Barbera

 Vaig llegir a la guia de Lonely planet que Barbera  era una vil·la que estava cridada a ser un "hot spot" turístic, així que les costes de l'antiga Somàlia es considerin prou segures per part dels operadors turístics. Però aquest dia encara no ha arribat. I a fe que a la ciutat li queda una mica per poder convertir-se en un referent turístic. Però com li vaig comentar a un periodista britànic (el primer occidental que trobo des que he arribat a Somalilàndia), tot depèn del que busquis. Si vols fer de turista en un lloc on no hi hagi turistes, aquest és el teu destí. Un lloc verge, que no és sinònim de pristí. Ha seguit l'evolució descurada d'un país oblidat durant molt temps, una ciutat amorrada a un port decrèpit però molt actiu, mig ruinosa, mig recostruïda, mig oblidada, mig recuperada. A la boca del port, tres vaixells de càrrega es podreixen mig enfonsats, miren impassibles el tràfic de pescadors i mercants, i els ibis volen en estols buscant les deixalles i les restes de menjar que ens cruspim en un restaurant improvisat en una mena de vida corrupta. No eren aquests els ocells sagrats dels faraons? Ens ho mirem asseguts en un rústec restaurant al peu de la platja. Peix i arròs. No hi ha menú. 

El nom de Barbera té ressonàncies exòtiques, això ja seria un bon reclam. I a la platja esperava trobar-hi l'ímpetu abassegador de les onades oceàniques que recordo de Moçambic, però m'he topat un mar no més esvalotat del que pugui ser el Mediterrani i convida al bany. S'explica perquè aquesta costa forma part del golf d'Adén, una petit porció de l'índic tancada entre la Penínsual Aràbiga i la banya d'Àfrica que fa d'entrada al Mar Roig. Després hem anat amb el Land Cruiser fins les muntanyes, a una mitja hora de camí, i ens hem endinsat per una engorjada,on miraculosament, ara al final de l'època seca, un riu encara porta aigua. Però és una aigua ardent perquè s'ha escolat entre les roques castigades pel sol. En un dels rierols laterals la temperatura supera els 40 graus, i les basses són aprofitades com una mena de balneari rupícola. Hi ve la gent a alleujar-se, lluny de tot i tothom. En veure un blanc arribar, els locals em miren amb suspecció. Potser amb raó creuen que algú amb la meva pell només s'hi pot perdre per algun interès obscur. A més parlen molt ràpid, els somalís, i amb un to sempre encès que dona la impressió que estiguin sempre enfadats. Tant se val, després tot es dissol en un somriure i un subaj guanaxen (bon dia). I el paisatge que he descobert, si que mereix ser robat.

Quan marxe, el muftí de l'humil mesquita, cridant a la pregària però m'agrada imaginar que ens despedeix:

Després hem tornat a la platja, on m'he topat amb el periodista britànic. Està fent un reportatge sobre les platges de Somalilàndia, treballa de freelance i pensa vendre l'article. Serà potser l'inici de l'explotació turística d'aquest racó de món. Està instal·lat a Addis Abeba, i li he donat tota la informació les impressions que tenia, abans de fer la darrera capbussada acompanyats, jo els meus amics Hamse i Hamse, per la posta del sol.

I finalment, ja de nit, hem tornat cap a Hargeisa. Propera escala, Addis Abeba, la mítica Addis Abeba.

Hargeisa II

 Em sorprèn la rapidesa amb que m'he familiaritzat amb aquest lloc, i mira que és ben diferent de tot el que havia vist fins ara. Comentava en un recent email, que més aviat tinc la impressió de trobar-me al Iemen, no en un racó de l'Àfrica. O almenys així associo el paisatge humà i urbà que veig cada dia, amb les imatges que tenia dels països de la península aràbiga. Una gent de pell més aviat bruna, una terra aspra i seca, cabres i camells, els minarets que apunten al cel a tot arreu, el niqab vestit per totes les dones i nenes sense excepció (només he vist una dona amb els cabells enlaire, d'estranquis des de la finestra de la meva habitació, en una balconada amb arcades de perfil oriental, pentinant-se una espessa i negra melena i he pensat si no era una escena digna de les mil i una nits). Potser per això, per la rapidesa amb que podem naturalitzar-nos en qualsevol situació que tinc la típica sensació que el temps passa lentament, l'assaboreixo, i visc amb el sentiment que porto mesos aquí quan fa tot just deu dies que vaig aterrar. Que això em sembli el Iemen no està tant lluny de la realitat. L'influx cultural els ha vingut d'aquest costat, el paisatge i el clima és compartit i la relació comercial, i també el capital, els ve d'allí. Així que hauré de modificar una mica la meva visió d'Àfrica.

 Un dels privilegis d'aquesta feina és que puc treure el nas en llocs i racons que cap turista convencional podria imaginar. Per exemple, he pogut conèixer de prop una realitat crua i amagada, la violència sexista en les societats islàmiques, he pogut xerrar amb un imam, un ministre i un alt responsable de la UNICEF. Si em despisto, encara em creuré important.

Hargeisa

 Jo no sabia que Hargeisa existia fins que per aquestes coses de la vida hi he anat a petar. És la capital de Somalilàndia, el país no reconegut per ningú que es va autoproclamar independent quan allò de la guerra civil de Somàlia allà per la primera meitat dels anys noranta. Fonamenta aquest dret a la secessió en raons històriques, per exemple que fa ser colonitzada pels anglesos i no pels italians com la resta de Somàlia. De fet, a l'aeroport encara rep els viatgers una placa que commemora la seva inauguració per part del Duc de Gloucester, el 1958.

 Hargeisa sembla que neixi de les mateixes pedres torturades pel sol sobre les que està plantada. Hi ha pocs edificis de dues o més plantes, quasi tot són casones i habitacles que oscil·len entre la cabana de cordes i roba dels refugiats dels antics conflictes de fa vint anys, les barraques fetes de llauna on no puc ni imaginar-me la calda que hi deu fer, i les cases d'obra cada vegada més nombroses. Algú pensaria que això hauria de ser una ciutat morta, moribunda. Però en canvi hi ha una vida econòmicament vibrant. Hi ha supermercats i grans magatzems, que sovint semblen petites rèpliques atrotinades del Corte Inglés, cotxes força nous, obres de nova construcció en curs per tot arreu. M'expliquen que aquesta economia creixent es deu a dos factors. Per un costat, al retorn dels Somalís de la diàspora, aprofitant l'estabilitat del país, i que aporten el seu coneixement, la seva emprenedoria i el seu capital, i en segon lloc la influència i els lligams amb els països de la península aràbiga, essencialment Dubai, d'on importen quasi tot, inclosos els cotxes a uns preus molt assequibles. Això sí, continua prevalent sota aquest progrés un proteccionisme basat en els clans que es reparteixen els negocis i impedeixen que cap foraster pugui fer la seva. Evidentment, com sol passar, es poden veure fàcilment els contrastos entre aquells que guanyen fins 100 USD diaris, una barbaritat aquí, i els que amb prou feines arriben a 1 USD, el llindar de la misèria. 

 Una altra característica són les mesquites que floreixen arreu, amb els seus minarets que semblen míssils balístics. A certes hores, cap a les set de la tarda o al matí, s'alça un batibull de cants de muftís cridant a la pregària des dels altaveus. La religió és omnipresent, i a voltes tinc la impressió que això és una mena d'immens monestir, on tothom viu condiconat per les hores de les pregàries. I encara no he vist el crani sencer d'una dona. Totes, des de les nenes de 4 anys, vesteixen el niqab, amb unes teles impol·lutes i uns conjunts fins i tot elegants.

 I finalment, hi ha les cabres que pasten arreu, rossegant borrons de les herbes i arbustos espinosos i plens de pols que creixen aquí i allà. No semblen tenir amo, no he vist cap pastor ni cap ramat que es pugui dir així, i em semblen més aviat com animals abandonats que ho envaiexen tot. Fins i tot les he vistes entrant i sortint de les cases com qui res, però són el lligam que permet convertir la poca vegetació del país en carn i llet, i potser per això les deuen venerar.

Somalilàndia: on l'aridesa pren el seu nom

 El desert, tal com l'imaginem, amb dunes de sorra i tot això, és bell. Representa en la nostra escala un estadi final, estable, la immensitat que convida amb una fascinació terrible i temptadora alhora, a perdre-s'hi com un petit príncep qualsevol. Un paisatge àrid inquieta, potser angoixa. La vida s'arrapa a una terra polsosa, resseca, en una lluita agònica que sembla que estigui perdent. I si són humans els que l'habiten encara pot ser més torbador. És així com en arribar a Somalilàndia, el nom aridesa pren el seu sentit. Me n'he adonat de la fragilitat en que es viu aquí, en un llimb que navega entre la sequera i la desertificació, on la pluja és un esdeveniment quasi tant flagrant com la neu a Barcelona i em fa preguntar com de fondes han de ser les arrels d'aquestes acàcies torturades que s'escampen aquí i allà. És per això que sobta que plantada en aquest entorn hagi crescut una ciutat que avui dia ja arriba al milió d'habitants, Hargeisa, la capital de Somalilandia. 

 Si mai heu volgut visitar un país inexistent, probablement venir aquí sigui el que més s'aproxima. Ningú l'ha reconegut encara tot i que els seus habitants s'hi van proclamar sense massa escletxes i després d'un referèndum democràtic. El nom mateix ja apunta a una mica d'encís i fantasia...Somalilàndia....la capital de l'aridesa. Però també són un exemple que el reconeixement formal és també relatiu. No han perdut temps en bastir unes estructures administratives mínimes, fronteres, visats, la inevitable burocràcia que fa present l'estat millor que l'exèrcit o la policia, i varis països de fet es relacinen amb aquest tros de terra com un estat més. Però hi ha una certa trampa en tot això. Somalilàndia es va separar de la resta de Somàlia aprofitant que durant el caos dels anys noranta aquí es van protegir prou bé del desori de guerres i lluites clàniques, bàsicament perquè en aquesta regió quasi tothom és del mateix clan. La sang, allò irracional, ha tornat a manar, aquesta vegada per bé. Però no deixa de ser l'altra cara de la moneda del que li ha passat a la resta de l'antiga Somàlia.

Encara evito sortir a fora, la llum és estrident, com si la terra mateixa fos un mirall. 

La candelera, un any més

 Quan arriba la candelera, encara que poca gent ho tingui en compte, es tanca de fet el cicle del Nadal, i tradicionalment era en aquesta data que es desmuntava el pessebre. Crec que cada any ho recordo, potser perquè la meva àvia ens regalava als nets un espelma beneïda, la candelera, i sempre en trobo pels racons més insospitats de casa, fent companyia a múltiples rampoines que s'acumulen en caixes i calaixos. Ja comencen a ser massa abundants, penso. I massa carregades de records. Per això em faig ara aquesta pregunta capciosa. Què és Nadal? Permeteu-me que despulli el mite, per retrobar-lo. Algú dirà que és una festa cristiana, en origen (en el contingut no m'hi poso...). No és cert. Té origen en les festes romanes de finals de tardó, les Saturnalies, que eren més aviat un període bacanal. Cal dir que en aquest sentit som fidels a aquest origen. I el 25 de desembre era la data de naixement del déu pagà Mytra que es va rebatejar per canviar-li el sentit. El més probable, segons diuen els estudiosos, és que Jesucrist nasqués a la primavera o inicis de la tardor. I els reis d'orient? No hi ha cap rei d'orient als evangelis, en tot cas uns mags, que en aquell temps era sinònim d'astrònom/astròleg. Per no ser, el Nadal ni de lluny es pot considerar la festa central del cristianisme. És la Pasqua, amb el seu cicle de passió, mort i ressurrecció. I el Nadal no es va començar a celebrar fins cap allà el segle IV o Vè. Ja veieu, no hi ha res de real que el sostingui. No cal dir res més dels desitjos fatus, la tendresa ensucrada que l'amara. Però què hi farem, el tenim aquí, i cada any tornarà ni que sigui en forma de campanya comercial, i s'oblidarà una mica més la candelera, i jo continuaré rescatant espelmes de l'oblit.

 (Per cert, la candelera celebra la festa de la presentació de Maria, la mare de Jesús al temple. Era una cerimònia jueva de purificació quaranta dies després de donar a llum).

 Bon Nadal a tots.

El pacient anglès

 Per diverses raons, he anat molt dispers i despistat aquest mes de desembre i me n'he adonat que no he fet cap entrada. Així que improviso, i m'agradaria fer una crítica de la pel·lícula El pacient anglès, que fa uns dies va projectar TV3 de Catalunya. 

 Aquesta pel·lícula és un exemple de conjunció de guió ben trabat, grans actors molt ben dirigits i una fotografia impressionant. La tècnica del doble pla temporal, en que es fan transicions contínues del passat al present, de l'escenari del desert i El Caire just abans de la guerra, a la Itàlia de la segona guerra Mundial, és encertadíssima. Hi veig tota la tècnica narrativa que hauria d'acompanyar les grans históries, tant de la literatura com del cinema. Les transicions d'un pla a l'altre són una bona lliçó per a qui vulgui entendre el que és un nus d'enllaç, i a través d'aquests nusos d'enllaços es va teixint les històries de tots els personatges, pivotant al voltant d'un magnífica Joseph Fiennes i la sempre magnífica, mai l'he vista fent un paper mediocre, Juliette Binoche. Hi és tot, amor, enveges, gelos, aventura, paisatge i el trasfons històric de la Segona Guerra Mundial. També és un gran exemple de com es pot anar fent créixer els personatges a mesura que avança la pel·lícula i augmenta l'empatia amb l'espectador.

 Aquesta tècnica del doble pla temporal no és gens fàcil. Ara acabo de llegir la novel·la de Mario Vargas Llosa, La fiesta del Chivo, on l'utilitza contínuament, fins i tot utilitzant diversos plànols, sense que el lector es perdi. I encara més exuberant és el seu ús per part de Stephen King a It (allò). En fi, volia parlar del paciente inglés i m'estic embrancant. En tot cas, és d'aquelles històries que desvetllen l'enveja vers el guionista que la va parir. Em fa recordar un afirmació d'un sociòleg o filòsof francès, una entrevista que vaig llegir recentment, que no era cert que la bellesa salvaria el món, segons la famosa afirmació de Dostoievsky, sinó le tècnica. Crec que no ha entès aquesta afirmació. És precisament l'amor per la bellesa, el que fa apreciar allò de bo que té aquest món, que fa ens mobilitzem per salvar-lo. Aquestes pel·lícules són de les que desvetllen aquest sentiment. 

La llevantada

 El cap de setmana passat els meteoròlegs ja varen anunciar, amb evident galit, que els models apuntaven a una llevantada aquests dies. El dimecres els pronòstics es confirmaven. Un temporal de llevant de llibre, deien. Dijous havia de començar a escombrar de pluges el litoral. Divendres, havia d'arribar el diluvi. I el cap de setmana, tots anegats. Però dijous i divendres va fer un dia més que agradable. Algun ruixat puntual, gens meritori. Però em sembla que mai havient sortit a passejar tants paraigües inútilment. El meu, ahir a la nit, va arribar a casa totalment sec.

 Aquest episodi, sense ser una crítica als meteoròlegs que es mouen sempre en un cert marge d'incertesa, em fa pensar en la influència dels mitjans de comunicació. Es pot fer córrer qualsevol brama i condicionar el comportament i la percepció que tinguem del món. Només cal construir-ho de manera que sigui creïble i tenir els mitjans per difondre-la. En aquest cas, amb un efecte tant inocu com treure a passejar inútilment els paraigües.

 Un altre exemple més inquietant és l'allau d'anuncis de diverses entitats bancàries (un altre cop elles!), per atraure i/o promoure els fons de pensións. Saben, no cal ser un gran analista, que l'envelliment de la població i les reformes fiscals que s'entreveuen en un futur proper, les pensions suposen un pastís molt sucós. En algun anunci s'atia sense embuts el temor a una vellesa sense recursos.  Em torna a recordar quan es feia el mateix però amb les hipoteques ara fa uns anys. La pressió social per hipotecar-se era insofrible. Que no sigui aquest un altre exercici de coerció social que només acabi amb una nova bombolla. Cal recordar que els diners que es posin en un pla de pensions no estan precisament sota una rajola esperant-nos passivament. Són dígits volàtils fora del nostre control, que van d'inversió en inversió més o menys lícita. Mai ho acabem de saber. Per exemple, sabeu que un dels fons d'inversió de les pensions més suculent és l'acaparament de terres en països pobres amb els conseqüents atemptats socials i mediambientals? Podem assegurar-nos una plàcida jubilació a costa de l'anorreació dels més desafavorits? Caldria que ho pensés, cadascú quan enceti un pla d'aquests i en tot cas assegurar-se que siguin ètics i lícits encara que donin un rendiment més baix i haguem de comprar-nos dentadures postisses de saldo. Sinó, millor que arribat el dia ens quedem tots desdentegats.

  I per cert, ara està plovent a bots i barrals.