El canvi climàtic

Una de les característiques dels nostres temps és que es pot fer brama de tot. La xarxa així ho permet i donem, ni que sigui inconscientment, acta de veracitat a qualsevol cosa que es publiqui. Cap problema, si no es tracta d'assumptes que poden afectar la supervivència. Perquè al cap i a la fi, allò que preval és la veritat (o la realitat, com li vulguis dir), que és molt tossuda la pintem com la pintem. 

 Amb el tema del canvi climàtic això queda ben palès. Hi ha els qui l'assumeixen com a bo, els indiferents, com a mínim la majoria que fan la viu-viu a una mena de música de fons a la qual ja s'hi han acostumat, i els negacionistes. No m'importaria massa si no fos la trascendència que té aquest moment històric. Negar-lo corre el risc de fer el mateix paper dels violinistes del Titanic. És massa greu, per poc que s'hi cregui, com per prendre-s'ho a la lleugera. Ser-hi indiferent és anàleg a la inconsciència. 

 El fenomen del negacionisme no és nou. Hi havia negacionisme en el seu dia que el tabac fos perjudicial per la salut. La ciència i les dades epidemiològiques s'han imposat i ja ningú gosa negar-ho. També hi ha negacionistes, que afirmen que el virus del VIH (el causant de la sida), no existeix o que la terra és el centre de l'univers, i alguns de ben sinistres com els que neguen l'holocaust jueu o que Anna Frank fos un personatge real. Amb el tema del canvi climàtic, com amb el del tabac, s'hi amaguen interessos gens ocults. Les indústries de combustibles fòssils, començant pel carbó, són les primeres. Perquè ara resultarà que la fi de l'energia fòssil no serà provocada pel seu esgotament (les tècniques d'extracció fan possible obrir pous on fa dècades era impensable), sinó perquè són ambientalment insostenibles. Podria ser una bona notícia que portés a un canvi de paradigma energètic i un cataplasma per molts conflictes regionals. Tot em fa pensar que la qüestió palestina es solucinaria amb una transició energètica, ens oblidaríem de l'orient mitjà i els conflictes d'allí moririen per inanició. 

 Per posar en dubte qualsevol negacionisme, primer cal veure quins interessos pot tenir aquell o aquells que el sostenen. Si aquest existeix, ja n'hi ha prou per posar-lo en quarantena. En segon lloc, l'elaboració dels seus arguments sol ser poc menys que paranoica, ideant teories sobre els que ells creuen que han muntat una gran mentida. És molt fàcil posar en dubte qualsevol cosa, només cal identificar un interès ocult (el de les indústries fòssils no ho és) i bastir un argument. 

 Pel costat dels que accepten la realitat del canvi climàtic, sorprèn la lleugeresa amb que es comenta, quasi com una qüestió anecdòtica: que si els pingüins muden de plomes més tard, les tortugues marines pondran els ous en platges diferents, el conreu de la vinya buscarà més altes altituds, i el conreu de l'arròs es popularitzarà als Països Baixos. No és massa seriós, fins i tot descoratja. 

 Vivim en un planeta fràgil, una fragilitat que els astronautes expliquen molt bé quan retornen a la terra. Només habitem la petita pell d'un planeta d'una singularitat fins ara única, amb un delicadíssim i astorador equilibri que fa que els ecosistemes rutllin, des de la posició exacta respecte al Sol fins la inclinació de l'angle de rotació. I a més rutillin i produeixin una bellesa indescriptible. Pensar, en altres termes, que a això li poguem estar posant fi, o si més no degradant fins que sigui irreconeixible, ens hauria d'estremir i ni que tinguéssim arguments més o menys pregons acceptar per prudència que el canvi climàtic és una realitat i si no ens ho creiem, fer de manera que la ciència respongui a aquestes preguntes amb independència, sense biaixos i claredat, inclòs que l'Anna Frank va existir realment i els seus diaris són verídics. Perquè a nivell personal, no podem anar verificant tot allò que ens donen però sí tenir accés a les fonts i bastir una necessària confiança en elles. És l'únic estrep que ens queda per aferrar-nos abans no sigui massa tard. 

Pensions de jubilació

Com cada mes d'agost han proliferat barrejades a voltes d'una forma obscena amb la realitat més crua, les típiques notícies d'estiu: rècords de truites de patates, l'avançament de la mudança de les plomes dels pingüins del zoo de Barcelona, l'idil·li d'Eugenia i José Coronado i la tragèdia quotidiana dels immigrants. El poti-poti és entre tragicòmic i esfereïdor.

 Una d'aquestes notícies va ser una mobilització que la secció juvenil de la UGT, que s'anomena Avalot, per reclamar que els anys d'estudi de postgrau comptabilitzin com a cotització per la jubilació, atès que els joves cada vegada s'incorporen més tard al mercat de treball i per tant tenen menys anys cotitzats. Traient el probable filtre estiuenc, a mi m'ha cridat l'atenció que el jovent revolucionari es preocupi per una jubilació incerta i llunyana. Suposo que fan molts més actes i s'ocupen de molts més aspectes sobre la situació laboral i social dels joves, perquè no imagino aquests plantejaments el maig del 68, o és que el jovent s'ha tornat extraordinàriament conservador i mancat d'idees?

 En tot cas, el fet que aquesta preocupació s'hagi filtrat fins aquells pels quals la jubilació és un horitzó remot, i que pel mig hauran de delmar amb mil conflictes alguns dels quals encara no podem imaginar, és simptomàtic.

Com també ho és que al centre del debat de la independència estiguin també les pensions. Sona poc trascendent, però no cal molta àlgebra per comprovar que el sistema actual és insostenible. El tema és tan sensible que ningú gosa agafar-lo per les banyes. L'horitzó d'una vellesa pobra i desamparada esgarrifa a qualsevol. El progrés, amb una dialèctica sovint frustrant, ha portat a aquesta situació. La gent cada vegada viu més anys, es tenen menys fills i les pensions es basen precisament en la contribució actual dels treballadors, la gent en edat de treballar. Si la piràmide s'inverteix, s'ensorra. És evident.

 Assegurar-se una pensió ha esdevingut un galvanitzador social. Mantenir-se prou anys cotitzant una fita. Com amb les hipoteques, cal pensar si això no duu també a una certa esclerosi social, amputa les veritables aspiracions i capacitats dels qui sense aquest esquer portarien una vida diferent.

 La idea original de l'estat del benestar, assegurar a la gent gran un ocàs digne, s'ha trastocat. El motor ara com ara és la por a la vellesa, considerada des de l'antigor la maledicció per antomomàsia, encara que es pinti de daurat com en alguns espots publicitaris. Més que la mort i tot, de la qual n'és preàmbul. Precisament aquí voldria fer un parell de reflexions, En primer lloc, això de la pensió sofreix del que se'n diu en termes epidemiològics una greu biaix, que per evident passa desapercebut. Els qui moren abans de l'edat de jubilació o poc després, no en gaudeixen i probablement maleirien haver esmerçat les seves vides adquirint un dret que mai hauran pogut disfrutar. Com que ja no parlen, els altres continuarem perseguint l'esquer. I és que sense aquest pòsit de pèrdues, potser el sistema de pensions ja no seria sostenible de fa anys. Per entendre'ns, seria una catàtrofe si algun dia s'arriba a predir amb certesa l'esperança de vida individual. Cadascú de nosañltres prendria les decisions adequades segons el seu fat i resultarà que molts es sublevaran contra el fet de contribuir per un privilegi del que ells mai fruiran. Crec que quan es dissenyi aquesta mena de "predictor", les instàncies polítiques el prohibiran o l'amagaran. 

La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'envellir. Com he dit, aquesta és la màxima maledicció contra la que lluitem amb èxits sempre temporals. Ara s'ha posat de moda això de diferenciar entre l'edat cronològica i la biològica. Em sembla una bestiesa metafísica. També estan en un cert auge els corrents filosòfics que es deixen estar de trascendències i metafísiques, i apunten que l'únic en que cal confiar i posar els goigs i les esperances és en l'evolució il·limitada de la ciència i la tècnica que porti a bandejar la vellesa, la malaltia i fins i tot la mort. Però com que de moment això no sembla que sigui molt immediat, caldrà continuar debatent sobre el futur de les pensions. Però no estaria malament recuperar allò que l'important és el camí, no la meta. Ja sé que és un tòpic, però si el tòpic es redescobreix pot resultar novedós i tot i  ajuda mirar els coses d'una forma diferent i més creativa. Al cap i a la fi, tot es redueix a una vida amb sentit, i no podem deixar que la resposta la segresti ua incerta, llunyana i cada vegada més improbable pensió de jubilació.

Ebola

 El ritual es repeteix cada vint o trenta quilòmetres a les atrotinades pistes de Sierra Leona. Un control policial, un cordill amb pedaços de plàstic que fa de  barrera, baixem del cotxe, ens prenen la temperatura amb una pistoleta d'infraroigs, ens rentem les mans amb aigua amb clor, i si la temperatura és normal ens deixen continuar el viatge. És admirable la mobilització nacional que ha portat al país a quasi eradicar la malaltia. 

Només queden un parell de cadenes de transmissió en un barri de la capital i un districte al costat, Port Loko. 7 o 8 casos setmanals, lluny dels 500 que s'havien arribat a declarara cap a l'octubre o novembre de l'any passat.

 En certa manera, el país viu una mena de situació post-bèl·lica. A tot arreu hi ha missatges de sensibilització, a  més dels controls policials, les estacions de confinament dels casos sospitosos, ara quasi buides, el toc de queda encara vigent a partir de les deu de la nit en tot el país, i les sis de la tarda allí on encara hi ha casos. No s'ho prenen a broma. He vist uns militars fuetejar amb una tija a dos joves que a les sis i mitja encara no havien tornat a casa. 

 E-bo-la. Tres síl·labes que han fet el salt a l'imaginari col·lectiu. Fins ara era sinònim d'una malaltia exòtica que passava en el cor de la jungla equatorial, inspiradora de pel·lícules més o menys encertades (Twelve monkeys, Estallido). Ebola també és símptoma d'una època. Ha traspassat el seu lloc natural i ha arribat a plantar-se als Estats Units o a Espanya i ens ha esfereït. La manca de control, allò desconegut, la mort, no hi estem acostumats. Tenim el papus davant de casa i ha trucat la porta. La por el precedeix, i amb ell l'estigma. N'he pogut sentir un tast, en algun entorn en que se m'ha recomanat de no deixar-m'hi caure uns dies per una por sense fonament. I és una experiència recurrent entre tothom que hagi trepitjat Guinea, Libèria o Sierra Leona aquests darrers mesos. La por a la por, el terror secret anul·la la solidaritat i redueix a qui se'n fa portador a un ésser ense drets, alienat. Només cal una etiqueta per a engegar aquest mecanisme pervers.

En certa manera, el Ebola ha vingut per quedar-se, tant en l'imaginari com en la realitat. Una petita reflexió sobre aquest brot epidèmic fa entendre que hi ha una causa ecològica al darrera. Els vectors, rat-penats i micos, han pogut contactar (ser devorats), per persones que han accedit als seus hàbitats més aculats. L'home de fet, ha anat a buscar el virus, no al revés, amb les activitats d'explotació forestal, mineres, i l'han portat fins les grans conurbacions on la transmissió era ben fàcil i la malaltia no es podia autolimitar com havia passat fins ara. Cal esperar que els casos de Ebola vagin aparaixent periòdicament, de forma esporàdica, en aquests països. Em sembla inevitable i així ja ha ocorregut a Libèria on havien eradicat oficialment la malaltia. La resposta ha estat mecànica, quasi. Provar de desenvolupar una vacuna que sigui eficaç, sense pensar una mica més en les causes de fons. En cert sentit, darrera de les vacunes sí que hi ha un discurs ideològic.

 Al districte de Bombali, el propietari de la casa d'hostes m'ha ofert de fer negocis amb els minerals que explota, no sé si de forma legal o il·legal. Qui em conegui convindrà també que aquest home no té nas pels negocis. En tot cas, em va ensenyar unes mostres de pedra negra (black stone), d'on s'extreu el coltan, element essencial per fabricar telèfons mòbils, extret de les profunditats de la selva cada vegada més malmesa. Així, cada vegada que en fem ús, es tanca aquest cercle perniciós, sense saber que hem col·laborat en tot aquest desori. I  es confirma allò de l'efecte papallona. 

Sierra Leona II

 Sempre que visito per primera vegada un país, després de conèixer-lo una mica i informar-me, faig un interessant exercici. Provo de recordar la percepció que en tenia abans de trepitjar-lo, i així puc adonar-me del prejudici, concepcions que poden habitar en el cap de qualsevol altra persona. Per exemple, si esmento Sierra Leona avui dia, quan torni a Barcelona, vindrà al cap automàticament la paraula Ebola i la imatge de moribunds, sagnant per tots els orificis, vagarejant pel país. Després potser algú li suggereixi la pel·lícula Diamantes de Sangre, amb Leonardo Di Caprio, seguidament li suggerirà una guerra interminable i cruel sense que arribi a posar cap nom concret als bel·ligerants, i finalment pobresa, mangos, tròpic, o amb prou feines la podria localitzar en el mapa. 

 Això del Ebola ho tractaré en una altra entrada, perquè hi ha molt per explicar. La pel·lícula Diamantes de Sangre té un rerafons real, però tampoc hi entraré. Això de la guerra, tot i que el coneixement que se'n deu tenir sigui molt general, imprecís, és ben real i ha marcat la història recent del país. Ho explicaré d'una forma clara com van anar les coses:

L'exècit liberià del NFPL va ajudar els rebles del RUF a lluitar contra el SLA, del qual es va escindir el NPRC i el AFRC, mentre la població civil es protegia de tots ells mitjançat les CDF, i en algun moment van entrar en joc forces mercenàries pagades pel govern per foragitar no se sap ben bé si el RUF o el NPRC o tots plegats, encara que, això si, tothom defensava la renovació democràtica del país. I també els unia el fet que, sobre el terreny, enrolaven nens soldats, i mostraven una crueltat gratuïta contra els civils als quals pretenien redimir (excepte les CDF, que es defensaven precisament de tot això). M'heu seguit? Només és una síntesi de tretze anys atroços que els més doctes historiadors encara proven d'entendre-ho, com qui vol desentortolligar un fus que s'enfonsa fins el temps de la fundació de la colònia, però el que és cert és que pel país encara vagaregen mutilats, persones a les quals alguna de les faccions amputava de viu en viu un braç, una cama, o ambdós, i que ens recorden. Tornant de Bombali, un home en l'edat d'haver viscut la joventut durant aquesta guerra civil, entre el 1991 i el 2004, s'ha apropat a la finestra del cotxe. Vestia una gavardina polsosa, un gorro de llana trenat amb els colors de Jamaica i una samarreta negra. S'aguantava sobre dues crosses, la cama dreta tallada per sota del genoll. Li he donat una llauna de foie de vaca que acabava de comprar, s'ha apartat, ha deixat les crosses al terra i s'ha assegut per llepar-ne el contingut amb els dits. I he pensat que al cap i a la fi, no hi havia res tant real com l'absència d'aquella cama. 

Sierra Leona

Si l'aeroport del prat està sobre un delta, el de Freetown reposa al mig del mar. De fet, es troba a l'extrem de la península que tanca la badia on està la ciutat, separat per un ample braç d'aigua. Per tant, per arribar-hi, després de recuperar l'equipatge, cal prendre una llanxa motora durant uns trenta minuts. Com que he arribat de nit, tot plegat tenia un aire fantasmagòric. L'aprehensió per l'Ebola ho feia tot més amenaçant, el mar que ronronejava en la penombra, la lluna aclaparada darrera uns núvols, l'esquitx de l'aigua tenebrosa. Algú podria pensar en una versió africana de Caronte conduint les ànimes en pena a través de la llacuna Estigia. A l'arribada, no hi ha res que faci pensar en un infern epidèmic. No hi ha tocs de queda, ni malalts de Ebola llanguint sobre l'asfalt. És una urbs tropical més, aterida per la calor i l'humitat, anellada per un cercle de muntanyes de verd esclatant, i ara, època de pluges, amb gropades de núvols amenaçants que solquen el cel. L'únic que recorda l'Ebola és l'enquesta epidemiològica en arribar a l'aeroport, el ritual de rentar-se les mans amb aigua saturada de clor i els rètols i avisos en els murs amb missatges preventius. Cosa que no entenc, hauria de ser a la tornada quan féssim tot aquest cerimonial. Per la resta, la gent està fent a aquestes alçades la seva vida normal, enfonsades en el tumult insomne de la ciutat.

 Quan s'ha alçat el Sol i he pogut anar a prendre un cafè, ha creuat l'avinguda principal de la ciutat el sèquit presidencial, a tota velocitat. He comptat 15 vehicles, entre fastuosos 4x4 de color negre, un parell de cotxes de luxe també negres i amb els vidres fumats i una ambulància que tancava la comitiva. És un fenòmen que definitivament uneix tots els països subsaharians. Els presidents tenen tots el costum de moure's amb aquestes corrues, sense miraments pels seus súbdits que sovint són atropellats a una velocitat extravagant. He vist exactament la mateixa escena,  a Angola i Moçambic, i me l'han explicada a d'altres països. Potser és el vestigi més viu del panafricanisme.

Us deixo una foto panoràmica de Freetown com la veig des de l'edifici on sóc.

Quina foto us agrada més?

Hola estimats i nombrosíssims seguidors d'aquest blog, us proposo un exercici: escolliu d'entre aquestes fotos la que més us agradi i us l'enviaré. Són fotos fetes a l'inici de la primavera a la Segarra, als voltants d'un llogarret que es diu Montfar. Tenia ganes de compartir-les. A tots els participants, com a premi, els enviaré la foto escollida per a que l'utilitzin com a salvapantalles.

"En la propera vida, vull ser vaca suïssa"

 El títol és una frase de llibre "El hambre", assaig del periodista argentí Antonio Caparrós publicat fa poc per l'editorial Anagrama. Sona a boutade, broma o ocurrència daliniana. Però és l'afirmació seriosa d'un camperol indi feta a aquest escriptor. L'assaig és un recorregut actual i històric sobre el fet de la fam al món i les seves causes, i conseqüències. Una idea central, per entendre com cal el fenòmen segons el llibre, és que no cal confondre una gran crisi humanitària, una "hambruna", amb un estat continu de malnutrició, que és el cas més freqüent. És a dir, el més freqüent no és que hi hagi una situació puntual en un lloc del planeta que faci que centenars de milers de persones de cop i volta es vegin abocades a la fam, sinó que milions viuen en una penombra, un llindar que les exposa contínuament sota el límit de la desnutrició, i ho paguen els més sensibles a aquest eufemismes que s'ha anomenat inseguretat alimentària, els nens. Això és més difícil de gestionar, i de pair també, perquè sol tenir causes diferents. En un primer cas hi ha una situació relativament excepcional d'origen climàtic, polític, bèl·lic sovint local que esclata abruptament. El segon, té unes causes profundes i estructurals que arrelen en tot un sistema planetari pervers.

 Per entendre'ns, el planeta produeix suficient menjar per sostenir tota la població actual, però la fam no ve determinada per la disponibilitat o no d'aquest menjar, sinó per la possibilitat d'adquirir-lo. Per un costat, hi ha la tendència a imposar el monocultiu de conreus orientats al mercat mundial, que destrueixen la suficiència alimentària de les comunitats de camperols (per dir-ho clarament, difícilment podran viure només de canya de sucre o oli de palma), els fan extremadament dependents de les oscil·lacions de la demanda i preu d'un sol producte i dinamita l'estructura social i cultural tradicional (a més de rebentar els paisatges i altres desastres ecològics). Jo ho he vist directament a Moçambic i Angola, com les extensions de canya de sucre creixen sense límit. Per un altre costat, tota la producció de menjar està subjecta al sistema especulatiu de futurs que té tendència a inflar els preus (per això dona beneficis), i a més com que es tracta d'un producte que en termes econòmics es diu "poc elàstic", i que simplement vol dir que ningú pot prescindir-ne gaire temps, dona uns rendiments sempre interessants. El preu és empènyer a milions de persones a aquest llindar sòrdid, gris, que ens produeix un certa desafecció, com si ho acceptéssim un mal necessari. El fet és que ens costa imaginar el que deu ser viur en un estat continu de prostració per la fam, de no saber, literalment, què menjarem demà i pitjor, què menjaran els nostres fills. D'això se'n diu, literalment, malviure. És una situació atroç, desesperada i desesperant que en el fons també està darrera de les migracions massives a través del mediterrani que només han donat una resposta tant patètica per part dels països Europeus. El problema, de veritat, és que tot plegat posa en qüestió un model econòmic que volem arreglar amb tanques i ajuda humanitària. Com reflexiona el mateix Caparrós en un capítol del llibre, fins quin punt té sentit tractar els desnodrits amb papilles i productes molt eficaços, però que un cop donats d'alta dels hospitals de campanya, tornaran al llindar habitual. Hi ha riqueses, plans de pensions, fons d'inversió, que se sostenen sobre una muntanya de cossos famèlics. 

 Tornant a la frase inicial, l'indi que va pronunciar-la es referia a que les vaques suïsses són probablement els éssers amb una major seguretat alimentària del planeta. El valor de la seva carn i llet les fa prou preuades per tenir la dosi de farratge diària necessària, i que en valor de calories alimentaria una bona colla de nens indis. Voldria acabar aquest post amb una crida a canviar el sistema, però passo, que cadascú prengui les decisions que cregui convenient.