Rellegeixo la crònica d'Anthony Beervor sobre els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial a Europa, és a dir la caiguda final d'alemanya i de Berlín. Aquesta vegada en la seva versió en castellà. Ho havia fet en anglès i trobo que la traducció és una mica deficient. No falten les frases que no acaben d'estar ben construïdes o fins i tot són confoses. Al marge d'aquesta apreciació, el llibre és un compendi d'horrors que fan impossible que es pugui llegir amb indiferència. Com a crònica militar, plena de fets i conteses, és captivador. Des d'un punt de vista humà, tant de sofriment, odi, crueltat és inassumible. Esborronador. Confirma allò que ja sabíem. No existeix cap guerra gloriosa, no hi ha cap vencedor, només vençuts de diferents categories. No crec que batallar ennobleixi a ningú. I això encara és més hiperbòlic des que les guerres es van mecanitzar, industrialitzar. Des que es podien matar els individus per dotzenes, centenars i ser trinxats amb indiferència. Un dels aspectes més apocalíptics d'aquesta crònica és l'onada de violacions massives que van patir les dones alemanyes quan l'Exèrcit Roig va entrar en el seu territori. Especialment esgarrifós va ser a Prússia Oriental, actualment desapareguda en desplaçar-se la frontera de Polònia cap a l'Oest després de la contesa. A més de tot el patiment general dels civils que fugien en condicions atroces i el xoc despitat dels exèrcits. Es va enfonsar deliberadament un vaixell que transportava més de set-mil refugiats, torpedinat per un submarí soviètic. Quasi tots es van ofegar. Allò del Titànic va ser més aviat ridícul si ho comparem. Al comandant del submarí el van declarar Heroi de la Unió Soviètica.
El llibre deixa ben palès que aquesta barbàrie no es justificava per una, fins un cert punt comprensible, set de venjança per les malvestats comeses per l'exèrcit alemany i les SS durant la seva invasió. Va ser una atrocitat contínua, també manquen les paraules per definir-ho i només la pel·lícula Come and see de Elem Klimov ha esta capaç de reflectir-ho amb prou cruesa. Les dones russes alliberades, i les polaques, també van ser víctimes. No era pura revenja, sinó l'alliberament d'un instint que se sentia plenament justificat en un context de putrefacció moral absoluta que portava a la dissolució de qualsevol límit. La guerra com a gran corruptora.
En tots els fronts van ocórrer aquest tipus de barbaritats, els Nord-Americans no n'estaven exclosos, encara que les dimensions van ser molt més modestes. La norma general, però, és d'obviar-ho o tapar-ho eufemísticament o enterrar-ho sota l'èxit i la noble causa que motivava la lluita.
En tot cas, és perilló de ser llegir amb una mínima sensibilitat. Si el lector prova d'empatitzar amb el sofriment descrit per cadascun dels testimonis que s'esmenten no pot fer res més que tancar-lo al cap de poques pàgines i posar-se a plorar. Potser per sobreviure, una cosa que ens obliguem a oblidar per poder tolerar tot aquest horror, i l'horror actual en tants llocs del món, és la consciència que cada persona en la seva individualitat que el pateix, comparteix la mateixa naturalesa que nosaltres. Respira, té il·lusions, capacitats, té mare i pare, éssers estimats i per tant no ens pot deixar de sotragar que tot d'una desaparegui sota una bomba, un edifici que s'ensorra, una bala, enforcat, afussellat, trinxat, violada múltiples vegades o morir de fred amb el seu fill en braços. Tant si va ocórrer fa vuitanta anys com si passa ara. Si es fa aquest pas o bé es tanca el llibre, ens tornem bojos nosaltres mateixos o esdevenim pacifistes contumaços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada