Bestioles de Madagascar V: Ocells

Bestioles de Madagascar IV: Insectes i aranyes

Bestioles de Madagascar III: Rèptils i amfibis

Bestioles de Madagascar II: Camaleons

Bestioles de Madagascar I: Lèmurs

 Madagascar és coneguda per la seva diversitat biològica, fruit de la seva història geològica que l'ha portat a un aïllament de la restat de biosistemes del món, però que ha estat prou permeable per a que en diferents èpoques, des de fa 80 milions d'anys, penetressin estirps animals i vegetals i evolucionessin en condicions particulars respecte al continent Africà o a l'Àsia. Fruit d'aquesta afortunada conjunció, hi ha tota una munió de bestioles de tots els grups, i de plantes també, que només es troben aquí. Endemismes, se'n diu. I quan algú, com jo, té l'oportunitat de capbussar-s'hi ni que sigui puntualment, produeix una exaltació difícil de descriure. Cada petita criatura és una meravella, i no estic parlant només dels lèmurs, els personatges més coneguts de Madagascar, sinó d'orquídees, insectes, papallones, aranyes, rèptils i amfibis. La natura ha trigat milions d'anys, com una pacient artesana, a crear tot això. I espervera la rapidesa amb que l'home ho ha degradat. Un sospir, en l'escala geològica. A aquest ritme, en un instant hauria de ser un desert. Però abans he pogut percaçar els animals que aquí us presentaré en diverses entrades. Comencem pels més coneguts, els lèmurs.

Les putes d'Antananarivo

 Antananarivo és una ciutat plantada entre un cúmul de pujols, que fan que moure-s'hi sigui com una muntanya russa. Els taxis semblen tots trets dels anys seixanta o setanta. Tenen matrícula francesa, abunden per exemple els 2CV, que a casa són buscades relíquies. Segona mà, sens dubte, portats de l'antiga metròpoli per donar-los una segona vida. Estan tots destartaladíssims, l'interior sembla desballestat i nu. Només conserva l'encoixinat dels seients, que el client almenys pugui seure confortablement. La resta, té tendència a reduir-se a la mínima expressió, a rovellar-se. Per obrir una finestreta una taxista m'ha atansat, de la guantera del cotxe, el mànec que he hagut d'encertar en la rodeta despullada. I aquests cotxes ronyosos que havien estat grocs i ara són d'un blanc malaltís, espeteguen i sofreixen salvant els pendents monstruosos d'aquesta ciutat encimbellada en una desena de pujols.

Una de les activitats que faig aquí és explorar el món de la prostitució. Es tracta d'una població vulnerable al VIH, per això les entrevisto. Allò que crida l'atenció, d'entrada, és que els límits entre el que és prostitució i no són confosos. Moltes joves, un terç, declaren haver donat favors sexuals alguna vegada a compte d'un bé material, un regal, diners. En el terme mig es troben les veritables prostitutes, que  s'hi reconeixen obertament. Les de classe mitja que frequenten els bars, les de classe baixa que s'espavilen en els barris més pobres. I les de classe alta, que no s'identifiquen com a tals i el que busquen són clients amb cert poder econòmic, o turistes, estrangers blancs amb els qui disfressar una relació amorosa que el que vol és sortir del forat de la precarietat. Algú que estigui disposat a enganyar-se a ell mateix. No, no volen que les diguin professinals del sexe, i les trobem en els nightclubs, les boîtes. Si, sorprèn l'endemicitat del fenòmen, la seva extensió. M'expliquen que cada vegada n'hi ha de més joves que l'exerceixen, de menors. Madagascar és un dels pocs països en què el PIB recula, ha passat una recent crisi política. La pobresa empeny a les noies, a les dones, a utilitzar el darrer recurs que tenen, vendre el cos. En el cas dels menors, i nens, arriba el cas que les mateixes famílies els impulsen a posar-s'hi, oferir-s'hi. Una font més d'ingresos, potser l'única. I també n'hi ha que s'hi han posat de grans. Han enviudat, o han perdut el treball i tenien nens per mantenir. Dones amb prop de quaranta anys.  Pot semblar miserable, però només és misèria. Què faríem nosaltres en el seu lloc? De què no seríem capaços?

La migració dels ocells

L'estiu sembla que s'hagi volgut acabar abruptament, com si es suicidés després d'una agonia xafogosa que ens ha aocmpanyat, quasi ininterrompudament, des del mes de Juny. I amb aquesta agonia, ha començat aquest fascinant fenòmen que és la migració de les aus. Es fa difícil d'explicar aquest fenòmen que sovint no té molta lògica un esforç herculi per uns éssers sovint petitíssims. Hi ha una au que viatge d'oceà Àrtic a Antàrtic cada any, dues vegades. Més lluny impossible com no volgués tornar al lloc d'origen d'una tacada. Així doncs, aquests darrers dies he pogut veure els següents fenòmens: un grup d'abellerols, Merops apiaster (per mi l'ocell més bonic observable al nostre país), que tornen a l'Àfrica on es retrobaran amb els seus cosins de gènere (unes vuit o nou espècies que no emigren, ja em direu perquè l'abellerol europeu ho fa i elles no). Volen a batzegades i emetent un cant que sembla que esclatin bombolletes. Després, les orenetes, cua-blanca i vulgar (Hirundo rustica i Delichon urbica), que s'agombolen als filats elèctrics esperant el tret de sortida. El Gustava Adolfo Becket, quan deia allò de las Oscuras golondrinas que no volverán, no anava mal dirigit. Només tornaran l'any que ve poc menys de la meitat. La resta periran en el trajecte d'anada, el de tornada o als quarters hivernals de l'Àfrica. Després he pogut observar un petit estol de falzies (Apus apus), que es semblaven deixar-se empènyer direcció sud per un amable elisi, pausadament a diferència de l'estridència xisclanera amb la que apareixen a casa nostra el mes d'Abril. Les falzies són de les primeres aus a fotre el camp, a mijtans agost ja van desapareixent pel que he suposat que aquest grup provenia de Nord enllà i estava de pas. Finalment, vaig contemplar ahir mateix un grup de nou àguiles marcenques, (Circaetus gallicus) buscant corrents ascendents per deixar-se caure cap al sud, ben enlairades. Només en aquestes ocasions es poden veure grups nombrosos d'aquestes elegants àguiles (se'n diu marcenca percisament perquè clàssicament reapareix el mes de març).

Ara, el rei de la migració més conspicua és el cucut (Cucurus canorus). El molt puta, que utilitza la reproducció parasitària, arriba des de l'Àfrica, s'aparella, posa un ou en un niu d'ocell desconegut, el qual a voltes depassa el volum dels seus falsos progenitors, i tot seguit fot el camp cap a l'Àfrica desinteressant-se de la seva malifeta. Bon viatge a tots i gràcies per la visita.