El món d'abans d'ahir

  Perdoneu que hagi estrafet el títol del llibre de memòries de Stefan Zweig, El món d'ahir, la segona meravellosa adquisició per Sant Jordi junt amb La Ruta Blava de Josep Maria de Sagarra que ja vaig glossar. Me l'he empassat amb goluderia. No podia ser altrament. Tot llegint-lo he tingut ben bé la impressió que en la humanitat hi ha una petita colla d'escollits que no només els toca viure una època fascinant (encara que pugui ser tèrbola i molt soferta), sinó que estiguin destinats a ser-ne testimonis privilegiats i llegar-lo no com a simples notaris , sinó com a protagonistes que en deixen constància no només dels fets sinó de l'esperit de l'època com un llegat immarcescible. Això és el que fa Stefan Zweig recorrent la seva primera joventut sota l'ègida del vell imperi Austro-Húngar i la nissaga dels Habsburg, fins topar amb amargor amb la Primera Guerra Mundial i la primera dissolució del seu món, el feliç interludi fins l'ascens de Hitler i la Segona Guerra Mundial que significa l'esbocinament absolut de tot allò en què creia i que sustentava la seva existència, inclosa la seva obra literària. Pel camí va ser testimoni i sovint amic directe de tota una generació impressionant de creadors i artistes que també van presenciar tot aquell col·lapse. Al Stefan Zweig li va resultar insuportable i no va poder superar la mort del seu idealisme, la seva fe en la humanitat i les seves capacitats creadores, fins suicidar-se poc després d'acabar el llibre en el seu exili al Brasil, l'any 1943. És des d'aquesta perspectiva que l'escriu i per tant està tot amarat per una atònita desesperança. Fins i tot incrèdula de com la vida l'havia portat a presenciar i patir fins el fons de l'ànima dues hecatombes consecutives de la seva estimada i cosmopolita idea d'Europa. Només per deixar pas a l'aniquilació mútua a través d'unes guerres tan absurdes com malvades. 

 No sé si dir-ne privilegi que pogués viure i contar tot això. El seu suïcidi és prou concloent. Però ara vull creure que va ser precipitat. Era prou jove aleshores com per haver pogut sobreviure una vintena d'anys més i aleshores hauria estat testimoni del naixement d'una concepció d'Europa amb la que segurament s'hauria reconciliat. Allò que no va poder ser després de la primera Guerra Mundial va succeir després de la segona. Es va fer cas a la saviesa d'aquells dirigents dels Estats Units,  tan enyorada ara, com Wilson que va proposar una entesa entre nacions i un tracte humà i constructiu als vençuts de la primera Guerra Mundial però que els arrogants dirigents Europeus, que només varen saber llegir la història amb els antics manuals, van igonrar. Després de la Segona conflagració sí que es va seguir el criteri de generositat i visió de futur, també empès per uns dirigents d'una talla que ara fa vergonya de comparar amb ningú (Gaspieri, Adenauer, Schumann i els presidents Nord-americans de torn) que van obrir una era de progrés i optimisme. 

Stefan Zweig ens va privar precipitadament de la seva mirada culta, sensible i sagaç, de la perspectiva que li havia donat ja tota aquesta transició. I em planyo, després d'haver engolit El mon d'Ahir de quina interesantíssima visió no ens hauria donat de la segona post-guerra i havent tancat així un cicle virtuós com a testimoni i com a creador literari. 

I encara més, però això ja és història ficció, m'interessaria sobremanera que encara pogués posar la seva mirada sobre els temps que ens ha tocat de viure. Com a jueau,  què pensaria de la deriva final del sionisme? En el llibre deixa traspuar un sionisme de tall idealista, nascut de l'impacte que li va provocar la coneixença del seu fundador, Theodor Herlz. De la política internacional practicada pels Estats Units en forma de gangsterisme no hauria callat ni acceptat de forma tàcita tanta manca d'escrúpols i barroerisme perfectament comparable al preludi de la Segona Guerra Mundial. I temo també que els pobres ignorants que diuen governar-nos ni tan sols els preocupa la mirada estupurosa  i alarmada que des de la seva eternitat, o des dels seus llibres, ens està llençant. 

De totes maneres, només puc agrair que hagin existit aquests personatges capaços de planar per sempre sobre la nostra consciència i ajudar-nos a fer més comprensible i distant el disbarat i l'estultícia  on habitem.