El roser floreix

  El meu balcó s'està poblant de plantes, encara empresonades en testos de ceràmica i plàstic. Entre elles un roser comprat el Sant Jordi de l'anys passat. És l'única manera de tenir una rosa autòctona. El 99% provenen de sòrdids hivernacles d'Equador conreades sota condicions de quasi-esclavisme. I majoritàriament per dones a les que no se'ls apareixerà cap Sant Jordi per salvar-les de les seves servituds. 

El meu roser va arrelar, i la seva proximitat em permet observar com fressa per progressar i, de tant en tant, crear un capoll i descabdellar una olorosa rosa que durant un parell de setmanes romandrà esbatanada fins decaure, lentament, i convertir-se en un penjoll granat i sec que es marcirà fins consumir-se. Observo amb atenció les branquetes espinoses, el roser no deixa de ser un vulgar esbarzer, i detecto els petits borrons, verd tendre, que anuncien un nou esqueix i, molt probablement, una nova flor. Sembla increïble que dins d'aquell brot petitíssim ja es prefiguri l'inversemblant geometria, el color i l'olor de la futura rosa. I encara em sembla més inversemblant la misteriosa lògica que dona tot d'una l'ordre perquè el petit botó s'esfilagar-s'hi amb una rapidesa inesperada i s'enfili en pocs dies, llençi quatre fulles tendres i en la seva punta es dibuixi ja el capoll tancat que anirà madurant, mostrarà en les seves comisures el contingut vermell i s'obrirà en un procés d'un parell de dies fins esbatanar-se gloriosament. I allò que em sembla més sorprenent és que una cosa tan vulgar, per comuna, em sembli una astorant meravella. Vist així en perspectiva còsmica, i perdoneu la hipèrbole, la vida és un prodigi que si se sap contemplar només pot portar a la reverència i a conservar-la. Tot és massa excepcional com per maltractar-ho.  Tot passa amb una fugissera bellesa que ha de morir per donar lloc a nous brots.

Per aquesta època floreix també, de forma abrupta i massiva, la Tipa blanca, un arbre exòtic però que cobreix tota la llargària de l'avinguda Bogatell. Abans que es percebi la floració ja cauen els pètals i els pistils fins que en pocs dies el terra és una catifa groga, un preludi de les de Corpus però sense filigranes. Fins i tot el trepig del ferm és flonjo i l'atmosfera s'amara d'una lleu sentor dolça i humida. La llum filtrada pel verd de les copes crea una atmosfera fresca però alhora càlida als ulls, amb un mosaic canviant segons es filtri la llum directa per un lloc o un altre. Vista en perspectiva i si s'hi passa abans no ho hagi escombrat una brigada municipal ni gaires vianants a primera hora del matí, l'avinguda es converteix en una estesa groga, quasi daurada si el Sol toca de gairell. Aquest procés de floració de la Tipa blanca m'ha acompanyat tots aquests darres anys, marcant el pas de l'estació, dels anys i dels cursos en que he acompanyat els meus fills a l'escola Bogatell. Ho he associat, ara me n'adono, amb tot aquest temps compartit, que no era necessari, però esdevenia l'espai privilegiat per parlar i fins i tot fer-ne un interludi de plàcida felicitat. Serà el darrer curs, però continuaré baixant a l'avinguda Bogatell per contemplar la catifa de flors grogues que, a diferència de les roses, tenen un estranya pressa per desempallegar-se de l'arbre quan encara estan turgents i esponeroses. Ho trobaré a faltar. Tot ha de passar i morir per a que neixin noves flors.  Tot és un misteri.