Haití II

 Per entendre com Haití ha arribat a la situació actual, cal llegir la seva història des de la independència el 1804 fins avui. Aleshores, el context es fa comprensible. Ho explicaré amb uns esquemes.

 Això és com seria un Estat real i ben equilibrat:

 Això vol dir, un estat que es recolza en un govern competent i una separació de poders, que responen als drets reclamats per la població, amb la mediació d'aquesta transacció de les Organitación de base comunitària (ONG-L). Les ONG's internacionals, recolzen i tenen com interlocutors aquestes OCB i s'alineen amb elles i el govern des de fora.
 Ara, la situació és la següent:

 La població Haïtí veu el govern com una amenaça o simplement absent. De fet prefereix ignorar-lo no fos cas que prengués mal o en tot cas no n'espera res. És un Estat en fallida. Aquest govern feble està aïllat, en mans d'una elit que mira pel seu propi profit que barregen els tres poders, i una administració feble i ineficient. Les Organitzacions de Base fan el que poden em el poble, però el més dramàtic és que la història recent de la cooperació ha trencat el vincle de les ONG locals amb les internacionals, que naveguen en aquest marasme repetint cicles de projectes imposats des de l'exterior, que acaben deixant buits i frustracions (o efectes secundaris pitjors que el bé que es perseguia), en un carrousel a voltes esperpèntic. 

 Encara que sembli mentida, no deixa de ser el mateix guió del segle XIX, només que posat al dia al segle XXI. Quan Haití es va independitzar va ser la primera nació d'esclaus que assolien la llibertat. Però es va trobar amb un dilema dramàtic: davant l'amenaça de les potències estrangeres, que tenien por que el seu exemple fos imitat, no tenia altra alternativa que militaritzar-se i crear un estat fort. I no tenia cap altra manera d'aconseguir fons que continuar fent al que s'havia reduït aquesta colònia fins ara: una plantació a base de mà forçada per l'exportació massiva de productes. Els nous líders varen haver de reproduir l'estat esclavista, sense que es poguessin anomenar esclaus, mitjançant un enfortiment de les elits dominants, que a més tiraven mà del cos militar per imposar aquesta llei (i mantenir els seus privilegis). Aquest esquema s'ha anat repetint fins avui, i perpetuat per la contínua i estúpida ingerència sobretot dels Estats Units. Els episodis mes brutals de la dictadura dels Duvalier o el règim militar del 1991 al 1994 només són fases agudes d'aquest esquema. Els habitants d'Haïti estan embolicats en aquesta inèrcia, com un destí del qual no es poden separar. Els desastres naturals només posen en evidència, de forma cruel, la fragilitat d'aquest Estat i les diabòliques contradiccions de la cooperació internacional.
 En fi....

Jugar net

 En l'anterior post, marcat per una circumstància personal, esmentava això de jugar net, que quan s'és nen, o jove, sembla tan diàfan, i després esdevé tan complicat. Jugar net no significa fer les coses sempre bé, o tan ben intencionades com s'esperaria. Té més a veure amb una actitud interior que busca el bé, i per mi es basa en el substracte comú que tenim dels humans de reconèixer on està el bé. No entraré més en aquesta línia de reflexió, que m'embolicaria, però les notícies recurrents m'hi fan pensar. El cas de les escoltes al ministre de l'interior és un exemple.

Qui ha jugat net, qui ha fet aquestes gravacions i les ha esbombades? O la conversa, perversa se la miri per on se la miri, entre aquests dos personatges? No hi ha dubte de la resposta a la segona resposta. Que parli amb frivolitat sobre carregar-se el sistema sanitari, el servilisme, i sobretot la perversió del seu càrrec posat en funció d'uns altres interessos quan precisament s'esperava imparcialitat i netedat en l'acció. Penso si hem perdut la capacitat d'emmirallar-nos, i veure en què ens convertim quan fem aquestes accions. Un amic meu tenia la tesi ben fonamentada que fer accions objectivament dolentes, pervertia la mateixa llei moral per la que un es pugui regir. És allò que a l'assassí, el que li costa de veritat és el primer assassinat però que els segon, el tercer, etc. ja no li van suposant més càrrecs de consciència, tot i reconèixer-se un ésser cada vegada més corrupte i necessàriament insensible. Fins arribar a la incapacitat per emmirallar-se i adonar-se en què s'ha convertit. Això el destruïria.
 Aquí està el veritable risc d'aquestes accions, que es poden arribar a assumir com a bones, necessàries o mals menors lligats a bens més preuats, però que només reflecteixen un estadi de degradació moral, i per dir-ho directament, humana. Per tant, això de jugar net no és precisament baladí, toca de ple (o de fons), la nostra pròpia condició.

En la mort d'un amic

És difícil viure la mort d'un amic quan s'està lluny de casa. Les emocions se les mengen els murs, no hi ha cap veu amiga a prop per consolar-te. I el Lluís Cortés havia donat un sentit ple a la paraula amic. Una presència que m'havia acompanyat des que tinc memòria, sempre fidel en el consol,  i que anunciava recurrentment la seva mort els darrers 30 anys sense que ens el prenguéssim seriosament. Però el Lluís ens ha deixat, quasi com una traïció. Voldria expressar la joia o l'esperança en la que ell anunciava aquest dia, però només hi trobo un buit. Ell sabrà perdonar-me, no era la seva intenció. Després el buit es comença a omplir de gratitud per una vida plena i la sort d'haver trobat al Lluís en el nostre camí. Però costa, com qui es queda orfe. 

 Puc resumir l'ensenyament del Lluís en dues dites recurrents: juga sempre net, i quan arribi el moment, Déu només ens farà una pregunta: has estimat?. Quan era nen, escoltava com un nen, com diria Sant Pau, i em semblava d'allò més natural jugar net i estimar. Quan m'he fet gran, he començat a entendre la dimensió del que vol dir jugar net, i poder respondre al final, has estimat?, en el nostre món descarnat.  Donar bé per mal, estimar de veritat, no sabia que fos tan difícil, però de fet ens estava ensenyant el camí per ser veritablement feliços. Un vici jesuític (perdona Lluís, de nou, però tu mateix deies que l'únic pecat de Sant Ignasi va ser fundar la Companyia...), és posar-ho tot en el voluntarisme, i pervertir aquest missatge, oblidar que per estimar abans cal sentir-se profundament estimat, per jugar net, per donar-se, cal deixar-se ajudar i tenir un cor també net. De part del Lluís un se sentia estimat. Tothom que l'ha tractat podria explicar la pau que transmetia, i d'algú vaig sentir dir que el Lluís emmirallava la presència de Déu. Era en Ell, lluny del voluntarisme estèril, d'on brollava la incansable força de la que vivia.  Només he tornat a sentir aquest mateix alè d'una altra persona, de la seva generació, el Pere Casaldàliga amb qui vaig poder parlar fa uns anys. Li vaig portar al Lluís un llibre del Pere, signat amb la seva mà tremolosa pel Parkingson. Deu estar entre les rampoines que ha llegat, inclòs el crucifix que entregaven als novicis jesuïtes després dels primers vots i que guardava sobre una calaixera al costat d'una foto del seu enyorat germà Jordi (Lluís, t'hi has pogut abraçar finalment?). Només ens enduem la resposta al has estimat?

                                              Al final del camí, em preguntaran

                                             -Has viscut? Has estimat?

                                            I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms

                                            

                                                                                               P. Casaldàliga

Marigoâne, Haití, Juliol del 2016

Haiti I

 Inconscientment, el primer que he fet quan he arribat a Haiti es buscar traces del terratrèmol del 2010. Però no les he trobades, encara. Només he notat una notable activitat constructora a Port-au-Prince i a Miragoâne, on sóc ara. Però no sé si és encara la ressaca d'aquell desastre. En aquest sentit, el país s'ha refet, però això no és cap novetat. El país  porta refent-se des de la seva independència fa més de 200 anys, i fins i tot abans. Per poc que es llegeixi la història, sembla una contínua reconstrucció contra els desastres polítics, econòmics, socials i naturals que ja va començar. Aquesta nació  sembla una cruïlla per on transiten tots els mals de la caixa de Pandora.  

La segona impressió és que em costa creure que sóc al Carib i quan parlo amb la gent d'aquí, constantment faig referència a que he estat en altres països africans. Ho corregeixo immediatament, però és que tothom és de raça negre i si m'afirmessin que he anat a aterrar per error a Lagos o a Benín, m'ho creuria. Tota la població és descendent d'esclaus africans, cosa que ja va determinar el seu destí, el que ha donat lloc a una cultura fascinant, que té per emblema el Voudou. I el creol, la llengua mixtificada, una barreja de francès transcrit fonèticament amb elements africans.  És curiós, llegir frases que semblen escrites amb un llenguatge d'origen bantú imcompresnbile, però quan es pronuncien en veu alta es reconeix perfectament el francès i fins i tot es fan entenedores. O com els antics mots francesos han pres nous matissos i significats. Els creols són l'exemple que la llengua és un ens viu.

L'únic rastre encara evident del malaurat any 2010 és la presència del còlera, importat, trista paradoxa, pels cascos blaus nepalís de la ONU, en un país on no es coneixia aquesta malaltia. Ara ha esdevingut endèmica i és una de les activitats usuals de les ONG's, anar controlant-le els brots que van sortint aquí i allà. 

En aquest sentit, Haití, hereva de la seva història feta de revolucions, opressions, dictadures, invasions, subjugacions comercials de tot tipus, ha esdevingut una onegelàndia, un lloc on s'han dut a terme tots els experiments possibles en cooperació, en part perquè hi ha havia molt a fer i calia imaginació i creativitat, però també per un estat tan afeblit que no podia controlar ni aplicar polítiques per ell mateix, i menys regular la presència de les ONG's, i posar límits a tanta creativitat. Paul Farmer ha qualificat Haití com el gran cementiri dels projectes de cooperació. Inevitablement, sembla que excepte les d'urgència que responen a un fet específic i molt focalitzat, les missions de cooperació a llarg termini estan condemnades tard o d'hora a omplir buits que després es fan més palesos, perquè és impossible donar-los continuïtat, o a experiments que acaben provocant inesperats efectes negatius. Per això, o com una mena d'antídot, hi ha una mena de mentalitat sisífica en aquest país, un fatalisme naturalitzat, que es subsana per una esperit festiu i una inclinació cap a la dansa, la música i l'expressió artística, que, ben mirat, és l'única resposta coherent d'aquesta estranya i fascinant cruïlla.

Han Solo ha mort

I jo no ho sabia. Me n'he assabentat en l'avió que em portava a l'illa de Guadalupe, la darrera escala abans d'arribar a Haití. Han Solo ha mort, si, l'heroi guapo de la guerra de les galàxies, una icona del final dels anys setanta, és fulminat en la darrera entrega de la Guerra de les Galàxies, El despertar de la força, en un duel edípic, ja recurrent en aquesta saga, entre pare i un fins ara desconegut fill. I ara ho puc anunciar sense por de fer un spólier a cap despistat com jo. Tota una generació morim una mica amb ell, però alhora esdevé un acte catàrtic, en contrast amb la tossuderia de mantenir actives tota una corrua de mòmies cada vegada més empostissades: Paul McCartney, els Stones, The Queen...sovint amb el recurs ful d'anar substituint les irremeiables baixes que el temps comporta amb nous membres. Com qui s'empostissa les dents. Farien bé de seguir l'exemple del guionista d'aquesta pel·lícula, que no li ha tremolat la mà per acabar amb el personatge i elevar-lo, definitivament, a la categoria de mite (i de pas deixar entrar nous aires). Deixeu-los morir, o que algú els mati d'una vegada, per favor!

Ara, al marge d'aquesta reflexió, la pel·lícula ha trencat feliçment la inèrcia de les horribles preqüeles que havíem patit darrerament. Ha recuperat l'esperit original, la trama heroica, els conflictes personals, sense ser un revival absurd i nostàlgic de les insuperables primeres tres entregues. El fet de portar a la pantalla els tres actors principals originals era un risc que s'ha pogut salvar en favor de la pel·lícula, i amb l'aparició de nous caràcters que li donen força i vigoria. La pel·lícula fins i tot sense grinyolar, respecta l'aire retro i limita els empastifadors efectes especials, donant rellevància a les actuacions. Les naus especials continuen zumzejant absurdament en el buit interestel·lar i l'absència de la gravetat en l'espai clama percisament per la seva absència. Però tot està en funció de la història, i d'això es tracta. 

Ha estat un plaer que tenia pendent, encara que l'hagi hagut de veure encofurnat en un seient diminut i en una petita pantalla. No ha estat un simple revival nostàlgic i té la traça de deixar l'argument obert per una següent entrega que a diferència de les preqüeles convida a esperar-la.

Brexit

Europa era un ideal, nascut d'una història horrífica de guerres que es volien evitar per sempre. I això amb una idea constructiva, cooperadora i visionària d'uns autèntics líders de la post-guerra, Monet, Schumann, Adenauer...sobre la primera base de la Comunitat del carbó i l'acer. Això va ser un canvi qualitatiu absolut de la lògica de la confrontació i humiliació que només sembrava la llavor del següent escenari bèl·lic. He fet una parell d'entrades sobre la Unió Europea anteriorment, per tant és un tema amb el que m'identifico. Vaig ser un Erasmus pioner quan encara no existia internet ni vols low cost. La meva primera reflexió és que ningú pot estar content que aquest ideal naufragui, encara que de moment sigui de forma parcial, amb el triomf del Brexit. Les mostres d'eufòria només poden entendre's per una visió molt curta del que la Unió Europea havia de ser. L'euroescepticisme és el fracàs de crear una identitat Europea i és significatiu que restar en aquest Unió hagi estat l'opció massiva entre els joves britànics. Aquesta identitat, doncs, potser només necessitava d'una o dues generacions més per a que es consolidés, per a que resultés inversemblant que es pogués plantejar la ruptura de la Unió.

Penso, i parlo des de la meva condició d'analista aficionat, que contravenint els ideals fundacionals, la Unió Europea ha acabat definint-se de forma reduccionista en termes de mercats, de capital, d'interessos particulars dels diferents estats. Quan un marxant de salmó envasat, es queixava que la burocràcia europea els obligava a canviar tot l'etiquetatge amb una inversió de milers de lliures, era incapaç de veure els beneficis que li reportava pertànyer-hi. Allò que es pren en consideració és l'immediat, el particularisme, la percepció esbiaixada que no té en compte el context, que en el cas dels salmons seria, probablement, un merca molt ampli i sense aranzels per comerciar. I les institucions europees s'han esforçat en donar una imatge de buròcrates grisos que no ha ajudat res. 

Per un altre costat, els triomfants líders que publicitaven el brexit, arguïen el contrapoder del stablishment, un concepte vaporós, que pledejava per romandre-hi amb una pedagogia de la por.Pot ser cert, també, però això és simptomàtic una vegada més d'aquesta visió de la Unió Europea, com un simple mercat. I no deixa de ser sa que el poble mostri la independència respecte aquests poders fàctics, encara que s'equivoquin en la seva decisió.

Malauradament, és cert que la Unió Europea no ha aconseguit articular tots els estats i nacions que la formen de manera que ens sentíssim identificats amb una política i ideals comuns. La resposta en política exterior sempre ha estat limitada i patètica (només cal recordar el paper en la guerra dels balcans o l'actual crisi dels refugiats), i alguns estats membres no han tingut miraments d'anar a la seva, i fins i tot contra els principis de la Unió, quan els ha semblat bé. El govern pre-feixista de Polònia i la retallada progressiva de drets polítics és un exemple, el mateix que passa a Hongria o altra vegada, amb la resposta unilateral d'alguns estats davant la crisi dels refugiats.

 I ara, què? Dues coses em venen al cap. Primer és que si alguna virtut pot tenir el capitalisme liberal és que s'adapta per sobreviure, i per tant, el nou encaix del Regne Unit primarà que els aspectes econòmics en forma de tants tractats com calgui, preservin els mercats. Primarà el pragmatisme interessadíssim, del qual els britànics han estat uns mestres, a vegades degenerant en un obscè cinisme com passava en l'època colonial.

I en segon lloc, planyo al Regne Unit per totes les caixes de pandora internes que ha obert. Primer, la divisió generacional amb els joves, clarament europeïstes. Segon, per la demanda ara justificada d'Escòcia i Irlanda del Nord per clamar per la independència uns, i per la unificació amb Irlanda els altres. Ha canviat el tauler de joc, i per tant, les regles. I finalment, quan el venedor de salmó se n'adoni que el seu producte no té tanta sortida com abans. 

God save the queen (i els seus súbdits)

Els límits de la vida

Posta de Sol a la Segarra, Abril 2015

Aquest matí he pogut sentir un debat molt interessant al programa de ràdia La vida,  presentat per Sílvia Coppulo. Plantejava el problema del preu dels medicaments pel tractament de malalties oncològiques, que cada dia són més cars fins el punt que poden posar en risc la seva viabilitat. És a dir, que el sistema públic no els pugui incloure en la cartera de serveis perquè són excessivament cars. En aquest debat es creuen moltes qüestions. En primer lloc, els límits mateixos d'allò que és una acció terapèutica. La majoria dels nous medicaments estan adreçats a pacients amb malaltia avançada, i el que fan és allargar la seva esperança de vida. No són curatius. Això ja delimita el debat en dos tipus de medicaments, aquells que tenen una intenció curativa, d'aquells on simplement és pal·liativa, i decidir quan un medicament és prou efectiu per considerar-ne el seu ús malgrat tenir un preu prohibitiu. Preu que seria més efectiu dedicar a un altre àmbit, la medicina preventiva, o l'educació.

Un segon debat, o xoc, que suscita aquest fet és el dels beneficis de les farmacèutiques. Els preus que imposen no són preus de cost, de producció. Hi ha els preus de desenvolupament, que són molt elevats. Però això tampoc els justifica. Com tota indústria privada, la mou donar els màxims dividends als seus accionistes i aquesta és la raó dels preus desorbitats. Un fàrmac amb un efecte terapèutic, ni que sigui pal·liatiu, contra una malaltia greu tindrà sempre un mercat delerós. És justificable que l'accés a medicaments que poden ser essencials, estigui subjecte a l'especulació?

Altrament, si no és així, s'agueix que la indústria farmacèutica no tindrà prou incentius per produir més fàrmacs i millorar les nostres vides. 

Un tercer debat és sobre el mateix estat del benestar i els seus límits. Ha de poder cobrir-ho tot, qualsevol avenç, al preu que sigui? Al cap i a la fi, en molts països, potser la majoria, l'accés a medicines fins i tot algunes que consideraríem de primera necessitat, està ben restringit. 

De fons hi ha una qüestió ètica força difícil d'entomar. La primera es decidir on està el límit entre l'acció terapèutica, el dret a la salut, quan aquest és tan car de mantenir que pot posar en entredit altres necessitats. I l'altre, si aquest dret a la salut, a beneficiar-se dels medicaments, pot estar subjecte a una lògica especulativa. I finalment, pensar on estan els límits de l'estat del benestar, què vol dir exactament això que tothom irrespectivament del seu origen social, tingui una cobertura sanitària igualitària. 

Apa, qui vulgui pensar-hi, que s'hi posi.