de Somàlia aprofitant que durant el caos dels anys noranta aquí es van protegir prou bé del desori de guerres i lluites clàniques, bàsicament perquè en aquesta regió quasi tothom és del mateix clan. La sang, allò irracional, ha tornat a manar, aquesta vegada per bé. Però no deixa de ser l'altra cara de la moneda del que li ha passat a la resta de l'antiga Somàlia.

Encara evito sortir a fora, la llum és estrident, com si la terra mateixa fos un mirall. 

La candelera, un any més

 Quan arriba la candelera, encara que poca gent ho tingui en compte, es tanca de fet el cicle del Nadal, i tradicionalment era en aquesta data que es desmuntava el pessebre. Crec que cada any ho recordo, potser perquè la meva àvia ens regalava als nets un espelma beneïda, la candelera, i sempre en trobo pels racons més insospitats de casa, fent companyia a múltiples rampoines que s'acumulen en caixes i calaixos. Ja comencen a ser massa abundants, penso. I massa carregades de records. Per això em faig ara aquesta pregunta capciosa. Què és Nadal? Permeteu-me que despulli el mite, per retrobar-lo. Algú dirà que és una festa cristiana, en origen (en el contingut no m'hi poso...). No és cert. Té origen en les festes romanes de finals de tardó, les Saturnalies, que eren més aviat un període bacanal. Cal dir que en aquest sentit som fidels a aquest origen. I el 25 de desembre era la data de naixement del déu pagà Mytra que es va rebatejar per canviar-li el sentit. El més probable, segons diuen els estudiosos, és que Jesucrist nasqués a la primavera o inicis de la tardor. I els reis d'orient? No hi ha cap rei d'orient als evangelis, en tot cas uns mags, que en aquell temps era sinònim d'astrònom/astròleg. Per no ser, el Nadal ni de lluny es pot considerar la festa central del cristianisme. És la Pasqua, amb el seu cicle de passió, mort i ressurrecció. I el Nadal no es va començar a celebrar fins cap allà el segle IV o Vè. Ja veieu, no hi ha res de real que el sostingui. No cal dir res més dels desitjos fatus, la tendresa ensucrada que l'amara. Però què hi farem, el tenim aquí, i cada any tornarà ni que sigui en forma de campanya comercial, i s'oblidarà una mica més la candelera, i jo continuaré rescatant espelmes de l'oblit.

 (Per cert, la candelera celebra la festa de la presentació de Maria, la mare de Jesús al temple. Era una cerimònia jueva de purificació quaranta dies després de donar a llum).

 Bon Nadal a tots.

El pacient anglès

 Per diverses raons, he anat molt dispers i despistat aquest mes de desembre i me n'he adonat que no he fet cap entrada. Així que improviso, i m'agradaria fer una crítica de la pel·lícula El pacient anglès, que fa uns dies va projectar TV3 de Catalunya. 

 Aquesta pel·lícula és un exemple de conjunció de guió ben trabat, grans actors molt ben dirigits i una fotografia impressionant. La tècnica del doble pla temporal, en que es fan transicions contínues del passat al present, de l'escenari del desert i El Caire just abans de la guerra, a la Itàlia de la segona guerra Mundial, és encertadíssima. Hi veig tota la tècnica narrativa que hauria d'acompanyar les grans históries, tant de la literatura com del cinema. Les transicions d'un pla a l'altre són una bona lliçó per a qui vulgui entendre el que és un nus d'enllaç, i a través d'aquests nusos d'enllaços es va teixint les històries de tots els personatges, pivotant al voltant d'un magnífica Joseph Fiennes i la sempre magnífica, mai l'he vista fent un paper mediocre, Juliette Binoche. Hi és tot, amor, enveges, gelos, aventura, paisatge i el trasfons històric de la Segona Guerra Mundial. També és un gran exemple de com es pot anar fent créixer els personatges a mesura que avança la pel·lícula i augmenta l'empatia amb l'espectador.

 Aquesta tècnica del doble pla temporal no és gens fàcil. Ara acabo de llegir la novel·la de Mario Vargas Llosa, La fiesta del Chivo, on l'utilitza contínuament, fins i tot utilitzant diversos plànols, sense que el lector es perdi. I encara més exuberant és el seu ús per part de Stephen King a It (allò). En fi, volia parlar del paciente inglés i m'estic embrancant. En tot cas, és d'aquelles històries que desvetllen l'enveja vers el guionista que la va parir. Em fa recordar un afirmació d'un sociòleg o filòsof francès, una entrevista que vaig llegir recentment, que no era cert que la bellesa salvaria el món, segons la famosa afirmació de Dostoievsky, sinó le tècnica. Crec que no ha entès aquesta afirmació. És precisament l'amor per la bellesa, el que fa apreciar allò de bo que té aquest món, que fa ens mobilitzem per salvar-lo. Aquestes pel·lícules són de les que desvetllen aquest sentiment. 

La llevantada

 El cap de setmana passat els meteoròlegs ja varen anunciar, amb evident galit, que els models apuntaven a una llevantada aquests dies. El dimecres els pronòstics es confirmaven. Un temporal de llevant de llibre, deien. Dijous havia de començar a escombrar de pluges el litoral. Divendres, havia d'arribar el diluvi. I el cap de setmana, tots anegats. Però dijous i divendres va fer un dia més que agradable. Algun ruixat puntual, gens meritori. Però em sembla que mai havient sortit a passejar tants paraigües inútilment. El meu, ahir a la nit, va arribar a casa totalment sec.

 Aquest episodi, sense ser una crítica als meteoròlegs que es mouen sempre en un cert marge d'incertesa, em fa pensar en la influència dels mitjans de comunicació. Es pot fer córrer qualsevol brama i condicionar el comportament i la percepció que tinguem del món. Només cal construir-ho de manera que sigui creïble i tenir els mitjans per difondre-la. En aquest cas, amb un efecte tant inocu com treure a passejar inútilment els paraigües.

 Un altre exemple més inquietant és l'allau d'anuncis de diverses entitats bancàries (un altre cop elles!), per atraure i/o promoure els fons de pensións. Saben, no cal ser un gran analista, que l'envelliment de la població i les reformes fiscals que s'entreveuen en un futur proper, les pensions suposen un pastís molt sucós. En algun anunci s'atia sense embuts el temor a una vellesa sense recursos.  Em torna a recordar quan es feia el mateix però amb les hipoteques ara fa uns anys. La pressió social per hipotecar-se era insofrible. Que no sigui aquest un altre exercici de coerció social que només acabi amb una nova bombolla. Cal recordar que els diners que es posin en un pla de pensions no estan precisament sota una rajola esperant-nos passivament. Són dígits volàtils fora del nostre control, que van d'inversió en inversió més o menys lícita. Mai ho acabem de saber. Per exemple, sabeu que un dels fons d'inversió de les pensions més suculent és l'acaparament de terres en països pobres amb els conseqüents atemptats socials i mediambientals? Podem assegurar-nos una plàcida jubilació a costa de l'anorreació dels més desafavorits? Caldria que ho pensés, cadascú quan enceti un pla d'aquests i en tot cas assegurar-se que siguin ètics i lícits encara que donin un rendiment més baix i haguem de comprar-nos dentadures postisses de saldo. Sinó, millor que arribat el dia ens quedem tots desdentegats.

  I per cert, ara està plovent a bots i barrals.

Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.

 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.

Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.

 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 

Dos dies i una nit, la pel·lícula

 Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, i us explicaré les coses que m'han agradat. Primer la idea, una idea senzilla i sòbria, una noia que ha de convèncer els seus companys de feina per a que votin a favor que ella es quedi a treballar i renunciïn a una prima de 1000 euros. Aquesta idea creix a partir de les idees i context que l'envolten. El primer és la situació personal de la noia. Està sortint d'una depressió, el seu marit treballa en precari i necessiten els diners per conservar la casa on viuen amb els dos fills. El segon és com dona rostre al moment de crisi i l'angoixa per la precarietat o per la situació d'atur. Molt més efectiu que les estadístiques i elucubracions vàries. La crisi té rostre, i de rebot, el sistema econòmic que predomina ara també provoca víctimes perquè es deshumanitza. El tercer gran encert del guió és com retrata les actituds i posicions dels companys de feina als quals la prota ha de convèncer. Tothom té les seves raons, algunes supèrflues, d'altres molt comprensibles. Tots, en aquesta situació, queden retratats com ens passaria a cadascú de nosaltres. En la carència, en la indigència, en les situacions límits surten les ombres i les llums de tots plegats i ens mostrem tal com som i això pot arribar a ser obscè. L'espectador en un primer moment simpatitza, o antipatitza amb els personatges que van circulant davant seu, però en algun moment, si sap llegir la pel·lícula, no pot fer res més que preguntar-se què faria ell en aquella situació. 

 A la sobrietat de la pel·lícula que de fet va a favor del realisme social que mostra, cal afegir la meravellosa interpretació de Marion Cotillard. M'ha hipnotitzat aquesta actriu que havia vist en algun film més glamurós, o més lleuger, com es transforma en una noia que fins i tot pot semblar vulgar, des d'un punt de vista físic, i en els gestos i manera de caminar, malgrat la gran bellesa d'aquesta actriu. Fixeu-vos per exemple en la seva manera de caminar, com aconsegueix que la sentim una veïna més de la nostra escala i oblidem qualsevol altre paper.

 I finalment, al guió cal aplaudir tots els petits encerts amb que perfila la idea bàsica. Petits detalls quotidians, reaccions, inflexions i sobretot, sobretot, el final brillant, i evitaré fer del que avui se'n diu "spoiler", però només vull remarcar com el que la salva és de fet que conserva la seva dignitat al marge de si aconsegueix conservar el lloc de treball o no. Un deu. 

Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 

 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.

 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre.