Brexit

Europa era un ideal, nascut d'una història horrífica de guerres que es volien evitar per sempre. I això amb una idea constructiva, cooperadora i visionària d'uns autèntics líders de la post-guerra, Monet, Schumann, Adenauer...sobre la primera base de la Comunitat del carbó i l'acer. Això va ser un canvi qualitatiu absolut de la lògica de la confrontació i humiliació que només sembrava la llavor del següent escenari bèl·lic. He fet una parell d'entrades sobre la Unió Europea anteriorment, per tant és un tema amb el que m'identifico. Vaig ser un Erasmus pioner quan encara no existia internet ni vols low cost. La meva primera reflexió és que ningú pot estar content que aquest ideal naufragui, encara que de moment sigui de forma parcial, amb el triomf del Brexit. Les mostres d'eufòria només poden entendre's per una visió molt curta del que la Unió Europea havia de ser. L'euroescepticisme és el fracàs de crear una identitat Europea i és significatiu que restar en aquest Unió hagi estat l'opció massiva entre els joves britànics. Aquesta identitat, doncs, potser només necessitava d'una o dues generacions més per a que es consolidés, per a que resultés inversemblant que es pogués plantejar la ruptura de la Unió.

Penso, i parlo des de la meva condició d'analista aficionat, que contravenint els ideals fundacionals, la Unió Europea ha acabat definint-se de forma reduccionista en termes de mercats, de capital, d'interessos particulars dels diferents estats. Quan un marxant de salmó envasat, es queixava que la burocràcia europea els obligava a canviar tot l'etiquetatge amb una inversió de milers de lliures, era incapaç de veure els beneficis que li reportava pertànyer-hi. Allò que es pren en consideració és l'immediat, el particularisme, la percepció esbiaixada que no té en compte el context, que en el cas dels salmons seria, probablement, un merca molt ampli i sense aranzels per comerciar. I les institucions europees s'han esforçat en donar una imatge de buròcrates grisos que no ha ajudat res. 

Per un altre costat, els triomfants líders que publicitaven el brexit, arguïen el contrapoder del stablishment, un concepte vaporós, que pledejava per romandre-hi amb una pedagogia de la por.Pot ser cert, també, però això és simptomàtic una vegada més d'aquesta visió de la Unió Europea, com un simple mercat. I no deixa de ser sa que el poble mostri la independència respecte aquests poders fàctics, encara que s'equivoquin en la seva decisió.

Malauradament, és cert que la Unió Europea no ha aconseguit articular tots els estats i nacions que la formen de manera que ens sentíssim identificats amb una política i ideals comuns. La resposta en política exterior sempre ha estat limitada i patètica (només cal recordar el paper en la guerra dels balcans o l'actual crisi dels refugiats), i alguns estats membres no han tingut miraments d'anar a la seva, i fins i tot contra els principis de la Unió, quan els ha semblat bé. El govern pre-feixista de Polònia i la retallada progressiva de drets polítics és un exemple, el mateix que passa a Hongria o altra vegada, amb la resposta unilateral d'alguns estats davant la crisi dels refugiats.

 I ara, què? Dues coses em venen al cap. Primer és que si alguna virtut pot tenir el capitalisme liberal és que s'adapta per sobreviure, i per tant, el nou encaix del Regne Unit primarà que els aspectes econòmics en forma de tants tractats com calgui, preservin els mercats. Primarà el pragmatisme interessadíssim, del qual els britànics han estat uns mestres, a vegades degenerant en un obscè cinisme com passava en l'època colonial.

I en segon lloc, planyo al Regne Unit per totes les caixes de pandora internes que ha obert. Primer, la divisió generacional amb els joves, clarament europeïstes. Segon, per la demanda ara justificada d'Escòcia i Irlanda del Nord per clamar per la independència uns, i per la unificació amb Irlanda els altres. Ha canviat el tauler de joc, i per tant, les regles. I finalment, quan el venedor de salmó se n'adoni que el seu producte no té tanta sortida com abans. 

God save the queen (i els seus súbdits)

Els límits de la vida

Posta de Sol a la Segarra, Abril 2015

Aquest matí he pogut sentir un debat molt interessant al programa de ràdia La vida,  presentat per Sílvia Coppulo. Plantejava el problema del preu dels medicaments pel tractament de malalties oncològiques, que cada dia són més cars fins el punt que poden posar en risc la seva viabilitat. És a dir, que el sistema públic no els pugui incloure en la cartera de serveis perquè són excessivament cars. En aquest debat es creuen moltes qüestions. En primer lloc, els límits mateixos d'allò que és una acció terapèutica. La majoria dels nous medicaments estan adreçats a pacients amb malaltia avançada, i el que fan és allargar la seva esperança de vida. No són curatius. Això ja delimita el debat en dos tipus de medicaments, aquells que tenen una intenció curativa, d'aquells on simplement és pal·liativa, i decidir quan un medicament és prou efectiu per considerar-ne el seu ús malgrat tenir un preu prohibitiu. Preu que seria més efectiu dedicar a un altre àmbit, la medicina preventiva, o l'educació.

Un segon debat, o xoc, que suscita aquest fet és el dels beneficis de les farmacèutiques. Els preus que imposen no són preus de cost, de producció. Hi ha els preus de desenvolupament, que són molt elevats. Però això tampoc els justifica. Com tota indústria privada, la mou donar els màxims dividends als seus accionistes i aquesta és la raó dels preus desorbitats. Un fàrmac amb un efecte terapèutic, ni que sigui pal·liatiu, contra una malaltia greu tindrà sempre un mercat delerós. És justificable que l'accés a medicaments que poden ser essencials, estigui subjecte a l'especulació?

Altrament, si no és així, s'agueix que la indústria farmacèutica no tindrà prou incentius per produir més fàrmacs i millorar les nostres vides. 

Un tercer debat és sobre el mateix estat del benestar i els seus límits. Ha de poder cobrir-ho tot, qualsevol avenç, al preu que sigui? Al cap i a la fi, en molts països, potser la majoria, l'accés a medicines fins i tot algunes que consideraríem de primera necessitat, està ben restringit. 

De fons hi ha una qüestió ètica força difícil d'entomar. La primera es decidir on està el límit entre l'acció terapèutica, el dret a la salut, quan aquest és tan car de mantenir que pot posar en entredit altres necessitats. I l'altre, si aquest dret a la salut, a beneficiar-se dels medicaments, pot estar subjecte a una lògica especulativa. I finalment, pensar on estan els límits de l'estat del benestar, què vol dir exactament això que tothom irrespectivament del seu origen social, tingui una cobertura sanitària igualitària. 

Apa, qui vulgui pensar-hi, que s'hi posi. 

Tiannanmen

 Tiannanmen vol dir Porta de la Pau Celestial. Avui que fa 27 anys de la repressió de les famoses protestes, encara sona a sarcasme. Jo hauria pogut ser un dels joves que varen morir a aquesta plaça, per edat. O bé aquell anònim personatge, una icona de finals del segle XX, que va fer aturar una aguerrida columna de tancs (si hagués estat prou borratxo). Encara ningú sap qui és, ni, evidentment, què se n'ha fet. No m'estranyaria que davant el seu potencial icònic es corregués a fer-lo desaparèixer. O ell mateix, que era temerari però no tenia vocació de màrtir, es va acuirassar en  un estricte anonimat per evitar represàlies. O bé jau entre els morts d'aquella jornada, anonimitzats pel règim.

 Tant és a aquestes alçades. Xina continua sorprenent amb el seu control ferri de la informació. Al règim l'importa un rave la veritat, la dels fets, allò que ha succeït, i que el principi que el regeix és el del pragmatisme més absolut, descarnat, i practicat a consciència. El mateix fet que el Partit que regenta la xina es continui anomenant comunista sigui, també, sarcasme estratosfèric, és un exemple del que vull dir. Però més desconcertant és amb l'aplom amb que ho exhibeixen. Vaig estar a Tiananmen ara fa cosa d'uns set o vuit anys. És un lloc inhòspit, una esplanada de ciment homogeni amb un mausoleu, el de l'ínclit Mao-Tse-Tung, plantat al bell mig que l'extensió de la plaça fa petit. El perenne smog que impregna el cel de Beijing encara ho fa tot més gris, plumbós. Una família de xinesos de províncies varen voler fer-se una foto amb mi, potser el primer occidental que veien en sa vida. Tot plegat, Beijing mateix, sembla haver estat dissenyat per anul·lar la individualitat. Tanta vastitud, aquests edificis ciclopis, la indiferència del formigó. Al fons, la mateixa la Ciutat Prohibida dels emperadors, que de tant restaurada fa més l'aire d'un modern parc temàtic. No té ànima. I el retrat de Mao penjat allí, indiferent. Per fer-nos una idea, no seria exagerat dir que això és paral·lel a que en la Plaça Roja de Moscú s'hi exhibís encara un retrat de Stalin o al Reichstagg de Berlín el de Hitler. El nombre de víctimes atribuïdes a les idees paranoides del tal Mao són comparables als números d'espant i gestes horrífiques d'aquests altres dos monstres. Només cal llegir algunes cròniques de l'època, o de la Revolució Cultural. O recordar per exemple, segons explicava Santiago Carrillo a les seves memòries, com en un congrés de la Internacional Socialista el Mao afirmava sense immutar-se que no temia una guerra nuclear. Segons els seus càlculs moririen 300 milions de xinesos, però encara en quedarien 300 per fer la Revolució. O fullejar el delirant llibre vermell. La imatge de Mao encara present és un altre tètric sarcasme. Però es justifica, simplement, perquè és útil per galvanitzar la societat entorn del malanomentat Partit Comunista (del que n'era fundador), en un país que del que té més terror és de la divisió, de la disensió i amb això en tenen prou. D'aquí també que s'afanyin a llençar tones de gris ciment sobre la memòria de Tiananmen. No són desmemoriats, només porten fins les darreres conseqüències la dita de Deng-Xiaoping en aquest estil curiosament poètic tractant-se de barbaritats, què importa que un gat sigui negre o marró, si del que es tarcta és que caci ratolins? 

P.D. És bo recordar que tots participem d'aquest atroç pragmatisme que atropella la veritat, pel que suposo la Xina com a mercat o fàbrica de productes barats. Vaja, que ni que sigui per passiva, ja ens està bé pintar els gats encara que sigui fúcsia. 

Demagògia

Enllaçant amb l'entrada anterior del Bukowski, que és un antídot contra la demagògia, volia llençar aquí uns pensaments abans no se m'escapin. Jo entenc per demagògia, i és una definició personal, com l'exercici en que es construeix un argument per sustentar una proposició que ja he assumit d'entrada. Vaja, és el revés del mètode científic, on es fa una hipòtesi i es construeix un experiment per corroborar-la. Aquí no, ja es dona per feta i tot el discurs s'adapta al pre-judici. És cosina germana de l'hipocresia, però a més a més, la demagògia s'utilitza amb un objectiu manipulador, normalment dels ciutadans. Posaré dos exemples recents, i el fet que siguin del mateix color polític no ha de presuposar cap judici, perquè n'hi ha a tots costats de demagògia.

 El ministre de l'interior en funcions argumenta que el primer secretari dels socialistes catalans, no havia d'haver assistit a la manifestació pels drets socials adquirits d'aquest dissabte. Una resposta als repetits recursos presentats al Tribunal Constitucional contra les lleis socials catalanes. El seu raonament és que es posava de costat dels independentistes i els antisistema. Així, aquest senyor esquitxava els seus rivals polítics directes i promou la polarització que tant els beneficia. A un costat estem nosaltres, els bons, els garants d'allò que val la pena, i a l'altre la resta, la xusma. El senyor secretari del PSC, per mi l'orador més brillant que conec en política, l'ha desmuntat eficaçment. Com no poden haver punts de connexió amb qualsevol força política, ni que sigui en els temes més essencials, sense necessitat de combregar totalment els uns amb els altres? On queden els ponts, doncs? Posem divisòries infranquejables que nomes porten a l'esclerosi política, la social i d'aquí a fotre'ns a garrotades? 

El segon exemple l'ha propiciat la vicepresidenta en funcions del govern central, amb la mateixa intenció. Ha comentat que l'ajuntament de Barcelona ha temptejat la possibilitat de comprar el famós "Banc okupat", per retornar-lo de forma ordenada i legal a les seves funcions socials. La vicepresidente ha argumentat que l'Ajuntament no té altre recurs que "comprar" els problemes, amb els diners dels contribuents per recolzar els antisistema, i ha afegit com qui res, dels quals l'actual alcaldessa n'era militant. De fet, l'Ajuntament el que plantejava és avalar les entitats socials per a que elles compressin el local. I l'estretègia de fons és adquirir un local més per les entitats socials de la ciutat, espais que realment manquen. Es pot no estar d'acord, però és raonable aquest plantejament i certament sona diferent al missatge, que malauradament i de forma eficaç, haurà arribat al públic desinformat o que no es vol informar. Perquè també li està bé a molts ciutadans participar en aquest akelarre dialèctic (i agafem-nos forts ara que ve la campanya electoral), i pintar la realitat entre bons i dolents. El primer símptoma de manca d'intel·ligència és la desaparició dels matisos. O com vaig assenyalar una altre vegada, la classe política es tracta entre elles i els respectius votants, com si fossin alienats mentals, malalts que els porten a prendre uns posicions forassenyades i no gaudeixen de les llums que per un estrany privilegi, ells posseeixen. I quan la demagògia i l'arrogància conflueixen la cosa ja fa fàstic, francament. 

Bukowski

Havia sentit parlar de Charles Bukowski, escriptor nord-americà però d'origen alemany (1920-1994) però no he llegit res d'ell fins ara. Vaig comprar la seva col·lecció de relats "La màquina de cardar", i l'escriptor i el personatge m'han captivat. Si voleu posar un exemple del que és evitar el "quedar bé", que tant de talent atenalla, llegiu Bukowski. Àcrata, llibertí, l'importava un rave el reconeixement que, precisament per la seva autenticitat, li va arribar. Quan he vist fotos seves, he pensat que la seva imatge es corresponia perfectament a la que m'havia imaginat llegint els seus relats.  És inpirador també el seu estil, basat en l'acció, els traços enèrgics, i terriblement eficaç. Dic eficaç perquè en aquest recull de contes he llegit dues narracions que m'han deixat aterroritzat una, i bocabadat l'altre. La primera és sobre un abús sexual a un menor, però descrit en primera persona. No el recomano per persones sensibles, però qui s'atreveix a entrar en aquest terreny amb aquesta eficàcia narrativa ha de ser un geni, encara que entengui que algú el qualifiqui de geni maligne. És potser l'única vegada que he pensat que un conte és censurable. La segona narració és d'un lucidesa espaterrant. Un mal viatge. Però al cap i a la fi cap té desperdici. Sarcàstic, no gens frívol, malauradament sincer. Una teràpia per evitar, o saber portar millor, això del políticament correcte. Dir les coses pel seu nom, encara que es pugui ser tan mortífer com una metralleta. 

La infantesa robada

 Avui he sentit les declaracions del president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, més coneguda com la "Patronal" dels empresaris, el senyor Rossell, sobre quin hauria de ser l'objectiu de l'educació dels nens. La sentència que més atenció m'ha cridat, ha estat l'afirmació sense pal·liatius que el progrés del país depèn que es fomenti, des de la guarderia mateixa, l'adquisició d'habilitats flexibles i mentalitat d'emprenedoria als nens per a que estiguin més ben preparats pel futur mercat laboral.

 Mirat així, sembla que el senyor Rossell considera el sistema educatiu una simple fàbrica de mà d'obra adequada a les necessitats del mercat de treball, fins i tot des de les seves etapes no obligatòries. Reclamar que aquest procés s'implementi ja des de la guarderia, és una asseveració digna d'una mentalitat totalitària. I amb això no estic fent una afirmació sobre les inclinacions polítiques del Senyor Rossell, però porten a pensar si només porten nens a aquest món per sotmetre'ls a una servitud utilitarista. La qüestió té profuditat, sobretot si es deixa que per passiva aquesta concepció s'implanti efectivament. Sobretot perquè tots sabem que els nens a la guarderia només necessiten jugar, jugar i jugar sense cap propòsit que no sigui ser feliços. Res més. La resta només pot ser coacció que crearà humans potser eficients, però infeliços (per no dir, a més a més, imbècils).
Al cap i a la fi crec entendre el raonament del Sr. Rossell, atès el model de desenvolupament que impera al món, però això té consqüències, o potser la conseqüència d'aquest ordre són aquest tipus de plantejaments.

Crec que estem capgirant l'ordre dels factors, i portant fins les darreres conseqüències l'afirmació del "viure per treballar", enlloc del "treballar per viure". El més greu és que aquesta mentalitat utilitarista de l'educació amara l'esperit dels pares, que sense voler-ho transmuten la por a un futur incert pels seus fills en una amenaça per la qual cal preparar-los. Aquesta por es manifesta, per exemple, en l'èxit que tenen algunes escoles infantils d'anglès, on ja amb 3 anys entaforen els nens per a que aprenguin aquesta llengua. Jo no vaig començar a balbucejar alguna cosa en anglès fins els 18, i només fins els 26 o 27 m'hi vaig posar seriosament. I ara tinc un anglès més que bo.
  Em crec encara que això d'educar té un triple objectiu, promoure homes i dones lliures i responsables, i de retuc amb la possibilitat d'ésser feliços (així ho resa la declaració dels Drets Humans). O és que potser el sistema al qual representa el senyor Rossell i pel qual parla, el que vol evitar és que ningú es faci la pregunta més transgressora que pot existir, les coses, han de ser necessàriament així? O són necessàriament així? Potser finalment feran bona la profecia de la pel·lícula Trainspointing: En un futuro no habrá ni hombres ni mujeres, solo jilipollas. 

Temps de segona mà

 La fi de l'home roig és el subtítol de Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015. No sé si es pot considerar un nou gènere literari, però em resulta difícil definir-lo. Aparentment són una col·lecció d'entrevistes de ciutadans de l'antiga Unió Soviètica, de tots els seus racons, fetes des dels anys 90 fins fa ben poc, a antics herois de la segona guerra mundial, joves, persones de mitjana edat. Tot des de la perspectiva particular de la seva condició i del moment històric (no és el mateix una entrevista del 2010 que del 1993, quan es consumava la dissolució de la Unió Soviètica). He dit aparent perquè per certs trets d'estil comuns entre tots els relats, potser també deguts a la traducció, s'intueix una feina de literaturització dels relats. És a dir, que estan en certa manera reescrits però amb l'objectiu de fer arribar millor la veritat que transmeten sense adulterar-la. Al contrari, al servei d'aquesta veritat. Però no crec que aquest sigui el principal mèrit de l'autora. Diria que allò més meritori és la capacitat de fer caure les barreres, que els entrevistats es despullin davant seu i després ho sàpiga reflectir. Quantes converses sinceres, tan despullades, hem tingut mai amb un desconegut, o conegut, com les que desfilen pel llibre? Potser cap. Ni nosaltres mateixos seríem capaços d'explicar-nos així, ni que fos sols en una habitació davant un mirall. Segons s'intueix en el llibre, la literartura en sentit ple, emergia de forma espontània durant les entrevistes, fins i tot inesperada per l'autora com si es topés amb inesperats tresors. Era així quan algú decidia trencar la brida, potser cansat després d'una vida de silencis. O com qui es treu una llossa de sobre quan tot d'una es troba algú capaç d'escoltar. Cal pensar que l'autora deu tenir una gran capacitat per crear empatia. Deu ser un tret necessari de qualsevol gran autor. Saber empatitzar, o com es diu avui dia, connectar amb la gent, la realitat. De fet, l'autora es fa fonedissa de la narració, talment un micro que només ens transmet, només afegint una qualitat de so excel·lent, els colpidors relats que tots junts, fan un conjunt coral que ens parla de l'ànima russa, i de l'ànima soviètica.

 El llibre és un gran exemple d'intrahistòria, la història dels petits subjectes, els homes i dones, aclaparats pel seu moment i al qual han respost com han pogut, segurament menys amos d'ells mateixos del que voldrien reconèixer, i  a voltes de forma inconcebible o fins i tot monstruosa, com els funcionaris dels gulags. La impressió general és que tots plegats no han escollit el seu destí, s'han vist atropellats pels esdeveniments segons els toqués viure (l'època de la mà de ferro, la repressió dels anys trenta del poder soviètic, la segona guerra mundial, el feroç i paranoic estalinisme, l'esfondrament de la URSS, l'emergència del neocapitalisme salvatge amb Ieltsin).  I també permet entendre millor l'actual Federació Russa i les antigues repúbliques soviètiques, el llast històric que suporten, la seva psicologia col·lectiva.Tot un mosaic corprenedor, que obra l'estrany miracle de fer-nos entendre que compartim una ànima comuna (ens identifiquem en les emocions i reaccions), i l'estremidor, i inquietant segons quins relats, judici que tots podríem compartir les complicitats, frustracions, monstruoses inclinacions que es relaten. Algunes històries fan posar els pèls de punta però alhora no permeten perdre de vista la seva profunda humanitat. Finalment, no ens atrevim a jutjar a ningú dels entrevistats. Aquí està la grandesa d'aquest llibre, d'aquest prodigiós cant coral.